La vaig rebre amb la resignació de qui engospa una pessigada de monja. Veure paperets amb les orelles grogues dins la bústia em posa de mal humor. Una enrampada de mala llet et cova fins que intentes esbrinar d'on prové l'avís de correus. Una multa d'un radar amagat, una notificació d'hisenda... Moltes vegades dus sort i és una tarja bancària o un llibre. El darrer cop que vaig rebre la visita va venir de part de don Cristóbal. No va ser ell directament, sinó l'agència tributària. Em reclamen que demostri que puc descomptar-me uns diners – ben pocs- de la base imposable. Però l'eslògan aquell ens ho va deixar clar, que hisenda som tots. I tu, abnegadament, perds un matí de la teva existència per demostrar que ets un ciutadà honrat. La presumpció d'innocència va per boldrons. I mi, aquesta vegada, no em va tocar la seva beneficència. Ni tan sols vaig prendre conhort amb allò dels justos per pecadors. Vaig arreplegar els dos papers que em demanaven i els vaig lliurar dins la fredor d'un finestró administratiu.
Acaba de llegir l'article clicant damunt la icona:
La Pasqua recent m’ha permès reviure amb els néts la tradició del conill portador de primavera que, als països centreeuropeus, escampa ous de xocolata per salons i eixides com a símbol de la nova estació. Lluny doncs del cada cop més generalitzat costum d’oferir als néts o fillols, una estructura de xocolata acompanyada de la figura o figures de moda entre els infants. Digueu-me nostàlgic.
Segons els pedagogs – teòrics o més pragmàtics, si és que n'hi ha d'aquests darrers- i els sumsumcordes de l'educació jo som un esguerro de la matèria. Un mal model! La meva història educativa, com a discent, més primitiva va estar marcada per rànquings i classificacions.
M'ha sorprès que els mitjans de comunicació – especialment els de la CCRTV- hagin donat tanta cobertura a la gosadia que han tengut tres al·lots – aparentaven deu o dotze anys- que l'altre dia varen irrompre a l'entrenament del Barça burlant tots els sistemes de seguretat. Si no ho saben, els al·lots pucers varen participar, fins i tot, en un rondo amb els jugadors, aquests els feren festa grossa i coses per l'estil. Ja sé que no cal donar-li gaire importància. O sí. Tot depèn. Des d'un punt de vista periodístic – especialment un dia d'aquest amorfs- la dolentia dels al·lots va servir per emplenar els minuts de la repetitiva informació esportiva. També és cert, que el fet compleix aquella màxima del quefer informatiu que diu que allò que és notícia és el fet que una persona mossegui un ca i no a la inversa. Fins i tot, si ens posam en una perspectiva de falsa progressia – veis, l'edat ja no perdona!- podríem considerar-los herois car, com uns moderns robinsons, han sabut vèncer totes les hostilitats de l'entorn, les estretors del sistema, la coacció del sistemes de seguretat i han passejat i enarborat la llibertat d'acció per la gespa al costat dels seus ídols. I, potser algun il·luminat els podria posar com exemple d'emprenedors – paraula de moda- i fitxar-los per a la Masia de l'Íbex-35.