Mentides, política i tweets

 
No és d’estranyar que llibres com “Això no pot passar aquí” de Sinclair Lewis, “Un mon feliç” de Huxley o “1984” d’Orwell hagin augmentat les vendes coincidint amb l’arribada a la presidència dels EEUU de D. Trump. La política i les mentides van de bracet.

Al 1778, el rei de Prússia, Federic II, promogué un concurs per a saber “És convenient enganyar el poble?”. Es presentaren 42 arguments i el premi es repartí entre una resposta afirmativa i una de negativa. Quaranta-cinc anys abans, el gran ironista Jonathan Swift publicà un divertidíssim opuscle, i no per això manco profund, titulat “L’art de la mentida política”, que sembla escrit avui mateix. Maquiavel, l’inventor de la política moderna, deixà escrit que “un príncep prudent ni pot ni ha de mantenir fidelitat a les promeses, quan tal fidelitat redunda en perjudici propi”. I cèlebre és la dita del cardenal Carlo Carafa: “Populus vult decipi, ergo decipiatur”.

Aquest passat mes de gener, la casualitat ha fet que “Pàgina Indòmita” tragués al mercat dos assaigs de la Sra. Arendt: “Veritat i política” i “La mentida en la política”. El primer, conseqüència de la controvèrsia que ocasionà “Eichmann a Jerusalem”, mentre el segon l’escrigué arran de la desqualificació dels anomenats “Papers del Pentàgon”, sobre la política del govern a Indoxina entre 1945 i 1968.

Enfrontats a l'allau d’informació i d’opinions al voltant de la nova situació política que s’està gestant, tant als EEUU com a Europa, la lectura d’aquests assaigs permet bastir els conceptes i categories mentals que possibiliten la comprensió del dany que el poder polític pot infringir a la veritat.

A partir de la seva original concepció de la política, la Sra. Arend ens obre camí, a través de disquisicions i distincions al voltant de l’oposició de conceptes com veritat/ mentida,  veritat racional/veritat factual, veritat/opinió, fets/opinions, etc., cap a una comprensió de les relacions entre política i mentida, arribant a afirmacions contra-intuïtives com que la mentida confirma la llibertat humana o que és condició de la recerca de la veritat. O que la veracitat no és una virtut política perquè no contribueix a l’acció política i, per tant, a modificar la realitat.

Independentment de l’acord que pugui suscitar el seu pensament, la lectura dels textos de la Sra. Arendt sempre és enriquidora per la manera que té d’enfocar els problemes que tracta, cosa que obliga el lector a repensar els seus prejudicis, i per la saviesa que desplega. Sempre és una delícia perdre el temps amb la Sra. Arendt.