Ara, que és època d'exàmens – pam envant, pam enrere- sol passar que els estudiants diuen haver-se quedat en blanc. Hom mai no sap si és que no han ensofronyat prou coneixements dins el rebost de la cervellera o que, ja estotjats allà dintre, s'han començat a mesclar indiscriminadament, com una reacció química sense control. O com una reproducció hipertròfica cel·lular. Tanmateix no són els únics que hi queden, en blanc. A vegades els passa també als actors novells quan estrenen l'obra que durant un curs escolar han preparat amb tant d'entusiasme. O als músics que senyoregen els dits per damunt el reiteratiu blanc d'unes tecles de piano. Probablement, en aquests dos darrers casos hom parla dels nervis, que actuant en no meditada conspiració, afecten els individus i esguerren – si no troben la bona complicitat del públic- estrenes virginals  i debuts històrics. També, tocats per la vena de mossèn Cañizares, podríem parlar de càstig diví per voler desitjar massa coses, per voler-ne fer massa. Ja varen ser expulsats – l'home i la dona- del paradís per voler arribar a ser déu. De la mateixa manera, aquesta dèria d'autorealització – no és una forma, descafeïnada, si voleu- de voler assolir la immortalitat? I això no és voler posar-se a l'altura de la divinitat? I què fa aquesta per evitar-ho, arruixa les mosques de la mateixa manera que ho fa una vaca o un pobre mortal quan, a posta de sol, es veu amenaçat per les picors moscardinianes i ens deixa en blanc.


Acaba de llegir l'article clicant damunt la icona:



Poema "Salm de l'amic", amb què Per Orpí acabà l'homilia de la celebració de Sant Bernat de Menthon, patró dels muntanyencs, a Cura. Es tracta d'un homenatge a Ramon Llull. 
 








 
QUI CANTA HO FA AL SEPU


Faràs bé lector d'intentar cercar les cinc cames als moix d'aquest títol. Per als de fora del redol us en donaré una clau. A Mallorca, el DCVB ho corrobora, la paraula estàndard culpa és substituïda per cupa. Coses de l'idioma! La paraula, en plural, va anell al dit per parlar una mica de la situació que es viu a Catalunya on les CUP o les CUPES, segons el seu llibre d'estil explícit, ha mudat – mutar no em surt com a admès al diccionari normatiu on line- el sentit del seu vot i s'han alineat al costat de C's, el PP et alii. Dit en poques paraules, han fet allò que varen dir que no farien.

Des de les hores prèvies fins a les post hi ha hagut força analistes que hi han dit la seva, a més de les valoracions de membres dels partits polítics implicats en la cosa. I també dels espectadors somrients de la cosa, partits polítics, òbviament. He procurat llegir alguns articles que van, per qualificar-los d'alguna forma, des de l'angle protoconvergent fins a alguns simpatitzants de les CUP, per tant fer una aportació que sigui original i no reiterativa és a hores d'ara una missió impossible. De totes maneres, molt humilment, hi diré la meva esperonejat per la veu d'un plançó jovençà que em ponderava la coherència de les cupes.

Acaba de llegir l'article clicant damunt la icona:









Història de la Tercera Edat de Capdepera, 

contada per un“Col·lectiu de Gent Gran”



 La Biblioteca del Golea

1984

Rere els punts suspensius no s'hi amaga cap paraula escatològica, ni malsonant, ni tampoc que falti al respecte de les múltiples sensibilitats que avui en dia s'han de tenir en compte a l'hora d'escriure. Algunes d'aquestes sensibilitats sotraguen i esvoranquen els discursos polítics amb els quals ens sentim inclinats a identificar-nos. I ens dol. Però no entrarem en detalls car el camp de blat a segar és immens i no convé sembrar d'espines les ordres que seguen els qui van colze a colze amb nosaltres.

Algú potser, coneixedor de les nostres fílies i fòbies, deu pensar que faig propaganda encoberta de Compromís i don testimoni d'un dels seus hashtags electorals. (Ja diran els savis de l'IEC si hem de batejar el neologisme amb alguna ocurrència nostrada o basta que li diguem etiqueta). És un títol que s'abriga abans de ploure. Si és veritat la famosa carta de Rajoy a les altes instàncies europees prometent austeritat si guanya les eleccions, jo vull anticipar-me a aquestes magrors d'aquí el títol escapçat i ambivalent. Recordem que no és cap ou de dos vermells: en Pere Quart va contribuir amb la tirallonga de monosíl·labs, a una hipotètica campanya d'austeritat.

D'una banda el títol vol dir a la valenciana. Però en cap cas no es refereix a l'etiqueta de Compromís sinó a la manera que té mossèn Cañizares de regir el seu arquebisbat valencià. Si us he de ser sincer m'estim més les insinuacions mai no dites ni executades del seu col·lega i company de mitra mossèn Salinas, la temptació del qual, si és que ha arribat a la consumació i, per tant,  pot ser confessada com a tal, també comença per V.


Acaba de llegir l'article clicant damunt la icona:









Potser és la primera vegada en la vida que estic i subscric gairebé al cent per cent les paraules de Rajoy. Les va pronunciar a Alfafar, població valenciana de l'extraradi de la capital, camí del sud, on l'horta té fesomies de polígon industrial. Lluny queden aquells temps en què don Mariano es passejava alegrament per València i a la plaça de Braus, amb el públic entusiasta. Semblava un Manolete de la dialèctica i enaltia Camps, na Rita Barberà o n'Alfonso Rus de forma fervorosa,amb passe de pit i verònica inclosa. 

Acaba de llegir l'article clicant damunt la icona:

Filosofia de niños para adultos



Del Libro
CASIALGO  de Marce Lopez Sirer
 
 




La novel.la està ambientada a l'IES Capdepera i a Cala Rajada







ARIAS, Maria: Cree en ti. Ediciones Mag. Manacor, 2015.














HO HEM ACONSEGUIT !

ESTAM D’ENHORABONA



"La ignorància és agosarada, mentre que el dubte és el primer indici del coneixement"










Són dies de primavera, d'anar una mica mal a pler. Ara et sobra la jaqueta prima, ara passes per una zona d'ombra i el vent et gela el cos, tot és un tremolor. Sumau-hi les al·lèrgies, cada any més incisives, la sequedat de la terra, el canvi climàtic, l'abstèmia primaveral, la visita d'en Rajoy amb tota la cort i un enfilall més de malsofridures individuals per acabar de confitar un panorama que convida poc a l'optimisme. Si no n'hi hagués prou amb tots aquests mals individuals, col·lectius i àdhuc còsmics, al nacionalisme illenc – a un ca magre tot són puces- li ha sortit una mica de gorradura. Cosa que no ens ha d'estranyar perquè sembla un mal congènit des del seu engendrament. Encara que sigui consuetudinari i cíclic – fruit òbviament, entre molts altres factors, de la descohesió del país- no deixa de ser molest.

Ara per no desentonar amb aquesta primavera malsana, s'hi ha afegit un altre mal als molts que – amb raó o sense- s'han atribuït a aquesta magrel·la criatura. El pacte per a les eleccions estatals. El fet que MÉS hagi decidit una coalició electoral amb Podemos ha causat entre alguns nacionalistes un cert desassossec que l'han traduït en un sentiment d'orfandat. És cert, al meu parer, que alguns d'aquests orfes sempre han trobat algun osset al lleu a qualsevol projecte polític on hagi participat el PSM. El PSM, amb tot el respecte per la dissidència, no els ho ha acabat de fer mai bé. Per altra banda, he de reconèixer que serem molts els que anirem a votar amb una  dosi menor d'entusiasme amb què ho hem fet altres vegades, especialment, el desembre passat. Però, vists els resultats, apel·larem a un cert optimisme i a confiar que l'estratègia – en el fons és una estratègia-  surti bé i puguem tenir un diputat nacionalista a Madrid. Encara que sigui com un gol en fora de joc, si se'm permet el símil futbolístic. I que aquest diputat faci la feina que tots esperam.


Acaba de llegir l'article clicant damunt la icona:

Subcategories