1898: Caixa Rural d'Estalvis i Préstecs de Capdepera






 Antoni Flaquer “Coix”


El dia de la poesia

El dia després del dia,
del dia de la poesia,
i jo encara fent versos per res,
fent versos de res
cercant només el consol 
que em procuren paraules sobreres.
El dia després del dia de tots els dies,
de tots els poemes
llegits i tastats 
fruïts i gastats,
amb Bach consolant
les meves orelles que el temps consumeix,
encara faig versos per res,
faig versos de res.
El dia després,
perquè sempre hi ha un demà per a algú
i Bach per a escoltar
i un poema per llegir.
El dia després...

Jaume Fuster


Gustavo, SonTuró...Fellini von Capdepera 







Un dels dèficits que té la nostra cultura és la manca de flux entre allò que podríem anomenar les perifèries. Aquesta intercanvi més o menys funciona entre la metròpoli, Barcelona, i la perifèria, Illes, País Valencià. Dic més o menys perquè massa vegades allò que estableix el vincle és el tòpic, la superficialitat, etc. Perquè quedi clar, hi va haver un temps que quan et trobaves amb un principatí et demanava com anàvem d’alemanys. La cosa venia per un reportatge que va fer TV3 sobre la presència i les compres dels teutons a Mallorca. També crec que això deu ser un mal de totes les cultures, però la cosa potser és més dramàtica quan es tracta d’una cultura no autocentrada, o descentrada, com la nostra. Per tant, el nostre grau de militància, necessari per mantenir la nostra identitat, hauria de fer que siguem més sensibles a l’hora de contactar amb les perifèries, especialment les relacions Illes- País Valencià.

Fa uns quinze dies varen venir en Vicent Olmos, director de l’editorial Afers i en Xavier Serra, autor d’unes magnífiques Biografies Parcials. Quatre volums per conèixer els homenots, no tots, que ha donat el País Valencià.



Acaba de llegir l'article clicant damunt la icona:














Mélanie Perpiñá del Campo

Psicòloga i terapeuta






Es reformarà la casa, adequant-la per a nou arxiu municipal


Façana de Ca'n Tasà

Per una altra d’aquelles casualitats gabellines, he assistit a l’enregistrament del documental de Suso Reixach dedicat a les quatre dones que, en representació de moltes altres, rebran el Premi Cap Vermell 2018.

MANIFEST 8M
 

És veu que això de combatre amb pocs mitjans l’enemic invasor ja ve d’enrere. Potser ens podríem remuntar a la guerra dels Segadors i rememorar l’epopeia de les falçs i altres casolanes armes de destrucció massiva, als ulls, clar està, del jutjat d’instrucció número 13 de Barcelona. Però no anirem tan lluny, i ens quedarem amb la gesta mitificada del timbaler del Bruc, un jovenet, que segons la tradició, nascut a Santpedor i l’enginy del qual va ser suficient per aturar una ramificació del poderosíssim exèrcit napoleònic. Simplement va tocar el seu timbal de tal manera que l’eco reverberava a entre les muntanyes de Montserrat i va fer l’efecte que les tropes catalanes semblassin molt més nombroses del que realment eren. I els francesos davant l’imminent perill retrocediren. Cagats de por. Com també de por es va morir Kirielèisson de Muntalbà, un cavaller gegantesc i temut, quan va contemplar el túmul mortuori on descansaven les restes corpòries dels seus germans, vençuts per un jovenel·lo anomenat Tirant lo Blanc. La por escènica als catalans, ho podríem titular.


Acaba de llegir l'article clicant damunt la icona:


8 de març, dia de la dona. I la resta de l’any, què?

 


REBELIÓN










Del Libro Casialgo de Marce López Sirer









L’ORGUE DE LA PARRÒQUIA DE SANT BARTOMEU DE CAPDEPERA









"La Biblioteca del Golea" (30)

Per qüestions psicofòniques com a mínim, no he pogut presentar el llibre de Jack Bilbo; si ho hagués pogut fer més o manco hauria dit això:

Supòs que uns dels paràmetres a l’hora de fer una anàlisi de la societat és veure qui se n’encarrega d’efectuar les tasques més poc decoroses o més poc prestigioses, tot i que necessàries. Què seria del món sense els carronyaires? Sense els cucs que ens devoren les existències? Les preguntes no tenen res de metafòriques, són literals. Tots som necessaris, tot i que algunes necessitats per la seva dificultat o per les característiques específiques – a ningú no li agrada olorar la merda- no gaudeixen ni del prestigi social que haurien de tenir, ni, ai las!, qui les du a terme té el reconeixement que es mereix. Ans al contrari, es pot establir una correlació entre el nul prestigi de l’ofici i les més baixes esferes d’una societat, per dir-ho una mica bé.

Un d’aquests oficis ha estat el de femater. Quan jo era petit, al meu poble, Pòrtol, parl dels anys seixanta, no hi havia, com és obvi, recollida domiciliària. Més diré, poques cases produïen fems. Ho solien autoreciclar. Les peladures i restes orgànics o bé pels animals o bé al femer – diguem que una fórmula primitiva de compostatge- . No hi havia plàstics i les bosses es reutilitzaven o acabaven com a paper per començar foc. Hi havia algunes cases, però, que no podien completar el cicle i necessitaven l’ajut d’un femater que els buidava el femer. Era una tasca escadussera i la solia realitzar algú del poble de la més baixà catalogació social, a més d’anar empeltat, sovint, d’altes estigmes: mig alcohòlic, viciós, asocial, etc. Ningú més ho volia fer.

Acaba de llegir l'article clicant damunt la icona:

Subcategories