inici

Cap Vermell

Recordant Irma Vila, pel Carnaval


Irma Vila i els seus “mariachis” vingueren a Capdepera, l’any 1956, amb motiu de les festes de Sant Bartomeu, a l’agost. L’actuació de la cantant mexicana fou lo mai vist per aquestes contrades, tanta era la fama que l’acompanyava pertot on actuava, amb la tirallonga de cançons ranxeres que el seu elenc presentava. Era especialment coneguda i admirada gràcies a les pel·lícules en què va intervenir amb el magnífic Jorge Negrete, en aquella època en què el Teatre Principal (avui municipal) de Capdepera, les programava i que aconseguien que en Jaume i na Catalina de ca’s Secretari, gerents del local, quasi sempre haguessin de col·locar el cartellet de “no hi ha entrades”. I això que no era com a la actualitat, en què el teatre es tan reduït; aleshores hi havia 428 localitats, més del doble que ara, i el poble era molt més petit. Fins i tot posaven cadires pels passadissos, al pati, a l’amfiteatre i a les llotges (i no hi havia una escala empinada, com ara, que elimina aforament).

A més, totes les vetllaries del poble – que no eran poques, vint i pico –, les setmanes posteriors a Sant Antoni i fins als “darrers dies” de Carnestoltes, cantaven les cançons d'Irma Vila, inclosos els arranjaments, els endreços, les noves versions, que amb la mateixa música es cantaven, moltes d’elles en mallorquí. I el mateix es feia amb les de Negrete i de Pedro Infante. A cançons com “Guadalajara es un llano y México una laguna” la gent de les vetllaries els canviava la lletra per “la sogra diu que no em vol i jo no la vull a ella / qui té el mànec de sa pella, fa anar s’oli allà on vol. / Sa sogra diu p'es carrer que m’ha de treure a defora / i jo li dic a ella, que l’he de tirar a la mar / i, ara, sa punyetera, ha après a nedar…!”. Recordem, aquí, la popular ranxera: “Tengo una novia, tengo una novia / tengo una novia en Jalisco / tengo una novia que se llama / Rosita de San Francisco”. Idò, amb la mateixa música, a Capdepera cantaven: “Tenc una coca, tenc una coca / tenc una coca dins es forn / no la vos acabareu tota / enc que en mengeu tos quants sou. / Ella fa tres palms d’alçada, setze metres de rodó / quinze palms de llangonissa, no han bastat per vestir-la”.

L’actuació d'Irma Vila i els seus “mariachis” per les festes patronals implicà la instal·lació d’un enorme escenari sobre l’aljub aleshores existent (el qual mai per mai s’hauria d’haver derruït) a la plaça de l’Orient, aferrat a la casa de l’amo en Joan Morey. El gran escenari venia obligat pels balls que Irma Vila i el seu conjunt efectuaven, i, segons sembla, foren acompanyats per un grapat de ballarins i ballarines procedents de la capital d’Espanya, entre els quals una tal Maria Antonia Abad, la qual més endavant fou coneguda com Sara Montiel.

Irma Vila no s’espantava per res. Conten que, en certa ocasió, va actuar amb una cama rompuda, malgrat s'hagués d'ajudar amb una crossa. El seu espectacle a Capdepera costà 75.000 pessetes – una barbaritat, a l'any 56 del passat segle, tota una fortuna –. El patrocini va anar a càrrec de la família March, especialment de dona Elionor Servera, la qual també assumia les despeses dels focs artificials i altres actuacions als actes festius.



Irma Vila va formar part dels anys d’or de la música de Mèxic, amb la seva veu peculiar i inimitable. Va morir al 1993. Molts la recorden, entre d’altres, pel seu paper estel·lar a la pel·lícula “¡Canta y no llores!”, de 1949, amb Carlos López Moctezuma, on cantava moltes cançons sentimentals que emocionaren els espectadors d’aquells temps. Fou la “reina del falsete”, cosa que li procurà grans èxits.

Antoni Flaquer Obrador




Foto del mes

















 

Horaris C E Escolar