QUI CANTA HO FA AL SEPU


Faràs bé lector d'intentar cercar les cinc cames als moix d'aquest títol. Per als de fora del redol us en donaré una clau. A Mallorca, el DCVB ho corrobora, la paraula estàndard culpa és substituïda per cupa. Coses de l'idioma! La paraula, en plural, va anell al dit per parlar una mica de la situació que es viu a Catalunya on les CUP o les CUPES, segons el seu llibre d'estil explícit, ha mudat – mutar no em surt com a admès al diccionari normatiu on line- el sentit del seu vot i s'han alineat al costat de C's, el PP et alii. Dit en poques paraules, han fet allò que varen dir que no farien.

Des de les hores prèvies fins a les post hi ha hagut força analistes que hi han dit la seva, a més de les valoracions de membres dels partits polítics implicats en la cosa. I també dels espectadors somrients de la cosa, partits polítics, òbviament. He procurat llegir alguns articles que van, per qualificar-los d'alguna forma, des de l'angle protoconvergent fins a alguns simpatitzants de les CUP, per tant fer una aportació que sigui original i no reiterativa és a hores d'ara una missió impossible. De totes maneres, molt humilment, hi diré la meva esperonejat per la veu d'un plançó jovençà que em ponderava la coherència de les cupes.

Acaba de llegir l'article clicant damunt la icona:









Història de la Tercera Edat de Capdepera, 

contada per un“Col·lectiu de Gent Gran”



 La Biblioteca del Golea

1984

Rere els punts suspensius no s'hi amaga cap paraula escatològica, ni malsonant, ni tampoc que falti al respecte de les múltiples sensibilitats que avui en dia s'han de tenir en compte a l'hora d'escriure. Algunes d'aquestes sensibilitats sotraguen i esvoranquen els discursos polítics amb els quals ens sentim inclinats a identificar-nos. I ens dol. Però no entrarem en detalls car el camp de blat a segar és immens i no convé sembrar d'espines les ordres que seguen els qui van colze a colze amb nosaltres.

Algú potser, coneixedor de les nostres fílies i fòbies, deu pensar que faig propaganda encoberta de Compromís i don testimoni d'un dels seus hashtags electorals. (Ja diran els savis de l'IEC si hem de batejar el neologisme amb alguna ocurrència nostrada o basta que li diguem etiqueta). És un títol que s'abriga abans de ploure. Si és veritat la famosa carta de Rajoy a les altes instàncies europees prometent austeritat si guanya les eleccions, jo vull anticipar-me a aquestes magrors d'aquí el títol escapçat i ambivalent. Recordem que no és cap ou de dos vermells: en Pere Quart va contribuir amb la tirallonga de monosíl·labs, a una hipotètica campanya d'austeritat.

D'una banda el títol vol dir a la valenciana. Però en cap cas no es refereix a l'etiqueta de Compromís sinó a la manera que té mossèn Cañizares de regir el seu arquebisbat valencià. Si us he de ser sincer m'estim més les insinuacions mai no dites ni executades del seu col·lega i company de mitra mossèn Salinas, la temptació del qual, si és que ha arribat a la consumació i, per tant,  pot ser confessada com a tal, també comença per V.


Acaba de llegir l'article clicant damunt la icona:









Potser és la primera vegada en la vida que estic i subscric gairebé al cent per cent les paraules de Rajoy. Les va pronunciar a Alfafar, població valenciana de l'extraradi de la capital, camí del sud, on l'horta té fesomies de polígon industrial. Lluny queden aquells temps en què don Mariano es passejava alegrament per València i a la plaça de Braus, amb el públic entusiasta. Semblava un Manolete de la dialèctica i enaltia Camps, na Rita Barberà o n'Alfonso Rus de forma fervorosa,amb passe de pit i verònica inclosa. 

Acaba de llegir l'article clicant damunt la icona:

Filosofia de niños para adultos



Del Libro
CASIALGO  de Marce Lopez Sirer
 
 




La novel.la està ambientada a l'IES Capdepera i a Cala Rajada







ARIAS, Maria: Cree en ti. Ediciones Mag. Manacor, 2015.














HO HEM ACONSEGUIT !

ESTAM D’ENHORABONA



"La ignorància és agosarada, mentre que el dubte és el primer indici del coneixement"










Són dies de primavera, d'anar una mica mal a pler. Ara et sobra la jaqueta prima, ara passes per una zona d'ombra i el vent et gela el cos, tot és un tremolor. Sumau-hi les al·lèrgies, cada any més incisives, la sequedat de la terra, el canvi climàtic, l'abstèmia primaveral, la visita d'en Rajoy amb tota la cort i un enfilall més de malsofridures individuals per acabar de confitar un panorama que convida poc a l'optimisme. Si no n'hi hagués prou amb tots aquests mals individuals, col·lectius i àdhuc còsmics, al nacionalisme illenc – a un ca magre tot són puces- li ha sortit una mica de gorradura. Cosa que no ens ha d'estranyar perquè sembla un mal congènit des del seu engendrament. Encara que sigui consuetudinari i cíclic – fruit òbviament, entre molts altres factors, de la descohesió del país- no deixa de ser molest.

Ara per no desentonar amb aquesta primavera malsana, s'hi ha afegit un altre mal als molts que – amb raó o sense- s'han atribuït a aquesta magrel·la criatura. El pacte per a les eleccions estatals. El fet que MÉS hagi decidit una coalició electoral amb Podemos ha causat entre alguns nacionalistes un cert desassossec que l'han traduït en un sentiment d'orfandat. És cert, al meu parer, que alguns d'aquests orfes sempre han trobat algun osset al lleu a qualsevol projecte polític on hagi participat el PSM. El PSM, amb tot el respecte per la dissidència, no els ho ha acabat de fer mai bé. Per altra banda, he de reconèixer que serem molts els que anirem a votar amb una  dosi menor d'entusiasme amb què ho hem fet altres vegades, especialment, el desembre passat. Però, vists els resultats, apel·larem a un cert optimisme i a confiar que l'estratègia – en el fons és una estratègia-  surti bé i puguem tenir un diputat nacionalista a Madrid. Encara que sigui com un gol en fora de joc, si se'm permet el símil futbolístic. I que aquest diputat faci la feina que tots esperam.


Acaba de llegir l'article clicant damunt la icona:





Història de la Tercera Edat de Capdepera, 
contada per un“Col·lectiu de Gent Gran”








Els que passam hores – excessives en algun cas- enganxats a les xarxes socials no podem estar d'ensopegar amb vídeos on els protagonistes són els animals. N'hi ha de tot color i pelatge. I també de plomes. Alguns ens mostren les seves mascotes casolanes amb els miracles que són capaces de fer, com abans -potser ara també- pares novells i padrins mostren els miracles dels néts davant qualsevol improvisat auditori. D'altres no fan més que reproduir escenes curioses que algú ha enregistrat. La darrera que he engospat ha estat un jove que abraçava un porc – un porc ciutadà, de pis- i li donava galetes i el besava. No era un porquet xinès o vietnamita o com es diguin aquests minis porquets que hi ha a les fires. Era un porc gairebé matancer. Si no fos que alguns van ben pentinats – cans i moixos especialment- hom podria pensar que són resurreccions de personatges d'antigues faules medievals. Tots encarnen models virtuosos i perfectes de civilitat, amor, fraternitat, solidaritat i quantes virtuts més – teologals o cardinals- el lector tengui la paciència d'imaginar-se.


Acaba de llegir l'article clicant damunt la icona:




Subcategories