Som de la opinió que dir el que un pensa no significa amollar el primer que ens passi pel cap, això no és pensar, sinó eructar, vomitar, fer un etxem! Arribar a dir bé el que un pensa sembla una tasca senzilla, i no és ben bé així, ja que, si un pensa bé, és tot manco amollar la primera bajanada que ens ocorre i, a més, sentir-se orgullós d’aquesta presumpta sinceritat. Sense anar més lluny, al periodisme d’aquest país, proliferen subjectes que han fet bandera de la repel·lència i se'n senten molt orgullosos.

Aquests dies s’ha conegut que cert periodista ha deixat d’escriure. Algú ha vist davall el seu plomall, però ell n’ha sabut treure bons rèdits. ”Si calles, si deixes d’escriure i desapareixes de l’escena periodística, et garantim una paga vitalícia”, sembla que degué ser l’oferiment que se li va fer. La qüestió es “no emprenyar i, nosaltres, poder anar fent”. Quin món, Senyor!

Som de la convicció què, quan un escriu (o diu), no pot manco que pensar amb els mestres que ha tingut, que l'han ensenyat a pensar, a sospitar d’aquells que diuen ser posseïdors de la veritat absoluta i que tenen solucions per a qualsevol problema, aquells que pregonen la seva estultícia, la seva vulgaritat, als quatre vents perquè ens assabentem tots de la seva supina ignorància.

És perillós opinar en calent, s'ha de baixar la temperatura, però no és bo refredar els ànims més del compte, ja que correm el perill de caure en la tebiesa o en una neutralitat poc o gens ni mica creïble. Com diu un alt pròcer local, que res té a veure amb aquesta història: ”Als enemics, als adversaris, convé tenir-los sempre ben a prop”.

Idò això, segurament, deu significar cobrar per no emprenyar.

Bartomeu Melis “Meyme”