En una lectura d’una notícia, me sorprengueren les declaracions de la traductora i poeta Laia Malo, qui afirmava que molts d’autors obliden a l’hora d’escriure el compromís social. Precisament, aquesta vessant és la que més me va corprendre de Juan Manuel Navarro Alfaro, l’autor del poemari El afilador de estrellas.
Primerament, el seu compromís queda palès en cada un dels seus poemes i entronca amb aquells autors de la poesia social dels 50, com puguin ser Ángel González, José Agustín Goytisolo o Francisco Brines. Però s’ha de contextualitzar en la nostra època, amb uns poemes que tracten la guerra de la franja de Gaza o la immigració, tot passat pel sedàs d’una dura crítica social, no tan tamisada pel distanciament irònic de la generació esmentada, ans amb un esmolat accent crític, cru i demoledor cap a les injustícies del món.
Seguidament, el llibre està fet a consciència, amb pròleg de Fernando de Villena; l’obra s’estructura en tres parts: “El llanto de los querubines”, “Tiniebla” i “El Sueño de Ares”. Com bé indica el seu mestre i prologuista, els llibre està ple de “força, de dolor i d’emoció”. Navarro és un autor que domina el llenguatge i el fa anar per allà on vol, amb metàfores i comparacions d’una contundència esfereïdora, com aquesta: “como un hacha/sobre un árbol desgarró la raíz/ de su vida”. Però l’accent predominant en la poesia de Juan Manuel és el discurs narratiu, tal vegada d’herència machadiana, però que doblega el lector i el fa guaitar pel penya-segat fred de la injustícia. En els seus versos es deixa veure el revers de l’ànima humana i les arestes fosques de les seves accions, tal és el cas com en el poema titulat “No tengas dudas”, on el poeta, sense embuts manifesta: “ Aún no sabes/como se puede adivinar/ quien se esconde/ detrás de las ruinas/ de algunos corazones”. O també el seu focus literari es centra en la figura dels infants que han estat marginats per mor de la guerra o per la seva condició social: “De niño cuidó cabras (…) Ayer encontraron sus zapatos/bajo la marea de escombros”.
Finalment, Navarro és un poeta vocacional, que deixa clar que l’escriptor ho és, perquè no està còmode en el mon en que viu, i que manifesta el seu descontent i la seva crítica mordaç en la seva literatura. La presentació que realitzà en el teatre de Capdepera deixà clar que estam davant d’un poeta en majúscules, que estima l’art de la creació i la creació de l’art; no de bades va estar acompanyat per altres artistes com a músics i ballarins. El afilador de estrellas és un gran poemari, escrit des de la maduresa intel·lectual d’un autor que de ben segur deixarà empremta. Per acabar, una llambregada més dels seus versos:
Palpita el último latido del mundo
con los ojos abrasados.
(…)
El cielo huele a hierro
de tanta guerra.
Joan Cabalgante i Guasp
NAVARRO Alfaro, Juan Manuel: El afilador de estrellas. Aliar Ediciones. 2015.
