Sembla que era com una pigota inevitable que s'havia de passar la sessió d'investidura. Que només es tractava d'algú que donàs el sus per envestir a uns entrants que no feien gola a ningú, però formaven part del menú democràtic que tots s'havien adjudicat al qual no li podien fer llobada. Per això necessitaven un subjecte que els tengués ben posats o amb un grau d'ingenuïtat tan solemne -o les dues coses alhora- que gosàs a agafar els bous, ni que fossin els de Guisando, per les banyes i s'oferís a alçar el teló de l'opereta. I no només això sinó que admetés de grat o mig per força fer el paper depelele – figura teatral molt castellana- per tal que el guió es pogués posar en marxa.

I així sembla que s'ho varen prendre ses senyories, tret dels dos que havien acceptat fer el paper de nuvis i havien d'estar seriosos, com si la cosa no anàs de bromes. Començant per un Rajoy distès, còmic, si voleu amb toc d'humor castís de finals del segle denou. Potser li faltava el barret i l'organilloque de tant en tant anunciàs la gràcia no fos cosa algú que no hagués acabat la son s'adormís sense tenir a punt l'aplaudiment o el siulet, segons la disposició en la platea. Tampoc no li faltà protagonisme a Pablo Iglesias i el famós bec amb el seu ambaixador català.

Acaba de llegir l'article clicant damunt la icona:




"L'ùnica lider socialista que ha demostrat tocar de peus a terra, i ha dit coses que sumen i no separen, ha estat sens dubte Francina Armengol."



Vaig empassolar-me sencera la compareixença de n'Albert Rivera. La del pacte. Va ser mentre feia el dinar. Com una glopada de vermout agre, les seves paraules. Tanta sort que no va destorbar les meves habilitats culinàries i cap olla no es va cremar. Sembla un ninot, n'Albert/o, un ninot programat que va començar del no res i ara sospira ser vicepresident de les espanyes. Un ascens substancial si pensam que el mossatge el va fer a un parlament per ell regional i que suprimiria només que tengués els vots necessaris i sabés on col·locar n'Arrimadas i, ai las!, cosa més difícil, na Punset. Parlava del pacte, com un venedor d'enciclopèdies d'antany, com una cosa necessària, bona, obligatòria i a més a més feta. Dat i beneït. Com si l'aritmètica fos una assignatura del passat, d'un pla d'estudis obsolet. A més, convençut que les seves paraules, la seva mirada, el seu posat de nin, mescla de sant Ildefonso – els de la loteria- i aquells de secta creacionista que es passegen adesiara encorbatats per Ciutat, com elements més d'un betlem apòcrif.


Acaba de llegir l'article clicant damunt la icona:





"...cap mitjà va posar en escena les declaracions de la presidenta de les Illes Balears, afirmant i donant credibilitat a un pacte d’esquerres amb Podemos ..."





“Ca nostra”-1                







Història de la Tercera Edat de Capdepera,
contada per un“Col·lectiu de Gent Gran”. 





Desde Barcelona a Mallorca

Del Libro “Casialgo” de Marce López Sirer








Final d'etapa









Climent Garau i Melis




De 1893 a 1915


Port de Cala Rajada

Turistes jovenots, un pic en la vida
tots sabem que això és així,
però quan passen la "mida"
qualcú els ha de corregir.

Es podrien divertir
sense fer mal a ningú,
però això ho fan així,
sempre molesten qualcú.

Si jo fos batle voldria
tot això corregir-ho,
tots els jovenots posaria
un mes a dins la presó;
i per menjar els daria
pa i coes de dragó,
per ventura els fugiria
un poquet la "burreria",
la ronya i el paparró.





A l'Illa Grossa de les Columbretes
i a la Mola de Formentera











Climent Garau i Melis i la seva dona, Àngela Massanet Alzina




Fa uns pocs mesos que es varen complir els primers 30 anys oficials (1985-2015) de la constitució de l’Associació de Persones Majors “Ca Nostra”, de Capdepera, malgrat siguin ja 32 els anys d’existència del Club de la Tercera Edat, ja que es va inicià informalment a 1983. Per això, la Junta Directiva de l’entitat ha cregut oportú condensar, com si d’un petit llibret es tractes, o gros, (segons els seu contingut) la historia d’aquesta Associació.







 La cosa comença a cremar del verd. I és una llàstima. A vegades el cercle no és sempre la millor forma democràtica d'actuar. A vegades el cercle no serveix per altra cosa que per embullar fil, per fer voltes a una sínia sense treure aigua. Del cercle, poden emanar-ne bombolles de sabó. Irisades, acolorides, capaç de commoure per uns instants les consciències col·lectives. Però al cap i a la fi, ja sabem tots com acaba. En un bluf. Que llegeixin sinó Costa i Llobera, per ser més concrets Als joves.

No sempre el cercle és innovador encara que sembla que vulguin entossudir-se a fer-nos creure certes fal·làcies i vulguin presentar com a nou de trinca allò que fa anys que col·lectius organitzats – en cercles o no- en aquestes illes defensen i postulen . Fa la impressió que allò que cerquen és el titular de purpurina. Voler tensar la corda no per treballar en benefici d'aquestes illes sinó per voler fer veure davant els cercles que ells són els millors. Com si no hi hagués vida més enllà dels cercles.


Acaba de llegir l'article clicant damunt la icona:




Encetam avui un conjunt de quatre lliuraments, que anirem publicant en dies successius, sobre la vida del faroler gabellí Climent Garau i Melis. Es tracta d'una col·laboració de Mercè Garau i Blanes, renéta del biografiat, que ens apropa a un ofici i a les vicissituds que anys enrere li eren inherents, i a la nòmina del qual Capdepera va fer una notable aportació.









Justament el debat s'ha produït quan m'he trobat hospitalitzat. Per tant, coneixedor de primera mà del tema. A més, també puc aportar una experiència de dos anys atresorada per les malalties dels meus pares. El tema és conegut per recurrent. Cada vegada que es parla de l'exigència de coneixements de català a la sanitat surt, des de l'àmbit contraris a l'ús del català, el pollastre de torn -la llagosta, en aquest cas- amb el mateix argument primari del tot i demagògic en excés: allò que volen és ser curats i allò que menys importa és la llengua en què ho facin. I sobretot, l'afegitó del fet que l'exigència de saber català faria que les Illes Balears quedassin orfes de bon professionals, especialment metges, com un país desemparat del tercer món. Val a dir que el paper del metge és important, però qui manté un major contacte amb el malalt són les infermeres i les auxiliars d'infermeria.

Acaba de llegir l'article clicant damunt la icona















Del Libro “Casialgo” ,de Marce López Sirer en su segunda etapa....



El GOLPE







 " Quan una llengua trontolla i és arraconada, i substituïda, allò que més resisteix les escomeses són els topònims. Faríem bé, per tant, de ser curosos, en aquest aspecte ".






THE TIMES ARE CHANGING

(Els temps estan canviant)





 " I és que la vida canvia aviat, i si t’atures a pensar-ho avançam a gran velocitat ".


Documentació Gabellina i Oriental (35)
 
 L’escaquer del «Monopoly» gabellí vist des d’un bolet pel boletaire Felip Blancus.


El fet de plantejar-se aquesta pregunta no és gens ni mica exagerat, ni molt manco una cosa que no pugui passar mai



Subcategories