El Far de la Riba de Palma seria la següent i darrera destinació del meu repadrí, que l’aconseguí quan li va ser concedit el dret a “fars de descans”. Aquests eren els situats a les ciutats i estaven reservats, segons el reglament, als torrers majors de 50 anys i que havien exercit més de 20 anys en fars aïllats. No fou fins a l’any 1915 quan el meu repadrí Climent acomplí aquestes estrictes condicions.




Des del far de la Riba del port der Palma

Per als seus fills aquest canvi no degué ser tan ben rebut com per als seus pares. La tia Magdalena va patir un autèntic xoc cultural quan, a l’escola de monges de la Puresa de Palma, va topar amb un ambient social regressiu, dominat per prejudicis socials, i on l’educació es limitava al punt de creu i a dominar els boixets per fer-hi punta al coixí. Record com explicava que se n’havien rigut d’ella perquè no portava capell!

El far de la Riba estava situat just al final d’un passeig del mateix nom per on els ciutadans de Palma anaven a estirar les cames i prendre l’airet fresc de la mar mentre contemplaven el tràfec marítim d’entrada i sortida dels pailebots. Així fou com la tia Magdalena va ser ullada per un jovenet d’Alaró que tenia els seus somnis i les seves esperances posades a Cuba. Amb el vist-i-plau de les autoritats paternes, es casaren i cap allà partiren a fer fortuna com a constructors.

El meu padrí també va trobar l’amor en una pubilla sollerica, n’Antònia Arbona i Colom, que va conèixer a la consulta del Dr. Fortesa Rei, un dentista de molta anomenada a Palma. Diuen si els va “arreglar” la trobada “casual”, en aquella sala d’espera, mossèn Salvador Galmés, que els casaria i que batejaria el seu únic fill, en Climent Garau i Arbona, nascut¹ el 1924 al mateix far de la Riba de Palma.

Del far de la Riba ja no se'n va haver de moure fins que, per edat, es va poder jubilar.

Tenim constància que l’any 1891 el seu sou anual era de 1.250,00 ptes. i que, deu anys més tard, ja com a Torrer de far de 2a classe, en guanyava 1.500,00. Deu anys de feina i un ascens de categoria li comportaren, doncs, un increment salarial equivalent a un 2% anual en pessetes nominals, sense tenir en compte la inflació. L’avantatge d’aquest sou és que una gran part podia anar a estalvi, atès que disposant d’habitatge i de poques oportunitats de consum, la despesa familiar havia de ser molt reduïda.

Només quan s’assolien les categories més elevades, els sous eren més atractius. El salt salarial més significatiu el trobam quan passa d’una assignació de 2.500 ptes. com a Torrer Primer de Fars, el 1913 , a una de 7.000 ptes. anuals just dos anys després, al 1915, quan obté la plaça a Fars de Descans (a Palma).

Permís d’armes concedit a Climent Garau i Melis per part de José Millán Astray, cap de la policia de Barcelona i autor de la frase “Viva la muerte, muera la inteligencia”, pronunciada el 1936 a Salamanca i contestada per Miguel de Unamuno amb la també famosa frase: “Venceréis pero no convenceréis”.  

Per a la subsistència seva i de la seva família, el repadrí Climent comptava amb alguns censals i amb els productes de la terra que heretà de son pare Miquel, d’on treien per fer una miqueta de vi, un poc de blat, quatre palmes i un grapat d’ametlles. Des de ben jovenet ja tenia tendència a l’estalvi i a la inversió: amb el sou del servei militar es va comprar un rellotge de ferro Roskopff, negre i amb dibuixos daurats, que devia ser molt impactant perquè mon pare encara el recordava i el descriví amb aquestes paraules:

Mentre va durar la seva estança al Fort de la Mola, al Port de Maó, no sols ascendí a caporal primera, aquells que duen un galó daurat sobre la màniga, sinó que va estalviar i del sou que cobrava es va comprar un rellotge, un rellotge rus marca Roskoff . Una casta de rellotges que males llengües deien que els venien a pes, i no ho puc entendre perquè com que pesaven més que un escandall de volantí de serrans grossos, el seu preu havia de ser forçadament car. Eren de ferro pavonat, com els canons dels fusells, amb alguna incrustació daurada, una esfera prou historiada i tres tapes: una davant, per poder veure quina hora era i les altres darrera per poder atendre qüestions encara més tècniques, impressionava molt aquella maquinota. De fet l’ús popular del rellotge feia poc temps que havia començat i sols entre les persones una mica il·lustrades de la Mallorca de la segona meitat del segle XlX, per tant el meu padrí, amb el seu Roskoff, havia romput algun lligam amb la premodernitat, el temps ja s’anava fent més tot u, i més curt, l’espai encara no, però ja vindria. Me’n record d’aquell rellotge i el vaig provar de dur una temporada, es padrí se n'havia pogut comprar un de millor, més lleuger, tot i que era de plata, i amb una cadena que li lluïa sobre el guardapit. El padrí tenia un posat prou elegant, fins i tot, el record una temporada amb uns mostatxos propis d’aquella època, la Belle époque, el rellotge i la cadena acabaven de fer el complet².

Àngela Massanet, Climent Garau i Arbona, Antònia Arbona i Colom, Climent Garau i Melis, Miquel Garau i Massanet, Francesca Colom.

Consten també els documents que acrediten les llicències o permisos que li són concedits al llarg de tota la seva carrera: cinc dies aproximadament cada 10 mesos, a part d’alguns permisos de 30 dies per malaltia. Conservem una carta en la qual el repadrí Climent descriu tot l’episodi de la seva apendicitis, que comença el primer de novembre de 1921 amb un dolor i u

nes febres i acaba essent operat pel doctor Ferrando i finalment restablert el 10 de febrer de l’any següent. Esfereeix constatar les dificultats que li posaven les autoritats per concedir-li, fins i tot en aquestes circumstàncies, una baixa per malaltia.

Aquests documents donen fe de l'estricta disciplina a la qual estaven sotmesos els torrers de far. El caràcter quasi militar del reglament intervenia en aspectes de la vida privada que avui serien inimaginables.

Miquel Garau i Massanet, Àngela Massanet,
Climent Garau i Melis, Magdalena Garau i Massanet.

 

El patrimoni cultural i familiar de la nostra família troba en aquest torrer el punt d’inflexió que permet superar segles marcats per una economia de subsistència.

En Climent Garau i Melis no ens va deixar cap llegat literari: tot just va usar l’escriptura per a omplir el llibre de servei de torrer, per a “suplicar” llicències quan estava malalt i per a mantenir una correspondència ben esparsa amb la família. En Climent Garau i Melis no va protagonitzar cap gesta militar: va fer el servei militar a Maó i va dur la sort de no haver estat enviat a cap de les terribles guerres colonials que condemnaren tants de joves com ell a la mort, a la mutilació o a la desesperació. En Climent Garau i Melis tampoc no va encalentir cap cadira de cap casa consistorial o d’altres de més elevades. Valga aquest escrit com a petit homenatge a tots els que com ell han fet història des de l’anonimat i sense saber-ho. Gent que han empès les seves famílies cap a altres inquietuds i els ha obert possibilitats de coneixement i de subsistència. Gent que passa silenciosament perquè no pertany a les classes preseleccionades per a passar a la història.

- - - - - - - - - 

1 Per acomplir amb la tradició de donar llum al primogènit a ca els padrins paterns, la meva padrina es va instal·lar al far puntualment.

2“Els Climentons”. Climent Garau i Arbona (en premsa).