De 1893 a 1915
Port de Cala Rajada
Dotze anys més de trànsit (1893-1905): Porto Colom, Capdepera i Escombreras
Acomplerts els tres anys de serveis en fars extrems, escurçaren les distàncies amb la civilització anant a parar al far mallorquí de Porto Colom, a 2,5 km de Felanitx i des d’on ja podien recuperar un cert contacte amb els familiars i amb la seva terra nadiua. Aquesta estabilitat s’hauria de consolidar amb la destinació al far de Capdepera, cap a l’any 1897. Allà nasqué na Magdalena, l’any 1898. Tanmateix, un ascens de categoria a torrer de far de 2a classe, els forçà a moure’s de bell nou, aquest cop cap a Escombreras, al davant de la costa de Cartagena. Amb un sou anual de 1.500 ptes. s’hi varen estar des del 1901 fins al 1905. Per sentir altres alens que no fossin els seus, havien de travessar un freu no gaire llarg. Amb un bot de rems, una vela i bona mar tenien el viatge assegurat i podien visitar el contramestre major Alzina, parent de la repadrina Àngela, que era responsable del cordam de l’esquadra espanyola a Cartagena.
Agafar el bot diàriament per anar a escola no devia ser una bona alternativa, així és que el meu padrí Miquel i la meva tia Magdalena degueren rebre lliçons a casa, de la mà dels seus pares, fins que es pogueren escolaritzar, acomplerts ja els 13 anys ell i els 7 ella, quan per fi arribaren a Vilanova i la Geltrú.
La terra promesa: Vilanova i la Geltrú (1905-1915)
El primer de maig de 1905 el far de Sant Cristòfor inaugurava la seva nova torre, de 21 metres d’alçada, i dos mesos després hi arribava en Climent Garau i Melis amb la seva dona i els seus fills, per a ocupar-se’n del seu funcionament. Arribar a Vilanova significà la fi de l’aïllament, el retorn a la civilització, trepitjar terra amiga i germana. Però no només això, perquè a Vilanova hi trobarien una societat que se’ls presentava acollidora, progressista i igualitària.
El repadrí Climent hi feu amics, els noms dels quals encara han arribat a la meva generació: els senyors Campins
, els senyors Vergés, un patró de pesca de teranyina que mon pare va conèixer als anys cinquanta i que conta que li va semblar un professor d’universitat i que tenia una filla que enamorava i que tocava un piano de cua que tenien a casa seva... Sense
haver-ho conegut, just d’haver-ne sentit parlar a la tia Magdalena i a mon pare, aquella Vilanova de començaments de segle se m’apareix com un punt de partida de l’herència cultural i identitària que he rebut de la família paterna.
La tia Magdalena estudià a una escola on les monges teresianes li ensenyaren aritmètica, gramàtica, literatura i història, en una època en què la instrucció per a les dones se solia centrar en les labors, les manualitats i les normes de conducta esperables per a exercir una paper submís i de segon ordre a la societat. A ella li sembraren una llavor de llibertat i d’autonomia personal que li serviria per destacar com a dona emprenedora i instruïda.
Primera comunió de na Magdalena Garau Massanet
a Vilanova i la Geltrú.
Als ulls del meu padrí Miquel, un adolescent de 13 anys que havia viscut fins llavors privat de relacionar-se amb consemblants, Vilanova havia de ser París, Nova York i Londres tot plegat! Conservem cartes i fotografies que testimonien aquesta “festa”: amb el Vilanova Futbol Club, fent pràctiques al laboratori de l’escola tèxtil, dibuixant caricatures dels amics i d’escenes que els devien fer riure a les totes, pintures de les barques dels pescadors sobre l’arena de la platja de Sant Sebastià... Vilanova li va coincidir amb la seva adolescència i la seva joventut, amb l’etapa de la socialització en la qual es va impregnar dels valors d’aquella societat i en la qual va desenvolupar afectes, afeccions i habilitats de relació i de treball.
Aquests documents gràfics i escrits desprenen una aroma de modernitat, de progrés i de trencament. Són joves que juguen a futbol d’amagat dels seus pares
, perquè aquest esport està considerat com a molt perillós, que usen termes com “
sportman”i “
lunch”, que es mengen el món no sense una certa dosi d’arrogància mesclada d’una ironia fina que fa pensar que es miren el futur amb confiança i amb el convenciment que tot serà millor.
Vilanova Futbol Club. El 2n per la dreta és en Miquel Garau Massanet.
Postal adreçada a Miquel Garau i Massanet per part d’un company seu, en Josep Figueres, de Vilanova (9 de maig 1911)
El padrí va estudiar a l’escola industrial i va obtenir una titulació d’enginyer manufacturer tèxtil, que avui equivaldria a la d’enginyer tècnic en teixits. A Mallorca no va tenir oportunitats de feina en la indústria tèxtil, però va aplicar els coneixements de matemàtiques i d’altres capacitats adquirides, com a professor de l’escola industrial i fent classes particulars a joves que preparaven els exàmens de maquinistes navals de l’armada.
El meu padrí va utilitzar sempre el català en la seva correspondència privada i quan va arribar a Mallorca connectà ràpidament amb les persones
que conformaven el nucli dur del catalanisme de l’època i formà par de l’Associació per la Cultura de Mallorca, en la qual va exercir de tresorer.
En Miquel Garau i Massanet al laboratori de l’escola industrial de Vilanova i la Geltrú.Una altra mostra de la integració d’aquella família en la vida vilanovina és el nomenament del meu repadrí Climent com a vicepresident de l’Apostolat de l’Oració de la parròquia de la Verge de la Immaculada Concepció, on el rector Josep Sercavins el descriu com una persona pietosa i de confiança per al càrrec.
Carta del rector de la parròquia de la Immaculada Concepció de Vilanova en la que en Climent Garau Melis és nomenat Vicepresident de la Junta de Caballeros del Apostolado de la Oración.
- - - - - - - - - - -
