“Ca nostra”-1                

Història de la Tercera Edat de Capdepera,
contada per un“Col·lectiu de Gent Gran”. 

INICIS

 El 23 d’agost de 1983 s’inaugurava oficialment un local, fins aleshores infrautilitzat, ubicat a la plaça de la Constitució, molt a prop de l’església parroquial i a la part baixa de l’escola S’Alzinar, destinat a reunions i trobades informals i d’amistat de persones jubilades d’ambdós sexes, dotat d’un petit compartiment destinat a bar. Era la vesprada de la festa patronal del poble, punt de partida del que, al cap de dos anys, desembocaria en el que seria l’“Associació de Gent Gran”, a la qual, des de el primer dia, ja es va denominar “Ca Nostra”, un espaiós saló per a esbarjo dels nostres padrins.  Des de el primer moment, i sense manament oficial que ho ordenàs, alguns jubilats assidus diaris de “Ca Nostra” efectuaren el inicials moviments per a conferir un caràcter associatiu, al qual ja denominaven “El Club dels Vells”. Sembla que es tractava, aproximadament, de mig centenar de persones, la major part matrimonis, que preferentment els cap de setmana freqüentaven aquelles dependències  de la cantonada amb el carrer Gómez Ulla – metge militar nascut a Santiago de Compostela, el qual no guardava cap tipus de relació amb Capdepera i que fou el nom que, als darrers temps de la dictadura de Franco, se li donà a aquesta via del nostre poble –. Idò, aquestes persones desitjaven organitzar, coordinar, el funcionament del club en qüestió. Es varen imposar un termini de tres mesos per a l’arrancada i consolidació d’un pla semblant al que tenien grups de veïnats de localitats properes. Pla que es va exposar a una reunió, com si es tractàs d’una assemblea, a mitjan novembre d’aquell any inaugural. Però, amics, l’assumpte va restar damunt el taulell – una mena de taula de jugar a billar, ampla i llarga – que més semblava feta per encobeir al seu vol-tant tots els assistents allí presents.

EN SUSPENS

 I el tema restà sobre la taula perquè – malgrat estar ja en democràcia – segons quin tipus de reunions havien de comptar, necessàriament, amb el vistiplau de l’autoritat competent. No debades aquells senyors, i senyores, que es varen reunir provenien, lògicament, dels anys més durs de la dictadura i molts d’ells veien “bubotes” pertot arreu. Així què deixaren la cosa en suspens i “a otra cosa, mariposa”.  ”Jugem a cartes, a “set i mig”,  “l'escambrí”, “l’ase qui no en té en cerca”, a ”dames”, o al que ens vengui de gust, i deixau estar això de marejar sa perdiu…”, comentava, quasi tots de cop, aquella bona genteta pionera de la tercera edat gabellina. Emperò la inquietud que transpiraven els més decidits, el quals no es resignaven a no poder-li donar forma jurídica, o al que es digui això, a allò que se'ls havia posat a l'abast des dels organismes oficials, un local per a l’evasió de les persones majors, prengué més força. Passà Nadal i, com sol ser habitual, arribà Cap d’Any, el 1984. Pocs dies abans de Sant Antoni i trobant-se el saló amb molta afluència de públic, l’amo en Colau Mayol i l’amo en Tomeu Segó, amb viva veu, llançaren la idea de fer un “fogueró”, la nit del dia 16, enfront del local social i a la mateixa plaça. La resposta fou unànime, fent mamballetes a la feliç iniciativa. ”Jo posaré ses soques, que en tenc a bastament”, exclamà en Sebastià de Ca Ses Petites. ”Si algú vol posar es llom o sa xulla, jo duré llangonisses”, afirmava en Pedro de S`Heretat. “Sí, noltros també en durem. Enguany, n’hi ha a voler, n’hem morts quatre, de porcs”, bravejava en Pere Mercadal. ”Pujarem un parell de “bogois” d’aigua de na Taconera, perquè no en manqui”, assegurava en Toni Pasqual, l’amo d’un pou d’aigüa potable prop de sa Cala. I, mentrestant, en Damià de sa Cablanca, que aquest any es retirava  de forner, prometia una “fornada especial” per a la ocasió, que bé ho mereixia. Na Margalida Racona de “Ca’n Salamanca”  i na Manuela de “Ca’s Madrilenyo”  elaborarien “coques dolces i amb verdura amb arengada” a voler, convidant les dones allí presents, que es varen oferir incondicionalment.

Tot a punt, idò, per al “fogueró de Sant Antoni”.  Això serà, però, pròximament, si Déu vol.

Col·lectiu Gent Gran - “Meyme”