Sembla que era com una pigota inevitable que s'havia de passar la sessió d'investidura. Que només es tractava d'algú que donàs el sus per envestir a uns entrants que no feien gola a ningú, però formaven part del menú democràtic que tots s'havien adjudicat al qual no li podien fer llobada. Per això necessitaven un subjecte que els tengués ben posats o amb un grau d'ingenuïtat tan solemne -o les dues coses alhora- que gosàs a agafar els bous, ni que fossin els de Guisando, per les banyes i s'oferís a alçar el teló de l'opereta. I no només això sinó que admetés de grat o mig per força fer el paper depelele – figura teatral molt castellana- per tal que el guió es pogués posar en marxa.

I així sembla que s'ho varen prendre ses senyories, tret dels dos que havien acceptat fer el paper de nuvis i havien d'estar seriosos, com si la cosa no anàs de bromes. Començant per un Rajoy distès, còmic, si voleu amb toc d'humor castís de finals del segle denou. Potser li faltava el barret i l'organilloque de tant en tant anunciàs la gràcia no fos cosa algú que no hagués acabat la son s'adormís sense tenir a punt l'aplaudiment o el siulet, segons la disposició en la platea. Tampoc no li faltà protagonisme a Pablo Iglesias i el famós bec amb el seu ambaixador català.

Acaba de llegir l'article clicant damunt la icona: