Vaig empassolar-me sencera la compareixença de n'Albert Rivera. La del pacte. Va ser mentre feia el dinar. Com una glopada de vermout agre, les seves paraules. Tanta sort que no va destorbar les meves habilitats culinàries i cap olla no es va cremar. Sembla un ninot, n'Albert/o, un ninot programat que va començar del no res i ara sospira ser vicepresident de les espanyes. Un ascens substancial si pensam que el mossatge el va fer a un parlament per ell regional i que suprimiria només que tengués els vots necessaris i sabés on col·locar n'Arrimadas i, ai las!, cosa més difícil, na Punset. Parlava del pacte, com un venedor d'enciclopèdies d'antany, com una cosa necessària, bona, obligatòria i a més a més feta. Dat i beneït. Com si l'aritmètica fos una assignatura del passat, d'un pla d'estudis obsolet. A més, convençut que les seves paraules, la seva mirada, el seu posat de nin, mescla de sant Ildefonso – els de la loteria- i aquells de secta creacionista que es passegen adesiara encorbatats per Ciutat, com elements més d'un betlem apòcrif.Acaba de llegir l'article clicant damunt la icona:
