Documentació Gabellina i Oriental (35)
L’escaquer del «Monopoly» gabellí vist des d’un bolet pel boletaire Felip Blancus.
Quan ja em pensava que havia trobat i transcrit (amb l’ajuda impagable de l’amu en Sebastià Xerafí) els articles complets d’Antoni Domínguez Moll, n’han aparegut encara un parell mallorquí que m’han fet pensar en la poca cosa que som, amb el fàcil que és equivocar-se i també que mai res es pot donar per acabat i per tancat, que totes les coses, i també els nostrus cors, han de restar oberts a noves troballes i a nous horitzons, a noves platges i a nous planetes voladors.
I per celebrar-ho, tant la troballa com la pressa de consciència de la nostra menudesa, o potser tan sols només la meva, he pensat que la millor manera de fer-ho era donar a conèixer un d’aquests articles en aquesta secció «modesta i moderada» —ara més que mai!—, que m’ajuda a il·luminar la meva ment mentre transitam per paratges desolats i gabellins que són, malgrat tot, el nostru paisatge vital.
Es tracta del segon article publicat per Domínguez i, com el primer, ho fou a El Obrero Balear, el setmanari socialista de més llarga durada entre les publicacions obreres (1900-1936), en la qual, com ho dèiem de Foch y Fum no fa molt, Capdepera hi té una presència gairebé constant.
Amb el temps, com ja he contat en altres articles, Domínguez es convertirà en un articulista present en gairebé tota la premsa obrera de Mallorca i, ja durant la guerra del 36, de Menorca.
Cap el Castell, que connecta els gabellins amb el Més Enllà [sic].
No cal dir que molts dels seus articles són ben actuals. Potser per això m’agrada xerrar d’ell, perquè a vegades no tenc la sensació de tractar amb una persona del passat, sinó que les seves reflexions dibuixen també el món d’avui, tal vegada perquè les coses realment no han canviat tant com voldríem ni com ens volen fer creure.
Sí, és cert que a voltes ho fa des d’ideologies fracassades i que, per què no dir-ho!, moltes vegades han acabat en mans de criminals, però el desig de canviar les coses (de canviar el món, vatua el món!) persisteix malgrat tots els fracassus i malgrat totes les malediccions.
En un món com aquest, en què el nacionalisme radical degrada les cultures i les nacions, en què l’integrisme religiós amenaça l’estabilitat emocional de les persones i els empeny a una guerra de tots contra tots, en què el capitalisme s’aprofita de totes les contradiccions, dels egoismes desbocats i, amagat en un fals anonimat rere les cortines dels «mercats», domina tots els ressorts de l’economia que fan que de cada dia els rics siguin més rics i els pobres siguin més pobres... [veure l’informe d’Oxfam del 2015, Uf!!!]
En un món així, és bo recordar personatges com Antoni Domínguez que, des d’un lloc petit, allunyat i abandonat de tot, com era Capdepera, tractà d’aplicar la màxima revolucionària que tan de moda s’ha posat avui en dia: «Pensa globalment, actua localment».
El molí d’en Cofeta, que ens llança cap a la mar Mediterrània via Carregador.
En aquest article que avui presentam, Domínguez denuncia la mà negre del capitalisme internacional, però també la privatització de la natura que exerceixen els nostrus estimats cacics locals. Aquesta part del seu text segueix essent ben actual: les barreres i les tanques han tornat a ser ben visibles i la parcel·lació de la terra amenaça seriosament amb la seva mort. Mort no natural, evidentment.
Quan el va escriure —novembre de 1930—, es veia el final de l’etapa dictatorial (1923-1930) i s’albirava un canvi de règim, en el qual Domínguez s’hi implicà personalment i fins a les darreres conseqüències. Les eleccions municipals d’abril del 31 foren un plebiscit que derrocà la monarquia i començà l’etapa republicana, que molt prest va mostrar les seves mancances i renúncies. Domínguez també ho va denunciar i s’hi va oposar: no volia vendre els seus somnis. Ara bé, els seus somnis acabaren en una paret de la Mola de Menorca amb unes bales disparades pel capitalisme internacional i pels cacics locals. «Pensa globalment, actua localment», i llavors els tirs te venen de tots els costats.
Això és el que li va passar a Domínguez, assassinat pel capitalisme i pel caciquisme molts junts dins la morterada del feixisme, i aquesta és la lliçó que hem d’aprendre.
Què diria ara Domínguez amb tot el que ha passat des del seu assassinat el 1939? Bé, és una pregunta retòrica que en realitat mai es podrà contestar, però també és lògic que ens la facem, o si més no que jo la em faci.
M’agradaria esbrinar el seu pensament, ser per unes hores, uns minuts, en Domínguez, i escriure un article com aquest que avui presentam, o com molts dels altres que hem pogut llegir al llarg de tots aquests anys: disparar amb la ploma abans que et disparin a la Mola!
I, malgrat tot, veiem la diferència entre 1930 i 2016. Si Domínguez el 1930, com dèiem, albirava un nou estat de coses, la instauració d’una nova civilització, d’una altra relació entre les persones; ara, el 2016, no hi ha cap «revolució» en marxa, si més no a Espanya. Els resultats de les darreres eleccions de desembre parlen amb eloqüència: els partits del règim tenen una majoria absolutíssima agombolada per l’Ibex-35 que no fa preveure cap sotrac i ens fa veure que la «revolució espanyola» era un bluf. Només la revolució catalana està a l’agenda i és la única que té credibilitat per tombar el capitalisme d’«amiguets» que ens té colonitzats.
Quant a la «revolució mundial», més necessària que mai com es pot comprovar llegint l’informe d’Oxfam enllaçat més amunt, sembla que ni hi és ni se l’espera. Per tant, Domínguez, què fer?
Molt prest farem unes sessions espiritistes i estaria bé que compareguessis per allà i ens donassis un poc de llum (interior), per a veure-hi clar en mig de tanta fosca capitalista i colonial.
Miquel Llull
Bibliotecari del Golea
Conócete a ti mismo
Pues precisamente, por eso, porque nos iniciamos en el conocimiento de si mismos y del papel que representamos sobre la tierra es que damos batalla a la clase privilegiada: capitalistas y grandes y medianos terratenientes.
También comprendemos que el pobre frente al rico es un esclavo que ha de sufrir mil humillaciones y muchas iniquidades y nunca le es permitido beneficiarse de las ventajas del Progreso que es, injustamente, patrimonio exclusivo del capitalista, que lo acapara todo. Pero sin embargo el Progreso mismo obedeciendo a la ley de su evolución irá iluminando las inteligencias, dará energía y decisión a las voluntades y entonces será el «Levántate y anda» del Socialismo, es decir: Que la poderosa acción de los desheredados de la fortuna romperá diques y vallas de la propiedad privada dando a todos lo que es de todos, igualmente que el oxígeno que respiramos. Nosotros somos la tierra y la tierra es nosotros y nadie tiene derecho a disfrutarla exclusivamente.
No es legal y es contra la naturaleza que las ventajas que nos ha dado ese mago llamado Progreso lo hayan de gozar unos pocos y la inmensa mayoría de la Humanidad haya de revolcarse por el lodo del monstruo de la miseria. ¡Ah! Esas absurdas leyes implantadas por los romanos hay que destruirlas y las destruiremos. ¿Quién será lo bastante fuerte y audaz para disolver y anular nuestras santas ideas redentoras de la Humanidad? Nadie.
¡Ah burgueses y haraganes de las tierras, no os valdrá ser reaccionarios y tener una legión de diablos a vuestro favor!
A nosotros nos asiste la razón fundada en la lógica de la ley natural. Empezamos a despertar de nuestro profundo y largo letargo cataléptico y por eso es que somos rebeldes ante el actual régimen, sabemos que la rebeldía en casos así eleva y dignifica. El hombre de la época presente ya comienza a utilizar con indomable energía algo de los sublimes instintos de los que está dotado. ¿Y como no? Si tiene el monumental evangelio de Carlos Marx que le inspira y le sirve de guía? ¡Esto si que es la mejor y más verdadera y positiva de las religiones!
* * *
En esta Capdepera, señores, hay unos cuantos propietarios, o mejor dicho, grandes terratenientes, con humos de señores feudales. Mirad si serán egoístas y arbitrarios, que no contentándose con vedar la caza, nos vedan hasta las setas! ¿Os asombráis? Pues eso no es nada. Según mi opinión el mejor día nos vedarán los caracoles y el aire que respiramos. ¡Fíense ustedes de esos magnánimos corazones!
Capdepera Noviembre 1930.
Antoni Domínguez Moll
El Obrero Balear (14 novembre 1930), p. 3.
El port internacional de Cala Rajada, lloc d’entrada
i sortida de queviures emocionals passats per la duana de Cala Gat.
