Sempre he pensat que això és el que pensaria algú que despertés d’un coma de, posem per cas, vint anys. Tu t’adorms a l’any 90 i obres els ulls al 2010… i què et trobes? Un món totalment canviat que llavors ni tan sols podies suposar.

Imaginem per exemple que el primer que es troba el malalt ressuscitat és un mòbil que alguna infermera ha deixat a l’habitació. Les cabines públiques que ell coneixia, abans tan útils, ara ja només són peces de museu, i no només això, resulta que els aparells sense fil, antany  tan moderenets i guais, ara ja han passat de moda i el que s’usa són els mòbils. Però alertau, no mòbils normals i corrents, sinó mòbils-ordinadors replets d’aplicacions rares com Whats App, Line, Scrabble… i, a més, càmera de fotos, vídeo i connexió a la xarxa. De fet, ja hi podem veure pel·lícules  i tot. Jo som el malalt i davant tant de canvi  me’n torn al llit, no trobau?

Però és que el pobre home/dona ressuscitat ja no només fliparia que el mòbil tengués Internet, sinó que per començar no es faria creus d’aquesta cosa anomenada Internet que amb un sol click permet viatjar a milions i milions de pàgines arreu el món i informar-se de  tot (per què serveixen ara les enciclopèdies?), comprar bitllets d’avió (i les agències de viatge?), dur la teva comptabilitat bancària (i els bancs i caixes físiques?), comprar productes (i les tendes de tota la vida?), descarregar-te films i música (i els vídeoclubs, cinemes i tendes de discos?), etc. Quin shock, tu!

Però és que si sortís al carrer la cosa encara empitjoraria… Es trobaria amb AVEs (manco a Mallorca, que per alguna cosa som l’illa rudimentària); autopistes de no sé quants carrils on abans només hi havia simples carreteres secundàries; les Torres Bessones ensorrades; noves medicines plenes d’adeptes abans considerades pròpies de xamans (homeopatia, les grapes d’en Kovacs…); el bipartidisme en perill (què puces és això de Ciutadans i Podemos, es demanaria segurament); una televisió amb un caramull de cadenes (excepte la TV3 de tota la vida… però, això sí, amb lloc per a un canal propi en obert per al Reial Madrid, no faltaria més…); esports rars impronunciables: aquagym, spinning,  fitness; elbalconing, o la moda absurda dels turistes de tirar-se pel balcó… i tot això fins que estressat s’aturaria a fer una copa a un bar per a pair millor tantes impressions sobtades. Demanaria el que bevia sempre, una GIN amb tònica, però llavors el cambrer arribaria amb tota una carta de ginebres absurdes que s’han inventat actualment, que si amb unes gotes de taronja, que si amb menta, que si aroma de no sé què, fins al punt d’ocupar pàgines i pàgines de la carta. Llavors, com a darrer intent,  el pobre protagonista d’aquesta història trauria una cigarreta de la butxaca per a assimilar-ho tot, fins que el cambrer amb menys que canta un gall arribaria a la seva vora  i li diria:

- Me sap greu. Està prohibit fumar…

Aquí, el pobre home/dona, ja desbordat, segurament es tiraria directament enmig de l’autopista davant de la mirada estupefacte del cambrer.

I és que la vida canvia aviat, i si t’atures a pensar-ho avançam a gran velocitat. Tanta sort que les coses ens arriben a poc a poc i les anam assimilant, que si ens venguessin de cop segurament ens passaria alguna cosa similar al pobre protagonista d’aquesta història.

Frase destacada: (Estrofa de la cançó The times are changing del cantautor nord-americà Bob Dylan)

Mireu que el que avui és lent
serà ràpid demà.
L’ordre s’ha capgirat
per la mateixa eterna llei
per la qual el present d’avui
serà el passat demà
i el que avui és el primer
serà l’últim d’arribar
perquè els temps estan canviant.