MENT HUMANA, HUMANA MENT

Estimats amics, tots

Què passaria si aquest planeta mort cobrara vida i pogués respondre a tot allò que se li està fent? Però què estam fent! Entra per la teva pupil·la el meu autoconvenciment: el nostre planeta té nombroses ferides, sagna brutalment per tots els seus costats, mentres la terra plora. El seu vell cor bombeja fluids estranys, la seva anatomia cobra forma d’abocador, els seus pulmons són negres i tu ja saps per què. És greu, per què el destrossam, greu, perquè li donam l’esquena, greu, perquè està sofrint, greu, perquè allò nostre és greu. El planeta que has assassinat ara està molt emprenyat: et tornarà tot allò que li has donat. Les teves estones de diversió les paguen a l’altra banda del món, persones innocents. Catàstrofes causades per la teva contaminació, respecta la naturalesa i sabràs la branca que li han donat en aquesta època postpandèmica, i crec que ja li ha bastat. Per aquesta raó hem sortit per l’escala d’emergència. 

 Aquesta reflexió parteix del poemari de Joan Isaac. La seva reacció és la disconformitat conforme mitjançant la ment humana, humanament arriba a reflexionar de temes com la pèrdua de la identitat, la guerra, el naixement del fill, l’amic que se’n va…a ritme d’inventari, amb el testimoni civil d’un poeta en actiu en la gestació d’un poemari creat en els tristos moments de la pandèmia. Molta literatura s’ha elaborat sobre la qüestió: des de llibres tan interessants com a En temps de contagi de Paolo Giordano, on parla sobre la fragilitat de l’andamiatge humà com a castell de naips, fins a A la caça del contaminat d’Alfons Martí Bauçà, on critica des del COVID-19 fins al nou Ordre Mundial i el seu simulacre pandèmic en un ambient apocal·líptic. Però…i què se’n va fer dels poetes en temps de pandèmia? Escrivien, però també vivien i de la combinació en sortí un poemari com aquest de la mà de l’amic Isaac, mentre mirava la lluna, escrivia cartes als reis, i vivia com nosaltres en una segona residència, mentre feia cas omís de l’Estat d’emergència, i suportava el maleït soroll de les sirenes. Tot i així l’autor s’ofereix voluntari, perquè és el primer en desvetllar el poder de la ment humana, humana ment que s’apropa als problemes quotidians i també mundials, des d’una òptica de resistència amb la mirada posada en la hichtkotiana Finestra indiscreta, per veure de reüll el món passar. Allà, la intel·ligència natural guanya a l’artificial, perquè som nosaltres els qui cream les màquines. El poeta com a Machado, afirma:

“No duc equipatge i tinc les butxaques buides”

Des d’aquesta perspectiva escriu poemes el cantant d’Esplugues de Llobregat, a qui convido amb els poders que m’atorga el bibliotecari del Golea a participar de les tertúlies orientals gabellines com un membre més, perquè estic segur que es trobaria com a casa, si és que ja no ho és Cala Rajada, a gust de divagar amb nosaltres del món i de la bolla, sense haver de sortir encara per l’escala d’emergència. I acab amb la lectura del següent poema que és un avís als navegants: 

Què serà de nosaltres?

Què serà de nosaltres?
Els pescadors de somnis,
súbdits de la bellesa,
escriptors, músics, poetes…
Diuen ara que som necessaris i imprescindibles.
No creieu en les seves paraules buides, companys,
no han cregut mai en nosaltres,
només volen netejar les seves brutes consciències.
Continuarem com sempre a les trinxeres més solitàries del front de guerra,
abandonats a la nostra sort.
Ens continuaran negant el pa i la sal.
Aixeco la copa per tots nosaltres,
creadors impertinents i tossuts, no us deixeu vèncer.
Escriviu i canteu com mai, no us abandoneu als braços de la tristesa.
Tard o d’hora passarem comptes 
amb els miserables que ara ens compadeixen.

Joan Isaac (09/04/2020)