Resum:
Joan Isaac manifestà que es tracta d'un poemari escrit durant el confinament de la pandèmia i que coincideix amb el cinquè aniversari de covid 19. L'autor va explicar que l'obra vol fer pensar com volem que sigui el nostre futur, ja que és una reflexió profunda de la fragilitat de la nostra societat davant de la pèrdua de llibertats i un futur incert. En aquest espai de temps, l'autor es va imposar escriure cada dia alguna cosa i així va ser: va escriure dos espectacles i l'obra poètica "Què li hem fet a aquest planeta?". Reconeix que la pandèmia el va obligar a fer una autoanàlisi psicològica i personal, igual que altres persones, descobrint moltes coses que interiorment tenien amagades
L'obra retrata les vivències de molta gent que com ell van observar en aquesta època una pausa al planeta. També va afirmar que en aquest moment era incapaç d'entendre com la humanitat havia arribat a aquest punt d'agressió al planeta i el 2020 pensava que la Terra ens tornava tot el mal que li havíem fet.
Isaac va afirmar que els dirigents com Trump, Milei, Erdoğan, Meloni o Le Pen ens porten a un món de desesperança per tenir un planeta sostenible i que cada vegada va a pitjor. Va afegir que per lluitar contra això és fonamental la cultura, ja que aquestes oligarquies el que pretenen és que el ciutadà no pensi ni tingui emocions. Sense cultura sempre guanyen ells, assegurà.
També tengué lloc per recitar alguns poemes, entre ells, un per recordar el seu amic Aute:
Que sol que m’he queda’t (A Luis Eduardo Aute)
I ara qui ens cantarà?
Qui em trucarà de matinada
per demanar-me una paraula que rimi amb fills?
Mentre el món dormia, tu treballaves parint bellesa a mans plenes
per, l'endemà, regalar-nos roses perdudes en la mar.
Qui em dirà que podries dibuixar les cames de la meva dona de memòria, malparit !!
Tu no has estat mai de pas per la vida, t’hi has queda’t per no marxar.
Pels arbres de la plaça Rovira, els ocells alliberats canten les teves cançons
i reciten els teus poemes aletejant com mai, mentre la teva temuda alba despunta un nou dia.
Ningú no sabia més de la tendresa que els teus dits llarguíssims.
I els colors de la teva paleta, qui els mesclarà per trobar tons impossibles?
La lluna aquesta nit, intuint que alguna cosa greu havia passat al planeta,
ja no brillava com sempre.
Que sol que m’he quedat, estimat meu!
Espera'm allà a Albanta, tinc cançons noves per ensenyar-te.
Joan Isaac (05/04/2020)
