Joan Isaac i els dispars de l’amor

Miquel Llull
Bibliotecari del Golea

Er fühlt mir schon herauf die Brust, er kühlt mit Liebesschauerlust!
[Ja sent el meu pit, em refresca amb l’emoció de l’amor!]
Eduard Mörike

No fa molt, o fa relativament poc, vaig sentir a dir a Joan Isaac que per ell era un gran honor cantar amb Joan Manuel Serrat, com ho va fer al Palau de la Música. Perquè ell, de jove, gairebé de nin, havia comprat o escoltat un dels seus dics i el va sentir molt endins.

I jo podria dir una cosa semblant d’ell mateix. Vaig comprar aquest disc –Barcelona, ciutat gris– quan jo, i el seu autor, érem molt joves. És de 1980, i de llavors ençà sempre m’ha acompanyat. El seu títol ja era premonitori de tot el que ens està passant, no només a Barcelona, és clar, ans a tot el món, i també, amb una intensitat inaudita, a Mallorca, a Capdepera: «Tot és gris», com també cantaria Núria Feliu.

Per això vos volia llegir –ja que no puc cantar-la– dues estrofes –la primera i la darrera, d’una cançó d’aquest disc que, no sé si per sort o per desgràcia, encara és actual:

Maria, fas bé de no saber si hi ha guerra a Irlanda
o si el teu rei és ros,
fas bé de no escoltar si algú se'n riu quan volteges el coll
fas bé de no saber si avui és dimecres o dijous
o si la mort serà el nostre darrer port.

[...]

Maria, fas bé de no saber
si Xina té ja bomba de neutrons,
fas bé ,de no escoltar el plor de Venècia ferida de mort
si algú en aquest moment està encenent el darrer bosc
o si a Madrid per fi tenen la solució.

I sort tenim, els gabellins, que sempre ens quedarà Paradella, perquè, com podeu veure, tot continua igual, no; pitjor.

A tot això, vos volia parlar –breument, com sempre!– d’una cosa tan volàtil com és la poesia. Perquè avui, aquí, en aquesta biblioteca, parlam d’un llibre de poesia i de sempre la poesia ha estat en crisi o, si més no, jo sempre ho he sentit a dir. De fet, molts es pregunten: «Però què punyetes és la poesia?», o encara més inquietant: «De què serveix la poesia?».

Jo, com que no tenc una resposta clara i contundent a aquestes preguntes no fingiré saber més del que sé, i no les respondré.

Però com que de sempre, com deia, he viscut la crisi de la poesia, potser d’això sí que en puc dir qualque cosa. Potser ni assenyada ni documentada ni contundent, però sí personal i intransferible.

Perquè en realitat la poesia no és res, i per això és tan important. Perquè, en no ser res, ningú se la pot apropiar, ningú la pot vendre o comprar. La poesia va sobrevolant els nostrus caps al seu aire. I això és meravellós! En aquestes altures de la comèdia, poder gaudir d’un cosa que ni es compra ni es ven!

Molts s’allunyen de la poesia perquè diuen que no l’entenen, o que és massa complicada o que ells no en saben prou per a poder gaudir-la. I tot això no és vera, si més no en part.

La poesia a vegades ens dispara al cor i a vegades ho fa al cervell, i podem confondre aquests dispars, però hem de tenir present que moltes vegades no es pot distingir el dispar que va al cervell del dispar que va al cor. Els dos són «veritat», els dos existeixen, els dos ens han ferit qualque vegada, o per separat o, també molts cops, al mateix temps.

Ara bé, com deim en català, «tants caps, tants barrets». Això, aplicat a la poesia, vol dir que tothom hi pot dir la seva, que tothom és el seu amu, i ningú pot dir a ningú els dispars poètics que ha de copsar, ni com ha de fer-ho.

Però vos vull anunciar, no de manera solemne, evidentment, que la poesia és aquí, que la teniu al costat i la teniu a dins, que és segur que vos ha ferit amb el seu dispar, però heu de saber que són dispars que no fan sang, perquè són dispars d’amor.

La poesia mai ha deixat de ser cantada o recitada; de fet, la poesia és aquesta, en gran part, la que és cantada i la que és recitada. I per això vos deia que la poesia és –sempre ho ha estat–, al vostru costat.

La poesia cantada ens enllaça amb aquella gran època en què la poesia era important i marcava la vida dels pobres humans, somiosus i a vegades derrotats, però mai vençuts del tot. La flama, la poesia, seguia allà davant guiant el seu camí cap a Ítaca o cap a Mart o cap a les llunes de Júpiter, és a dir fins aquí a prop, fins aquí a dins del nostru cor.

El cas de Bob Dylan és paradigmàtic, no perquè li donassin el premi Nobel, que ja sabeu que a mi ni em va ni em ve tot això dels premis, sinó perquè l’acadèmia –no només la sueca– es va haver de rendir a l’evidència: la poesia cantada és el principi –i potser el final– de la literatura mundial. I que la literatura que han escrit i cantat els cantautors és la que té més predicament entre la gent.

Totes les llengus tenen els seus poetes, d’una manera o altra, i moltes tenen els seus cantants-poetes que ens acosten l’amor en el seu sentit més ampli, ens diuen coses tant en els concerts multitudinaris com en un racó de la nostra casa, tant quan estam tot sols o quan estam ben acompanyats.

No podria fer una llista per llengus o cultures, perquè seria interminable i no acabaríem mai. Ni tampoc puc fer-ne una dels nostrus, dels catalans, perquè vos ben assegur que també seria ben llarga. Des de l’antiguitat fins ara mateix són moltíssims els poetes que ens han acompanyat en aqueta llarga travessia que ens ha dut del zero a l’infinit, sempre per tornar a començar de zero, és clar. La glòria i la misèria de la humanitat l’han cantada els poetes amb tota la seva magnitud tant per a bé com per a mal.

I per això som aquí, avui, perquè un poeta, que també és cantant, ens vol contar com va viure un moment crucial de la humanitat, perquè els poetes sempre són allà quan els necessitam. No són a vint mil anys lluny, són damunt aquesta puta terra, perquè també, malgrat tot, és la terra dels poetes i és l’única terra que tenim i que tendrem.

Perquè no hi ha somnis reals més enllà del sistema solar, i només ens resta, com un gran do, la solitud de les nostres estimades platges l’estiu del 2020 i potser un poc el del 2021.

Malgrat tot, la tragèdia ens va mostrar la porta del paradís. Però no hem sabut obrir-la. I els poetes saben per què. Llegiu-los i ho entendreu.

Voldria acabar amb un petit poema que vaig descobrir per casualitat mentre sopava en una casa alemanya no fa molt i que, pens, resumeix moltes de les coses que vos volia dir avui i, també, ens parla d’aquest llibre de Joan Isaac que avui presentam.

És de Mascha Kaléko (1907-1975), del seu llibre Verse für Zeitgenossen [Versos per a contemporanis], publicat pòstumament el 1984.

Un quasi «Januscript»

Com Janus, de vegades mostra el meu poema
La doble cara de la seva autora:

Una meitat de la cara és lírica,
L’altra, però, és gairebé satírica.

Dues ànimes viuen, ai, en mi de lloguer
– Dues ànimes amb desigs oposats.

Sigui el que sigui el que li passi pel cap al meu poeta,
Janus sempre espolsa la meitat del cap;

Perquè el que va ser, ens fa sobretot lírics,
però el que és, en gran part, ens fa satírics.







Miquel Llull

Capdepera, abril 2025