M'agrada la cuina. A moltes dones i a molts d'homes ens agrada. D'altres, en canvi, es posen el davantal perquè no els queda més remei i, encara, n'hi ha que ni se'l posen i recorren a la gran oferta de menjars preparats, frescs o processats. A mi m'ha agradat sempre, cuinar, però amb la jubilació, i d'això ja en fa setze anys, aquella afició que practicava ocasionalment es va convertir en una ocupació diària. Una ocupació, els secrets de la qual he anat descobrint -fins a cert punt-, a mesura que la pràctica, els consells d'altres persones i la ingent informació que avui es pot pescar a les xarxes socials m'han anat dotant d'una mínima destresa. 

D'aquella ja llunyana data de la jubilació, en record perfectament que la meva dona, na Maria Antònia, va oficialitzar el meu nomenament com a cuiner en cap de ca nostra, regalant-me un davantal. Jas, em va dir, aquí tens, la cuina és teva. I no és que a ella no li agradi fer menjar, però aleshores ella encara feia feina i era ben just que jo m'ocupàs de la tasca de parar taula, de manera que el que hauria pogut ser una activitat provisional va esdevenir un càrrec permanent. I fins avui. A la casa, a totes les cases, hi ha un caramull de feina, que si rentar la roba, que si estendre, que si planxar, que si fer net i agranar i fregar i escurar... És un mai no acabar. De manera que la meva contribució anant a comprar i cuinant, i altres tasques menors, és el mínim que puc fer per tal de contribuir a un just repartiment de les ocupacions domèstiques.

Vos he explicat el meu procés d'implicació en les tasques culinàries perquè tenc intenció de compartir amb vosaltres, els qui tengueu a bé llegir aquesta secció, el que significa ser cuiner casolà i com ho gestion. D'entrada no vol ser, ni serà, una secció de receptes. De receptes, n'hi ha per donar i per vendre a Internet i a la multitud de llibres de cuina publicats. Més aviat vull parlar de la cuina de tota la vida, dels petits encerts i de  no pocs fracassos davant els fogons, i conversar també amb altres “cuiners” domèstics per tal que ens expliquin la seva experiència en aquest camp. Es tracta, al capdavall, d'apropar-nos a aquest dia a dia engrescador que és posar-se el davantal i mirar de què li pegam avui. No sé si el tema donarà per molt, ja veurem. Sé que és la curolla de moltes altres persones, amb les quals, si ve bé, m'agradaria compartir experiències. Els qui s'hi sentin identificats, poden interactuar amb mi per mitjà del correu de Cap Vermell, o a través de Facebook o WhatsApp. 

Aquestes col·laboracions seran relativament curtes, mai més d'un foli, amb una periodicitat que voldria que fos quinzenal. I, per començar, avui la cosa ha anat només de presentació, més que res per demanar-vos excuses pel meu atreviment i per les moltes obvietats que, inevitablement, trobareu en els meus articles.