Conversa artística de Jaume Fuster i  Toni Amengual
 

Hi ha institucions (o autoinstituïdes institucions) o col·lectius que ho tenen relativament més fàcil guanyar-se, de boqueta, - ei!, no sospirem miracles- les adhesions de la gent. Basta que es facin portaveu d’una qüestió més o menys de moda, més o menys necessària, per guanyar adeptes, likes a les xarxes socials i fer una mica de rebombori públic. Quan això passa semblen untades d’una mena de Veritat Absoluta que tot allò que diuen i publiquen es converteix en matèria de fe que, acòlits i associats – la teranyina pot créixer una mica més, professen amb cega obediència. I fins i tot, sol passar, ateses les nobles intencions amb què revesteixen el seu credo, que allò que diuen és immaculat. Sembla que, de les espúries intencions que denuncien a institucions públiques – especialment- i la classe política que les atén, ells n’estan quitis, com si un estrany bateig els hagués eliminat aquesta possible màcula. Màcula que prové no tant del credo que les sustenta com de les persones que amb més o menys oportunisme contaminen – la paraula pot ser més gruixada- les nobles intencions. Quan te n’adones de la farsa és quan poses en dubte la credibilitat o, com a mínim, te’n malfies.

És el cas de Terraferida, que aquests dies ha publicat a les xarxes socials una denúncia, acompanyada de fotos, d’uns focus de brutor a la finca privada d’Es Caülls, al terme de Marratxí. Anem a pams. La brutor hi és. Innegable. Ara bé, qui n’és el responsable? Això ja és més mal d’escatir. Encara que és fàcil dir, al seu comunicat, «els veïnats de la zona ho han comunicat a l’Ajuntament de Marratxí» i hi posen el hastag de partits polítics – no tots els que tenen representació municipal, en canvi sí que n’apareix un que ja no existeix-. Unes quantes admonicions: en primer lloc, que el rigor sigui proporcional amb la contundència de la denúncia. En segon lloc, s’ha de dir que es tracta d’una finca privada que estava tancada, per tant no s’hi podia passar a deixar-hi enderrocs, i els «veïnats» se’n varen encarregar d’esbucar la tanca i posar silicona al pany de maleta perquè «els veïnats» hi puguin anar a passejar els cans, per ser més precisos: a fer-los-hi fer les necessitats. Haurien pogut fer una foto a les merdes dels cans, també, que són abundants i ostentoses. Ecològiques, potser.


Acaba de llegir l'article clicant damunt la icona: