Aixì ens ho contaren…, i talment us ho contam (SILEM)






 

Un altre dissabte a Na Bagassa. Avui son més nombrosos els tertulians. Gent un poc aliena a les trobades, alguns han vingut només pel berenar. Ja es sap: un
amic porta un amic i, aquest, dos més, i on n'hi caben tres, si l’estança es ampla, se n’hi col·loquen set. I com que ja ho eren, set, idò avui són tretze. Un exitasso aborronador, sí com a borregos!.



l tants com som avui, no hi podríem fer matances, qualque dia? –demana na Dolors,ficant el ca a en Pep i na Maria per veure si qualcú s’anima. Però la parella que porta els noms dels pares de Jesús no diu ni mu, mentre prepara el pa amb oli i les olives per al berenar. Bé, en Pep el que aparella són les herbes, les dolces de Can Planetes i les seques d’un bòtil que no porta ni el nom, però l’oloreta no ment.

En Silem hi és convidat, aquest dissabte. Na Maria comenta que s’ho mereix. No serà per tant! L’únic que li dol és que en Gomila, mestre Biel, de Montuïri, antic company de brusques periodístiques, no hi sigui present, com havien promès els escrivans d’aquestes trobades. En Pep, a l’hora de clavar, tots els allí congregats, la maixella al trempó, enceta el tema pendent que n'Agnès (Inés) Paz i en Biel Gomila deixaren a mitges, “que no n’omplen sitges…” I és que en Pep sempre ha estat molt metòdic, i com a fedatari de les reunions de na Bagassa va per ordre en el seu llibre d’actes i no en deixa passar ni una.

PEP – En Biel Gomila ens deia el primer dia de tardor d’enguany que hi ha moltes coses que els pares poden fer per ajudar els fills a desenvolupar una autoestima saludable, per tal que també millorin en els estudis. S'ha de tenir cura d’allò que deim als fills: és bàsic per a la seva formació. I recordem que el “no” també és educatiu. En Biel exposava mig centenar de frases per a encoratjar els fills i comentava que tot i que hem d’usar sovint aquestes frases encoratjadores, no convé abusar-ne gaire, perquè poden perdre el sentit.

MARIA – Sí. Són 50 frases molt eloqüents. Us en destac algunes: “Ara sí, ara vas per bon camí” / “Quina bona feina estàs fent!” / “Ara sí que ho entens!” / “Correcte, ara pots fer-ho!” / “Fenomenal, fantàstic, extraordinari, ¿com ho has fet?” / “Segueix amb aquesta bona feina, Excel·lent!” / “Tu fas que les coses semblin fàcils, tu millores cada dia!” / “Segueix intentant-ho, tu ets molt bo” / ”Avui fas les coses millor, lluita, ja quasi ho has obtingut”…, etc. Per altra part, de vegades s’ha de ser crític amb les actuacions dels alumnes. No s’ha de lloar sempre. Si es considera oportú, s’ha de “renyar” o dir, clarament i amb correcció, el que està mal fet.

PEP – N’Inés Paz assegura que educar mirant cap a una altra part sempre té conseqüències. De cop i volta arriba la realitat i et pega un viatge que et posa firmes! Ningú no ha dit que fos fàcil ser pares al segle XXI. Immersos ambdós en el món laboral, disposen de tan poc temps per a ells i per a gaudir dels seus fills, que uns no escolten i els altres miren cap a un altre lloc. Als padrins, que passen la major part del temps amb els néts, els toca ser el “poli bo”, ells ja educaren en el passat. Si com assenyalava na Maria Amengual a l’anterior trobada del turó, desviam la mirada, acabam parlant de nines de vuit anys que acaben a l’hospital perquè a dotze adolescents, companys de pati, els va caure malament al recreo de l’escola…. I no ens confonguem, no es tracta de fets aïllats, son exemples, conseqüències d’una mateixa causa que guanya adeptes dins la comunitat educativa. I bé, com que ni en Biel ni n'Agnès són aquí i vosaltres, benvingudes i benvolguts amics, sembla que voleu parlar d’altres coses, tancaré l’acta de la passada reunió i podem obrir nova fulla. Serà una tertúlia un tant mestallada. Endavant! “

L’artanenc Marià de can Moragues diu que, per pa i per sal, fa un temps que està damunt fulla la preocupació per la invasió turística que estam patint; una embafada d’estrangers que no deixa racó buit i sobretot perquè és insostenible mediambientalment per a les nostres illes. ”Vius!, que si estiram massa el llençol acabarem mostrant els peus. Podem afegir, durant els mesos d’estiu, 90.000 cotxes més de lloguer que contaminen i saturen carrers, aparcaments i carreteres? El nostre cel pot suportar la brutícia que deixa l’esbart de mil avions diaris que entren i surten de l’aeroport? Què en farem de mils de tones de residus que fan tretze milions de visitants? Les depuradores podran reciclar tota la merda, pixum i aigües brutes que genera aquesta gentada? Més enllà de la sequera, Mallorca pot abastir els 400 litres diaris per persona que gasta l'allau de turistes, sense comptar piscines i camps de golf, per al seu divertiment? El nostre mar pot engolir sense fer ull tota la femada que amollen els més de 600 megacreuers que atraquen al nostre port? Cada creuer contamina tant com 9.000 cotxes amb gasos tòxics de gasoil, consumeix 450.000 litres d’aigua diaris, produeix tones diaris de residus que en part tiren quatre milles endins i la resta la cremen, emetent dioxines cancerígenes. On para allò de qui contamina, paga? El 2015 desembarcaren 1.586.526 creueristes, col·lapsant el centre de Ciutat. Per a més inri, resulta que bona part dels creuers tributen a paradisos fiscals, els seus treballadors estan mal pagats i els guanys van a grans interessos. La quantitat de visitants i el discurs dels guanys enlluerna i fa veure bellumes a molta gent, sense un càlcul precís entre cost i benefici per a tot-hom i a futur. Els hotelers tenen la barra de qüestionar la miserable ecotaxa que, per estar a l’alçada de tot Europa, hauria de ser molt més alta. Ja és ben hora d’envestir fora manies si ja hem de posar forqueta al nombre de visitants, o efectivament sense límits no hi haurà futur…”.


N'Amador Calafat diu que té dues propostes: ”Fa poc temps, vaig passar uns diez a Euskadi, concretament a Hondarribia. El poble estava en festes, semblants a les d’altres llocs turístics, i amb els carrers a vessar de gent. Amablement, donaven sidra a voler, de franc, a tots els qui en demanaven. L’endemà de la festa quedaven alguns papers, poques restes de menjar i algun bassiol de beguda que havia vessat; la neteja era fàcil. En contraposició, l’aspecte de les zones turístiques de Mallorca sembla, cada matí, una imatge de Waterloo tot just acabada la batalla: abunden els bocins de pizza, botelles trencades, papers a voler i proves físiques de les diferents fases del metabolisme humà, amb profusió d’urea. Per això em permetré fer dos suggeriments a les autoritats, a fi d’evitar el greuge comparatiu que desfavoreix la nostra comunitat, i d’ajudar a mantenir les vies publiques, devora les platges, lliures de substàncies inadequades i molestes.”

La primera és exigir als ajuntaments amb població – resident i visitant – altament civilitzada la creació d’escamots de funcionaris municipals que, en acabar la festa, facin una volta per les zones de passeig repartint porcions de menjar a mig masticar, paperots bruts, botelles rompudes i productes derivats de la digestió. Algun funcionari pot quedar estès en terra simulant un coma etílic, a imitació dels que es veuen a ca nostra. Així, si més no, pertot es percebrà el mateix aspecte de tolerància envers la brutícia i no quedarem tan en evidència. La segona actuació consistiria a recollir les deixalles resultants de l’eufòria etílica de les cohorts salvatges que ens visiten, embolicar-les en paquets d’alguns metres cúbics i enviar-les als ajuntaments d’on provenen els visitants. A fi de comptes, els seus ciutadans han pagat pel contingut que tendran en els paquets, i els illencs, a la menuda, no volem robar a ningú. En els paquets s’hi podrien afegir, a mode d’obsequi, alguns dels empresaris que promocionen aquest tipus de visitants que embruten sense límits. Seria un detall delicat i convenient”.

No pogué resistir-se, aquella tropa de tretze de na Bagassa, irompé amb esclafits i mamballetes. Tota una càtedra, la del passat dissabte- Serà gros, si això continua així.

 

Pep Moll/ Maria Juan/ SILEM