Tornam a ser a novembre i Cala Rajada torna a ser "normal". Com tothom pot imaginar, deim normal quan a Cala Rajada ja es pot anar caminant per les seves aceres sense aturar-se cada tres segons per deixar passar els turistes que van de terrassa en terrassa per descarregar les pressions que tenen del dur i salvatge ritme que imposa Angela Merkel als seus súbdits, i que aquí nosaltres anomenam benvolgudament "estimadissims turistes", i que no faltin mai... Buides estan ara les terrasses que fins no fa gaire estaven estibades de gom a gom. Buit està ara el passeig marítim, totalment lliure per a caminar i córrer pel seu circuit com un vulgui, cosa que sorprèn els qui caminen tranquil·lament quan hi passam els qui correm aviat en grup.

El restaurant Euphoria ja no està tan ple com ens té avesats durant tot l'estiu. Hi ha moltes taules buides a hores en què, en ple estiu, la gent ha d'esperar dreta, enmig del passeig, fins que qualcú acabi i els diguin que ja es poden asseure. El conegut senegalès amb cresta de punky i ulleres amb ulls aferrats, que es passeja carregat de material fins al cap d'amunt i que bonament es guanya la vida així com pot dins aquest sistema que l'ha induït a fer-ho així, es pren un descans fins que la cosa torni a cobrar vida. I després, allò que no podria faltar mai en parlar de Cala Rajada és la inigualable i totpoderosa terrassa anomenada Bierbrunnen. Conegudíssima en qualque ciutat d'Alemanya, fins i tot més que per qualsevol cala-rajader, gràcies a la iniciativa conjunta de l'equip municipal de govern en assistir a una festa que s'organitza a una ciutat d'aquell país, que resulta, mirau per on com és de petit el món, que és d'on prové una bona part d'aquest mercat turístic que omple de gom a gom aquesta terrassa i altres de Cala Rajada. Sona, per exemple, com si el senyor batle volgués transmetre a la festa: "...Vosaltres seguiu venint i ompliu tots els locals de bauxa del carrer Elionor Servera, encara que finalment el transformem en carrer peatonal perquè us sentiu més còmodes. De l'ordre, ja m'encarregaré jo de posar més policies que facin complir les ordenances..." La plaça dels Pins, a partir de certes hores, sempre s'omple d'estols de jovent que fan tot un lleure de l'acte d'exhibir les seves motos o els seus nous cotxes, i fins i tot es podria dir que forma part ja de l'espectacle de carrer, tant a l'hivern com a l'estiu, a la nostra Cala Rajada. Els maleits renous d'aquestes motos pel carrer Castellet quan els seus pilots surten amb el berenar de dins el local del nostre estimadíssim Buti, és inconfusible...

Es fan estranys, ara, els carrers de cala Agulla i Elionor Servera enllumenats, sense passar ni una ànima a partir de certes hores del capvespre. Només hi passam els treballadors que venim de l'Eroski amb les bosses de la compra i el típic cotxe discoteca, que no només s'exhibeix quan els carrers estan plens a l'estiu, sinó també a l'hivern. Estrany. Hi ha coses, emperò, que no canviaran mai. O almanco fins que la gent digui prou i comenci a despertar, cosa que no passarà mai. Ara ja es comencen a veure als balcons dels pisos els típics cartells vermellosos fluorescents dient "SE VENDE" o "SE ALQUILA", més se vende que no se alquila, abandonats en la gran majoria de casos per treballadors de la Península que han vengut a fer la temporada, els propietaris dels quals que els volen llogar apugen els preus sense que ho declarin a Hisenda... Així estan les coses.

Moltíssims de treballadors acaben de cobrar les liquidacions de tota la temporada. Molts, també, no saben si l'any que ve podran tornar a fer feina, ja sigui perquè serà el tercer any que hi vagin, cosa que implica fer-los fixos discontinus, o bé perquè no han agradat o no els ha agradat. Ara toca telefonar al SOIB per demanar hora a Manacor i poder cobrar el subsidi o l'atur. Persones que no es cansen d'anar mai al Centre Cap Vermell, als serveis socials, per demanar no sé què, finalment se les veu pels carrers amb cotxarros...

Conclusions: Aquest estiu, més que mai, s'ha escoltat xerrar amb tota contundència de pressió demogràfica. S'ha escoltat xerrar d'imposts turístics. S'ha escoltat xerrar de pol·lució atmosfèrica. Si, a Palma també, qualque vegada, nosaltres tampoc ens en lliuram. De fet, si fóssim capaços de raonar amb un mínim de lògica, ens adonaríem de lo profundament enrevessats que som tots a nivell d’espècie. Però això mai passarà, simplement perquè la definició de “bogeria” l’hem inventada nosaltres mateixos i podem manipular-la així com ens doni la gana.

Això ens permet classificar com a “boges” determinades persones i negar-nos a veure els caires ben palesos de beneitura que ens afecten a tots en conjunt, a despit de tenir mostres quotidianes d’això davant els nostres nassos. Per molt que persones o fonts "despertes" d'informació ens diguin que morirem d'èxit i que vendran no sé quants de milions turistes més, això NO ES TRADUIEX en cap benefici a nivell de treballador normal. És més, podríem dir que la circumstància especial que volen que ens empassem com un benefici personal directe no és més que un anunci en el qual els Fluixá, els Meliá, els Escarrer, els Miralles, els March, els Barceló..., a part que qualcun d'ells hagi patrocinat un president del Govern corrupte, empresonat per corrupció, seran els autèntics beneficiats d'aquesta arribada del milió de turistes més. Ells sí que saben on posaran els doblers d'aquesta arribada de turistes, saben a quin govern escollit a les urnes intentaran comprar perquè els sigui còmode per als seus interessos... Entenent per turisme no la dèria viatgera de l'individu que s'endinsa en la recerca de llocs de bellesa, mogut per la curiositat cap a altres escenaris i altres gents. El turista d'avui no visita Mallorca per a observar els costums del poble mallorquí, minoritari i estrany en la seva terra, o per a contemplar els seus edificis històrics o per a descobrir el seu paisatge, incapaç de sentir goig davant seu. És vomitat a carretades per a curtes estades a l'aeroport de Son Sant Joan i dirigit cap a la costa, on trobarà un espai a mesura, desolat i completament mercantilitzat, pensat únicament per a l'espargiment i la satisfacció de les seves necessitats primàries de sol i platja, tal com ho conforma el negoci turístic. Tot lo altre, des del menjar a la bauxa, ha d'assemblar-se com més millor a allò que caracteritza la vida alienada que duu en el seu país d'origen, ben entaferrada al seu imaginari pertorbat. El turista no desitja res més que contemplar-se a sì mateix, per això duu amb ell el propi entorn. El turista d'avui no té res a veure amb el viatger romàntic del segle XIX o amb l'intel·lectual fart de metròpolis del segle XX. És un producte de la societat de consum, assalariat, estudiant o pensionista, el lleure gregari del qual és objecte de lucre econòmic.

I això depèn en gran mesura de nosaltres, si volem que aquesta roqueta, a la qual se li xucla fins la darrera gota de sang, continuï generant llocs de feina de qualitat i sigui un paradís per a un bon turisme, transformat i responsable. Perquè aquesta classe de turisme sí que existeix i està bocabadat de veure el que passa per aquí cada estiu... Difícil de creure, emperò és així.

Miquel Estelrich Bestard