La proximitat de tenir un govern de veres – amb el de mel i sucre anàvem més que sobrats- no ha alterat el pols de bona part dels contribuents que, potser per evitar pensar en el monstre que substituirà Montoro, o en Montoro investit de més monstre, ha dedicat els esforços intel·lectuals – potser s'escau recordar Machado i allò de l'Espanya, la xirigota i la pandereta,- a disfressar-se de monstres – la por (a Montoro, per exemple) s'espanta amb una altra por de per riure- i a recórrer carrers i places de la forma més esperpèntica possible. I també a escatir si el gest d'en Bisbal cap a na Chenoa va ser de cobra o bavosament de caragol bover.

No tenc res contra del progrés. La humanitat ha avançat fent passes cap endavant i fent l'ullet a la innovació. Si més no m'ho mir amb un cert escepticisme i capejant. Em conhorta el fet de pensar que, en un moment de la història, els boleros mallorquins, els que els més resclosits ara els ballen amb calçons amb bufes i enagos tot fent sonar les castanyetes i volent-los vendre com una essència de la mallorquinitat més endèmica, foren en els seus orígens - no gaire llunyans, per cert- la fruita novella i grenyal de la importació d'uns balls andalusos, amb tota la gràcia i la sal corresponent.