inici

Cap Vermell

Fent memòria / 3 / Anar a escola i normes de conducta

Anar a escola
i normes de conducta







D’anar a escola tan sols comptava si apreníem a sumar, si memoritzàvem la lliçó del dia o si érem aptes en les destreses cal·ligràfiques. Si s’estrevenia que contraveníem les normes de conducta, si fèiem més trull del permès, xerràvem sense aturall o badocàvem perquè res del que se’ns explicava tenia per a nosaltres el més mínim interès, plovia qualque bescollada i assumpte resolt. Sense cap altre matís.

També era una mica el que passava a casa; els pares prou feina tenien de tirar endavant el carro, que no solia ser gaire galdós de rèdits, com per a entretenir-se a fer adesiara de psicòlegs i, potser, plantejar-se si el fill, que d’una temporada ençà anava un poc tristoi i desganat tot lo dia, sense esma de riure ni fer cas a ningú, que havia perdut l’entusiasme per l’estudi, i cap amic, com abans, s’acostava per fer junts el gandul, arrossegava qualque dèficit emocional. Que passi el temps, pensaven els pares, a veure si la cosa canvia i tornam a tenir el fill d’abans.


Els recursos que, durant anys i panys, foren la vareta màgica (els crits, les amenaces, els sermons pujats de to, les sovintejades mamballetes) avui no serveixen de res.

En aquells anys s’ensenyava els nins a distingir molt bé entre les diverses races humanes. A la classe de Ciències Naturals se'ns deia que hi havia cinc races distintes: blanca, negra, groguenca, rogenca (de color d’aram) i olivàcia. Clar que ho apreníem en castellà: blanca, negra, amarilla, cobriza y aceitunada. Les tres primeres no ens plantejaven molts de problemes, però la d’aram i la d’oliva ja era una altra cosa.

El professor feia l’aclariment de l'assumpte de la raça rogenca, posant com a exemple els indis americans. Però, i la raça olivàcia? Aquí sí que sorgien més problemes. Un alumne va preguntar: Olives negres o olives verdes? I el profedsor, fent un esforç per no riure, ens explicà que la raça olivàcia pertanyia als habitants de la Melanèsia. Ningú no sabia, clar, per on parava la Melanèsia aquella. I ningú no ens va aclarir, tampoc, si la raça olivàcia es corresponia amb una oliva verda o amb una de negra.

L’obsessió per les races fou una constant d’aquella època d’anar a escola. Quasi tots els escolars fèiem una col·lecció de croms que s’anomenava “Vida y color”, i en aquesta col·lecció hi havia un meravellós repertori de les races del món. La raça negra era la més atractiva de totes. Record bé el guerrer “tusi” pel seu plomall puput de plomes i el seu escut i la llança. Passat el temps, em vaig adonar que es tractava dels “tutsis” i no “tusi” – com el descrivia el crom – del Burundi, als sons dels tambors reials que, en altre temps, acompanyaven als reis i servien per a transmetre les novetats.

Però el cas és que tots els que ens havíem educat d’aquesta manera, aprenent a distingir les races humanes amb una meticulositat malaltissa, ens férem adults aprenent a fer tot el contrari, és a dir, oblidar les races humanes i les seves absurdes classificacions cromàtiques i centrar-nos únicament en els individus. I els mateixos escolars que apreníem a distingir un negre d’un olivaci, passats 20 o 30 anys, ens aferrissàvem a ignorar les diverses característiques racials, perquè sols volíem pensar en els éssers humans, sense distincions de color.

-----------------------------------------------------B. Melis “Meyme”

A l’atenció dels nostres lectors: Si ho desitjau, podeu participar, col·laborar, en aquesta secció de “Fent memòria” aportant vivències, anècdotes, històries pròpies o alienes , les quals podem incorporar a aquests relats periòdics. Ens ho podeu enviar a: Aquesta adreça electrònica s'està protegint contra robots de correu brossa. Necessites JavaScript habilitat per veure-la. ">Aquesta adreça electrònica s'està protegint contra robots de correu brossa. Necessites JavaScript habilitat per veure-la. . Us esperam! Salutacions.

 

Foto del mes











Horaris C E Escolar