La Lliga Hanseàtica el 1400.Die Sprache, in der die alten Soester miteinander verkehrten, in der sie ihre Verträge schlossen, Prozesse führten und zu ihrem Gott beteten, war nicht die unsere. Das alte Plattdeutsch, das auf dem Land noch einige alte Leute sprechen, ist in Soest so gut wie ausgestorben. Wer die Texte der Soester Chronisten lesen möchte, der sollte mit dem Plattdeutschen ein wenig vertraut sein oder aber niederländisch gelernt haben. Denn nur im Niederländischen überlebt offiziell bis heute die alte mittelniederdeutsche Sprache, die zur Hansezeit von Brügge bis Riga, von Visby bis Warburg die Verkehrssprache der Händler war. In Flandern und ganz Norddeutschland, in Preußen und in weiten Teilen des Rheinlands sprachen alle Leute Niederdeutsch.
Aquesta cita em va sorprendre, és clar. Havia llegit el llibre de Schümer que, d’altra banda, és un llibre extraordinari per a conèixer la història de Soest i la seva comarca. Evidentment que havia sentit parlar del baix alemany, però no m’acabava d’aclarir amb si era un idioma independent o un dialecte de l’alemany. La pròpia denominació ajuda a augmentar la confusió. Si hi ha un baix alemany, també hi ha un alt alemany, és clar, o ho sembla.
Tot plegat era –i és– enrevessat per mi. Per ignorància, és clar.
Per això vaig voler descobrir que s’amagava darrere la meva confusió. No cal dir que potser no ho he arribat a esclarir del tot, però si més no m’han arribat una sèrie de guspires al cervell que a vegades pens que han il·luminat aquesta confusió.
Ja ho ha dit Schümer, el baix alemany no només era la llengua de Soest, sinó la llengua franca de totes les ciutats de la Lliga Hanseàtica, tan important en la història europea fins que el comerç amb Amèrica va desfer, en gran part, la puixança econòmica de totes aquelles ciutats, i amb aquesta decadència econòmica també va comparèixer la decadència cultural i lingüística.
Idò, llavors què és l’alemany al qual ens referim ara quan parlam de l’idioma d’Alemanya?
Evidentment que no puc donar lliçons de lingüística, i molts menys encara de les llengus germàniques. Però tot sembla indicar que l’alemany estàndard actual prové d’una llarga evolució en el començament de la qual hi ha la traducció de la Bíblia de Luter (1534) i el llenguatge escrit utilitzat a la cort de Saxònia, tot això basat en l’alt alemany i no en el baix alemany.
Així, si hem de fer cas a Schümer i a altres autors, el baix alemany és una llengu autònoma dins el món de les llengus germàmiques i, encara que està a punt de desaparèixer, avui en dia la parlen milions de persones i és oficial en alguns estats federats de l’actual República. Una altra llengu germànica, petita i en retrocés encara que també oficial en alguns llocs, és el frisó. També el sorab, llengu aquesta eslava, sobreviu ara-caic-ara-m’aixec a l’antiga DDR, fent gairebé frontera amb Polònia i Txèquia. I fins aquí. Perquè, de moment, no m’atrevesc a parlar del bavarès o austro-bavarès.
Potser m’he ficat en un gran embolic perquè, com bé sabem els catalans, a vegades les llengus són víctimes de la política i de les seves criminals fronteres, i ens costa capir la complexitat que representen com a creació natural i cultural de la humanitat. I, és clar, és molt difícil posar les etiquetes «correctes» als seus noms i als seus espais geogràfics que gairebé mai coincideixen amb les fronteres dels putes estats que, evidentment, vos podeu ficar tots allà on més vos plagui i vos hi càpiguen.
Aquesta Temporada I arriba al seu final. Potser hi haurà una Temporada II, o potser no. En tot cas, queden enlaire moltes coses que hauria d’haver dit.
Tot això de les llengus a Alemanya, per exemple. És molt més complicat del que he pogut donar a entendre fins ara en aquest petit i tendre text que he apuntat més amunt, en el qual encara no m’he atrevit a enfrontar llengua i dialecte com ho va fer Francesc de Borja Moll en el nostru cas.
També em queden paraules sobre els expressionistes de Soest, la seva petita vida local, la seva gran diversitat, la seva gran visió mundial...
Els museus de Soest també queden pendents: grans, petits, però sempre ultralocals.
El paisatge del nord i del sud de Soest, tan diferents com sempre són els nords i els suds a tot arreu, i quan hi vas a peu o amb bicicleta semblen inabastables i tan grans com ho era Mallorca en temps primer.
Hamburg, una ciutat que he pogut estimar, malgrat la distància i el desconeixement perquè va sobreviure a la barbàrie d’uns i altres.
Els sorabs que vaig poder visitar i que vaig trobar, malgrat que estiguin gairebé desapareguts.
La biblioteca de Leer, a pocs quilòmetres d’Holanda [sic], entre aigus i boscus, que vaig veure entre somnis avantgermànics i al·lucinacions gabellines.
Els dos tabús d’Alemanya: la seva posició davant Israel –sempre positiva– i també davant l’antiga DDR –sempre negativa.
L’Alemanya romana que, potser increïblement, també existeix fins a la vorera del Rin i que ens acompanya amb el seu vi i els seu paisatge.
Les dues alemanyes religioses que ens miren des de la distància i varen temperar el sectarisme de mossèn Alcover, vestit per primera vegada amb calçons en una fotografia que sempre m’ha inspirat una gran commoció.
I de retruc, la baixesa dels nazis a Wewelsburg amb les seves manies religioses i inexplicables que els portaren fins a Montserrat cercant el Sant Grial.
I el Kehlsteinhaus que els vencedors mundials batiaren com a Eagle’s Nest i sembla que així s’ha quedat i ara serveix per prendre-hi cafè davant el Watzmann.
I Pla i Xammar entrevistant Hitler el 1923. Dos periodistes catalans multibilionaris que, encara que s’ho inventassin tot, varen predir com acabaria tot plegat i pogueren viure a cos de rei a costa de la inflació desbocada que va portar Alemanya a la gran explosió.
I el Weltende de Gabriel Ferrater, que ens acosta a pensar que mai no sabrem què fer amb tot això de la vida i la mort i els desastres naturals.
I les dues herències nazis que encara hem de patir a la Mallorca colonial: l’execrable horari que, imposat per Franco en homenatge a Hitler, avui en dia manté la miserable monarquia espanyola, tant sigui amb governs de dreta com d’esquerra. I els putes jocs olímpics, que han prostituït d’una manera insuportable l’esport i ens han fet avorrir-lo fins a quotes insuportables.
I la gran visió local dels alemanys i la seva aferrissada defensa del que és petit, que, en realitat, és el que fa que siguin tan grans i mereixin la meva admiració i la de tots aquells que som de poble, i ens agrada ser-ho perquè sabem que la plaça de l’Orient o es Carregador foren, un dia, el centre del món [potser fins i tot de l’univers] i que les nostres platges eren i seran les platges de Paradella on un dia, no sabem encara quan, hi recollirem tot l’equipatge del Golea per tornar a ser el que som.
Capdepera, octubre 2024
Infra-Cròniques alemanyes
- Die Soester Fehde
- La «sobrassada» alemanya
- «Ein Kettenraucher der Liebe»: Klabund en un minut
- Els corbs de la ciutat
- Bombes sobre Soest [i el món]
- Else Lasker-Schüler: cercant una ciutat per tot arreu
- Franz Blei revisitat
- Terror judicial
- Klaus Mann cavalcant «Der Vulkan»
- Die Erbauer der Pyramiden / Ein Mann auf Krücken
- El miracle Klemperer
- Els jueus de Soest
- Un Trànsit complicat i inexplicable cap a l’exili
- Arthur Segal a Cala Rajada
