Miquel Mestre
4-11-2024






Quan sembla que encara no vol acabar del tot l’estiu

i el temps se'ns enfronta amb malignes pluges diluvials

que tot ho neguen i tot ho enfanguen;

quan encara no s’han  despullat del tot les branques

dels arbres caducifolis de places i carrers;

quan la mar, a dies, encara és dòcilment  navegable

i el cel, entre grisors, encara vol guaitar amb  franges de claror,

quan encara podem veure esbarts d’ocells volant entre pinars i garrigues

i ens sembla que les bones persones, talment ells,

ultra la mort s’allunyen cel endins, cel enllà com murmuris que un ventijol dispersa,

aleshores és quan pensam i sentim

que ens fa més falta que mai i que cal que brosti, entre tant patiment,

un rebrot d’esperança.

 

Enllà de tota mena de raciocini,

enllà de la més cruel fredor de la indiferència,

cal dir que les paraules “humà” i “humana”

deriven del llatí “humus”, mot que significa

terra, llot, fang.  Ens ho constata la Bíblia dels creients

en dir-nos que Déu modelà el primer home

amb fang, amb argila pastada poc abans d’infondre-hi

el lleu batec del cor, l’alè de l’ànima.

També del vocable “humus” prové

el tan virtuós terme “humilitat”.

No pensem, doncs, amigues, amics, col·legues, companys de vida,

congèneres tribals d’aquest nostre planeta,

no pensem –per molt que les naus d’ara ja arribin

a la Lluna, a Mart o a tocar d’estrelles,

per molt que contemplem les més llunyanes

galàxies i constel·lacions -,

no pensem que puguem

transcendir, perquè sí, la nostra personal “humilitat”

ni que estiguem fets de matèria perdurable.

No és pas lluminosa ni celestial ni vaporosa ni volàtil

la nostra condició:

de la pols de la terra venim i, ho sabem,

humilment, amb absoluta humilitat, a la pols de la terra cal tornar.

 

Però és del tot lícit i humà i just i necessari

el nostre dret essencial a l’esperança,

el nostre elemental dret a somniar i a creure,

el nostre irrenunciable dret a estimar i a recordar

a tots aquells que, de qualque manera,

han ajudat a fer-nos més plàcida i menys dolorosa la vida,

a totes les persones que ens han procurat

un més amable i feliç  pas per l’existència.

 

A totes elles, i –com no!- a tu, també a tu,

especialment a tu, amatent amic Tomeu,

benvolgut Tomeu Balaguer, fraternal metge Balaguer, company i mestre de metges,

ànima i energia que

ja ets en el Cel color de cel que ens il·luminarà cada dia,

a tu i a totes les bones persones com tu,

sincerament, ben tendrament,

vos deim moltes gràcies, de tot cor, per haver existit.

Pel consabut i senzill efecte papallona,

el nostre món no hauria estat -ni de molt!- el mateix sense  tu.

 

I és per això que,

mentre a Capdepera, a Cala-Rajada, a Artà, o a qualsevol part del món

hi hagi quisvulla que hagis tractat, curat, calmat, orientat o ajudat a viure

amb la teva ciència, amb la teva immensa i tan pròxima humanitat,

amb el teu bon humor i el teu benèvol, irònic i perspicaç somriure,

per tot això i per tantes coses més,

et recordarem sempre, sempre, ben de veres agraïts, tots quants som.

Ara, descansa. Dorm. Segur que l’eternitat et serà suau.



Miquel Mestre Genovard