A Capdepera hem parlat molt dels escriptors alemanys exiliats a Cala Rajada durant els anys republicans. I sense dubte ha estat una tasca necessària que ha fet que se recuperin alguns dels textus que deixaren aquests escriptors relacionats amb noltrus. De moment Jack Bilbo, Franz Blei, Karl Otten, i aviat, si no hi ha sorpreses i n’apareixen de nous, tancarem el cercle amb Walter Pollatschek. I a més, s’han publicat en català en un temps de grans tribulacions per a la nostra llengu sagrada i mil·lenària. Tot això gràcies a la tasca sobrehumana de traductors, estudiosus que encara són estudiants, de Panxo Villa vestit de cap a peus de vermell i d’editors que són Bous de càrrega fent solcs en una terra erma.
Però ens havíem gairebé oblidat dels pintors i artistes en general. Jo mateix havia parlat de Rudolf Levy –amb l’ajuda de l’amu en Sebastià Xerafí–, i poca cosa més. Maria Esperança Llabrés ho va fer d’Arthur Segal en la seva monumental obra sobre Jaume Mercant, el pintor gabellí. I ara, hi vull insistir. Parlaré de Segal a Cala Rajada tot esperant el miracle que un estudi ens il·lumini sobre tots aquests pintors que a Alemanya s’han anat recuperant, però encara són desconeguts a la Mallorca col·lapsada que avui patim.
Nascut a Iasi, Romania, de pares jueus, Aron Sigalu després Arthur Segal (1875-1944), va créixer a Botosani, una ciutat majoritàriament jueva. D’aquesta ciutat també eren el líder anarquista Petro Musoi i el fundador de l’editorial de literatura d’avantguarda Alexandru Tzaran, cosa que em recorda la ignorància supina que tenim de la cultura romanesa, molt i molt més avançada del que els tòpics actuals poden fer pensar.
A hores d’ara no sé si pertanyia a la minoria alemanya de Romania, molt nombrosa en aquell temps, o si la seva família parlava ídix. El cert és que la seva mare rebia moltes revistes culturals alemanyes i el jove Aron traduïa alguns dels articles al romanès. Per això, quan el 1892 va arribar a Berlin, es va trobar com a casa i es va introduir fàcilment dins els cercles culturals i artístics.
Aquesta va ser la seva primera emigració després d’una seriosa disputa familiar. La família –el pare especialment– volia que es dedicàs als negocis bancaris, cosa que aquesta no aconseguí. La seva pertinença al Club Socialista («igualtat, justícia social i emancipació de la dona») i la manifestació del 1 de Maig del 1892 que ell va ajudar a organitzar, va ser la gota que va fer vessar el tassó i la família va decidir «desfer-se» d’ell i deixar-lo marxar a Berlin com l’ovella negra de la família que era.
El 1903 coneix per correspondència la seva cosina Ernestine Charas (1879-1967), amb la qual es casarà, i comença una evolució artística que el durà de l’impressionisme a l’expressionisme, tant i tant important en la cultura alemanya. També va fer estudis a París i a Munic, cosa que compaginava, a més del seu art, amb l’ensenyament artístic, que serà una constant en la seva vida, ja que era una manera de superar la seva «preocupant» i crònica mala situació econòmica.
* * *
La segona emigració va ser durant la Gran Guerra ja que, com a pacifista convençut que era, es va refugiar a Suïssa, on es va trobar amb altres artistes, molts d’ells també romanesus, i va participar en el Cabaret Voltaire de Zuric, bressol del dadaisme:
És a dir, jueus romanesus es troben a la base de la creació de les avantguardes europees que han donat tant a parlar i tan importants han estat per a la cultura europea. I entre ells, hi havia el nostru «mig» alemany Arthur Segal.
* * *
Retornat a Alemanya va continuar amb la seva escola i el seu art, i consolidà la seva vessant més expressionista. A la bibliografia trobareu tot això molt més detallat, és clar, però la «bona» vida s’acabà relativament aviat.
La tercera emigració va ser a Mallorca. El motiu, com el de tots els nostrus alemanys, va ser la pujada el poder a Alemanya dels nazis que, com no podia ser d’una altra manera, inclouran les obres de Segal a la seva llista d’«art degenerat». Així que va haver d’agafar una altra vegada les maletes:
A Mallorca s’instal·larà a El Terreno, carrer Santa Rita, 4: «un pis meravellós amb una gran veranda i una vista increïble sobre el port». La seva situació econòmica continua essent crítica, malgrat tot «jo dic d’entrada que no faig res més i no vull fer res més que pintar del natural... Pint del natural i m’esforç per pintar del natural...» (18.5.1934).
A Palma farà un parell d’exposicions; l’abril del 1934 el Círculo Mallorquín organitza una exposició amb 34 obres de Segal, i al maig a El Terreno es fa Sol i Ombra: I Exposició de Pintures d’Arthur Segal i Ramon Nadal. També en farà a les Galeries Costa de Palma el 1935 i, el mateix any, a les Galeries Laietanes de Barcelona.
Però, malgrat la seva situació econòmica, els estius els passa a Cala Rajada, precisament per això, perquè encara resulta molt més barat que a Palma i només «està a mitja hora [sic] en cotxe i a tres hores en trenet». Hi lloguen una caseta amb quatre habitacions i jardí i ell mateix diu: «va ser una època bonica a Cala Rajada. Cala significa badia, i Rajada significa rajada... Vaig nedar cada dia i això em va fer molt bé... He pintat cinc paisatges –encara que no acabats... Allà hi havia els pintors alemanys Rudolf Levy i [Heinrich M.] Davringhausen» (29.8.1934). També hi coneix els escriptors Karl Otten i Werner von der Schulenberg (1881-1958) i l’arquitecte Albert Gellhorn (1885-1972).
Com sempre, fa classes de pintura per pagar-se l’estada, i aquí és on apareix Jaume Mercant, un dels seus alumnes estivals, com ens conta Esperança Llabrés al seu llibre.
Tot això es va acabar amb el criminal cop d’estat militar i feixista de juliol de 1936 i l’octubre d’aquest any nefast per a la nostra història, comença la seva quarta, i darrera, emigració a Anglaterra, on, com no?, funda una escola que sobreviurà a la seva mort el 1944, sense veure la seva Alemanya alliberada del nazisme ni la seva Romania sotmesa a l’imperi stalinista.
* * * 
Aquesta obra de Segal ens demostra que sí, que efectivament, ens cal un estudi complet de l’obra de tots aquests pintors alemanys que passaren una part del seu exili a Cala Rajada, perquè també varen tenir una participació en la nostra vida col·lectiva i formen part de la història de l’abans gran i ara petita Cala Rajada.
Així sigui.
* * *
Soest/Capdepera, juny-agost 2024
Bibliografia
Arthur Segal Collection. AR 7105; box number; folder number; Leo Baeck Institute. https://archives.cjh.org/repositories/5/resources/7869 Accessed September 03, 2024.
Herzogenrath, Wulf; Liska, Pavel (1987). Arthur Segal (1875-1944). Berlin: Argon Verlag.
Llabrés, Maria Esperança (2023). Des de la soledat i el silencia: la pintura de Jaume Mercant. Palma; Capdepera: Documenta Balear; Cap Vermell.
Sandqvist, Tom (2006). Dada East: The Romanians of Cabaret Voltaire. Cambridge; London: The Mit Press.
Segal, Ernestine (1956). The life and work of Arthur Segal, 1875–1944. Arthur Segal’s Painting School for Professional and Non-professional.
* * *
La família Segal a Cala Rajada.
