Ein Totenhafen. Um das schere Schiff
Der Kirche drängen sich die Totenboote,
Bunt überfrachtet mit Novemberblumen,
Der Kreuze Mastwerk schief im Sturm der Zeit.

[Un port de morts. Vora la nau feixuga
de l’església s’empaiten bots de morts
tots carregats de les flors de novembre
i el pal en creu tort dins l’embat del temps.]

Emil Barth (1900-1958).
[versió catalana de Guillem Nadal]

Für Silke, mit Dank.

Com ja vaig dir a la Infra-Crònica sobre Der Vulkan de Klaus Mann, volia continuar amb la literatura de l’exili de Weimar, amb altres novel·les que, des de la ficció, expliquen, a vegades molt millor, la crua realitat.

Tota aquesta brusca em ve, com se pot suposar fàcilment, per la dèria gabellina d’aconseguir entendre, o si més no estimar, el nostru passat, a vegades gloriós i a vegades no tant. Jack Bilbo, Franz Blei, Karl Otten, Walter Pollatschek i els seus traductors ens assenyalaven un dels camins per aconseguir-ho. I m’ho he pres seriosament, com també ho ha fet Cap Vermell, per tal de posar un poc d’ordre i traslladar a la nostra malmesa i estimada llengu catalana, la veu de tots aquests personatges que enlluernaren la nostra visió.

A més de tot això, m’he adonat de la importància de l’exili europeu i de la immensitat de la diàspora que va suposar tot allò de l’Europa d’entreguerres. Com també, prendre consciència del que significa l’exili, perquè a Mallorca el coneixem molt bé. L’exili econòmic i el polític (que en realitat són el mateix) formen part intrínseca de la nostra personalitat, marcada per la desaparició forçosa d’una part molt important –no només quantitativament– de la població que hauria pogut fer surar la nostra vida un poc més i un poc més enllà.

A Soest també he pres consciència del que va significar per Alemanya, la seva vida, la seva cultura, tot aquell daltabaix. Fa plorera només de pensar-ho!

I també a Soest he trobat molts dels llibres que calien per mirar tot allò des d’una distància curta i llarga a la vegada. He trobat, per exemple, la primera edició d’una obra de Paul Zech, que voldria poder traduir qualque dia, però que ja sé que no ho podré fer mai. He vist com l’exili de Weimar era de cada vegada més i més documentat, malgrat l’inexorable pas del temps que porta intrínsec un allunyament sensorial de tot allò, però també permet un acostament més tranquil, més humà. Però aquest acostament no minva la tragèdia, sinó que l’amplifica i ens posa davant el mirall la nostra trista imatge d’espectadors de la tragèdia mundial que significa l’exili, també el nostru, el mallorquí, el català.

Però la conclusió, si és que n’hi ha, sempre ha de ser provisional. No tot s’acaba quan vols que s’acabi. Ni res comença quan tu ho vols.

Però el Kataklisme que va patir Alemanya va ser descomunal.

I és segur que jo no el puc explicar del tot. Perquè, com sempre, faig el que puc, el que entenc, el que ha après, però sempre és poc, ja ho sé.

* * *

Així podria parlar de tres autors, de tres novel·les que representen un poc tot això. Es tracta d’Anna Seghers (1900-1983), Lion Feuchtwanger (1884-1958) i Paul Zech (1881-1946). Tots tres són autors d’algunes de les millors novel·les de l’exili de Weimar i de tots tres se’n podria parlar molt.

Lion Feuchtwanger (1940). Exil. Amsterdam: Querido.

Anna Seghers (1948). Transit. Verlag Curt Weller, Konstanz, 1947.

Paul Zech (1981). Deutschland, dein Tänzer ist der Tod. Ein Tatsachen-Roman. Berlin (DDR): Greifenverlag zu Rudolstadt.

* * *

De totes tres novel·les, l’única traduïda al català és Trànsit d’Anna Seghers i, per tant, més llegible –encara– per mi. A Soest, però, vaig aconseguir la versió original alemanya amb un epíleg de Sonja Hilzinger, i estic pendent d’una altra edició amb un epíleg de la nostra Silvia Schlenstedt [Pollatschek].

Malgrat tot, la primera edició de Transit no fou en alemany, sinó en anglès i mexicà el 1944 i, després finalment, en alemany el 1947. Però, sens dubte, la versió catalana és molt important per noltrus, per dos motius: perquè és la nostra sagrada llengu i perquè té un epíleg de Christa Wolf, la gran escriptora DDR que ens acosta a l’univers de la novel·la d’una manera magistral.

* * *

La Wehrmacht acaba d’entrar a França i poc després la Gran France és derrotada, ocupada i dividida. I es produeix la gran allau de gent que fuig. Hi ha de tot, francesus  molts... però també moltíssims alemanys que necessiten escapar dels alemanys. Una part considerable va a confluir a Marsella, si és que no moren pel camí o, com l’escriptor Weidel se suïciden en una habitació d’hotel a París o, com Walter Benjamin, a Portbou. Tots dos porten una maleta. Però en la nostra novel·la és la maleta de París la protagonista.

Weidel és un personatge, però la mateixa Seghers ha dit que s’inspirà en l’escriptor Ernst Weiß (1882-1940). Weidel / Weiß és mort, però és un dels grans protagonistes de la novel·la. El narrador, un altre dels personatges, ho conta tot en primera persona i, per diverses circumstàncies, du la maleta del mort fins a Marsella.

Allà comencen les grans tribulacions per aconseguir el trànsit per a partir cap a l’exili. El consolat de Mèxic, per exemple, expedeix molts de visats, però encara no hi ha avions, i els passatgers necessiten uns papers de trànsit per circular per altres països: l’Espanya i el Portugal feixistes, els Estats Units, sempre imprevisibles ... (no cal dir que les autoritats consulars espanyoles tenen una fixació malaltissa amb tots els que varen combatre per la República amb les Brigades Internacionals). Sense el trànsit el visat no serveix de res i caduca; no pots quedar a Marsella sense visat, trànsit i bitllet de vaixell.

Milers de persones estan atrapades per una burocràcia enrevessada i per uns interessus polítics que ningú no entén del tot. Encara no hi ha Wehrmacht, però la França de Vichy trontolla i a qualsevol moment poden comparèixer davant el moll de Marsella les diverses forces militars, paramilitars i policials de l’Alemanya nazi. Els vaixells estan plens. Els trànsits, els visats i els bitllets estan molt cercats, multituds davant els consolats, davant les navilieres...

I amb tot això, la novel·la es converteix en una història d’amor a quatre bandes: el narrador, la Marie –viuda de Weidel que encara no sap que ho és, de viuda–, un metge i el mort. Tots volen fugir. Tots? No desvetllaré el final. Haureu de llegir la novel·la.

En tot cas, vos deix aquí a baix l’epíleg de Christa Wolf amb la promesa que qualque dia esper també aconseguir el de Silvia Schlenstedt [Pollatschek], però me tem que l’hauré de traduir jo mateix, perquè sinó ningú no ho farà.

 [Clicant sobre la imatge es pot llegir el text de Wolf]

* * *

Ara cal tancar el cercle, però no sé com se fa. A vegades han de passar molts anys per a entendre les tragèdies, per a copsar-les amb tota la seva magnitud. Quan tots són morts, evidentment, se solen fer molts homenatges. Però els vius han de fugir mar enllà, i moltes vegades amb papers falsus o amb trànsits inexistents. Lluny de les pàtries –siguin el que siguin aquestes– o fa molt de fred o fa molta de calor, i te cremes... esperant o te congeles en el temps... esperant.

«El port de Marsella és un dels fragments més vius de poesia que hi ha en tota la Mediterrània. Ara aquest port bull de gangsterisme, de negocis i de contranegocis. La guerra del nostre país està esmolant aquí moltes dentadures».

Josep Maria de Sagarra, La ruta blava.

Soest / Capdepera, juny-juliol 2024.

 
Anna Seghers. 

 
Christa Wolf. 

Bibliografia

Nieradka-Steiner, Magali (2018). Exil unter Palmen: Deutsch Emigranten in Sanary-sur-Mer. Theiss.

Palmier, Jean Michel (1990). Weimar en exil: Le destin de l'émigration intellectuelle allemande antinazie en Europe et aux États-Unis. Payot. [versió anglesa: Weimar in Exil]

Wittstock, Uwe (2021). Februar 33. Der Winter der Literatur. G.H. Beck.

Wittstock, Uwe (2024). Marseille 1940: Die große Flucht der Literatur. G.H. Beck.

Wunderlich, Heinke; Menke, Setefanie (1996). Sanary-sur-mer: Deutsche Literatur im Exil. Stuggart; Weimar: J.B. Metzler.

Infra-Cròniques alemanyes

1. Die Soester Fehde
2. La «sobrassada» alemanya
3. «Ein Kettenraucher der Liebe»: Klabund en un minut
4. Els corbs de la ciutat
5. Bombes sobre Soest [i el món]
6. Else Lasker-Schüler: cercant una ciutat per tot arreu
7. Franz Blei revisitat
8. Terror judicial
9. Klaus Mann cavalcant «Der Vulkan»
10. Die Erbauer der Pyramiden / Ein Mann auf Krücken
11. El miracle Klemperer
12. Els jueus de Soest