Pregó de presentació del Mercat Medieval 
Capdepera, 18 de maig de 2018

En Rajoy està nerviós. Pipelleja amb una freqüència inusitada. La flegma gallega se li esvaeix com una calça que es desfà. Tot fa pensar que té les hores comptades. Tanmateix, tot era una qüestió de temps, però la sentència del cas Gurtel sembla que en precipitarà els esdeveniments. Fa uns dies, vaig llegir no sé on que l'Ibex 35 ja l'havia amortitzat. Ja saben que vol dir això en termes econòmics. Fa mesos que foguegen qui ells han postulat per ser-ne el successor. Un tal Rivera, que té molt de Primo.

Les primeres coces que ha tirat, les primeres esperonejades han anat en la mateixa direcció de sempre. Associar la moció de censura a un pacte secret amb els dimonis Puigdemont i Torra. Com si ell no hagués pactat els pressupostos amb el PNB! Un amic meu que viu la política en primer rengle va em va suggerir que si el PNB els hi ha aprovat ha estat perquè n'ha tret una bona tallada, o els aprovava amb en Rajoy o es quedava pelat perquè amb el seu hipotètic successor, en Rivera, faria de molt més mal pactar. 

Acaba de llegir l'article clicant damunt la icona:


Un ciclista gabellí:  Jaume Pascual  “es Forneret”









Antoni Flaquer-Coix-/ Bartomeu Melis-Meyme

Història de la Tercera Edat de Cala Rajada, contada per un col·lectiu de Gent Gran



El tresorer passa comptes per a l'auditoria






Transcripció:  Bartomeu Melis “Meyme”



Dimonis, exorcistes, inquisició i femenisme 







PEP MOLL i MARIA JUAN escriuen, amb altres amics, des d'es turó de na Bagassa


"- Manu se acaba de ir."


    Va comentar amb orgull de pare Ramon Chao quan Cap Vermell l’entrevistà ara fa més d’un any, perquè passava una temporada, amb la seva muller, Felisa Ortega a la Residència de la Tercera Edat SARQUAVITAE de Sa Font de sa Cala.





Un home amb un canet







Immillorable concert medieval... amb l'Esperit Sant 







Someres per traginar paumes i bressols amb  peus   








Antoni Flaquer-Coix-/ Bartomeu Melis-Meyme

 

 Segurament si a un mallorquí d'aquests que gonelleja una mica molt li demanassin per aquesta expressió sens dubte afirmaria per activa i per passiva que és ben mallorquina. Per altra banda, si la mateixa pregunta es fes a una valencià d'aquests que blavegen tant com bavegen diria que aquesta expressió deu ser catalana, que ells no ho han dit mai així i assegurarien que la forma valenciana més genuïna és fretxit. Per a uns i per als altres els diré que en un poema de Jordi de Sant Jordi, poeta nascut al Regne de València a finals del segle XIV, ja esmenta gairebé literalment la dita a un poema titulat Lo canviador.

De totes maneres no és avui intenció meva fer alguna disquisició filològica ni res que se li assembli. Fer el negoci de na Peix Frit és, des de l'antigor, fer un negoci foradat, que no ens reporta cap benefici sinó que tot és una pèrdua. Més o menys és el negoci que feim els illencs tenint com a governadora civil na Maria Salom, coneguda a Inca com na Marieta des Novedades, tot ique que aquest malnom pugui induir que es tracta d'una vulgar streaper. Potser, posats a demanar, ens convendria que s'hi dedicàs encara que li haguéssim de pagar un subsidi per mor del poc calaix que faria amb aquesta decorosa dedicació. Així no faria segons quin mals papers. O si els fes, no ens regiraria tant el ventre.

Acaba de llegir l'article clicant damunt la icona:




Hi ha articles que hom li estimaria més no haver d'escriure. M'estimaria molt més intentar enfilar l'agulla parlant de les bucòliques prades on, fa uns dies, es feia ben visible aquell vers de Bartomeu Rosselló- Pòrcel: “Oh desmai en les tiges onejants”; però si volem que algú en el futur pugui emocionar-se amb aquesta imatge no ens queda altra alternativa que agafar el mall i començar a picar pedra, que massa sovint el marge, que ens pensàvem fort, s'esboldrega.

La notícia m'ha transportat gairebé 30 enrere anys i la veritat que no m'ha arrebossat de nostàlgia, sinó més aviat d'oi i d'impotència. Fa 30 anys o més que la jurisprudència va instituir que el dret dels administrats (en aquest cas de poder-se expressar en català a les Illes) passava per damunt dels drets dels administradors. Així, tot i que les primeres varen ser impugnades, va ser ben lícit i s'ajustava a l'Estatut, ergo a la Constitució, que els coneixements de català fossin un requisit per a accedir a una plaça pública de l'administració, local o autonòmica,  de les Balears.

De la mateixa manera és ben legal i s'ajusta a dret, ho diu la Llei de Normalització Lingüística aprovada per unanimitat al Parlament, l'any 86, que es fomenti l'ús públic de la llengua catalana. Així, s'han subvencionat – no sempre, segons el caire de l'administració- accions que facin possible la visualització pública de la llengua catalana. L'ajuntament de Pollença, des de fa més de vint anys, va atorgant subvencions a tal efecte. Ara, dins aquesta croada de 155 visibles i invisibles, tàcits i devastadors, na Marieta Salom – imputada per corrupció i culpable, tot i que el delicte havia prescrit- via la fiscalia de l'estat ha començat la seva particular guerra contra els ajuntaments de les Illes. El motiu? Que aquests tenen aprovades subvencions per fomentar l'ús public de la llengua catalana. Cosa, repetesc, que és ben legal i no només ho és sinó que és un deure constitucional i tot, com pot deduir-se de l'article 3.2 i 3.3 de la Carta Magna. També ho prescriu l'Estatut, llei orgànica, ergo santificada per sa Majestat, i, com hem dit abans, la Llei de Normalització Lingüística.


Acaba de llegir l'article clicant damunt la icona:








Mélanie Perpiñá del Campo
Psicòloga i terapeuta


 Història de la Tercera Edat de Cala Rajada, contada per un col·lectiu de Gent Gran




Nova singladura amb nou timoner: Josep Maria Navarro Llop





Transcripció:  Bartomeu Melis “Meyme”



No se sabe






Del llibre "Casialgo" de Marce López


PEP MOLL i MARIA JUAN escriuen, amb altres amics, des d'es turó de na Bagassa









Documentació Gabellina i Oriental (40)
 
 
Sabíem que el «conde Rossi» havia vengut a Capdepera a fer algun dels seus famosus discursus al llarg de la seva estada a Mallorca, però no en teníem constància gràfica. Josep Massot i Muntaner ens informa de les moltes visites que va fer pels pobles de Mallorca, però no hi consta cap visita a Capdepera, encara que potser fent un repàs exhaustiu a la premsa de l’època podríem trobar alguna informació més concreta. De moment, sabem que Maria Terrassa li diu a Joan Huerta en una entrevista: «No te’n recordes, Joan, com aplaudia aquella beatota quan el Comte Rossi cridava comunisti fusilati?» [Capellà, 2014:131]. Informacions orals ens parlen que va fer aquest crit a la plaça de l’Orient, damunt el balcó de can Creu, però, com dèiem, per ara en desconeixem la data.

Sembla que de cada dia més la política s'esbutza per les costures més sòrdides i cavernícoles. Allò que compta és el titular cridaner, el tuït esbofegador, la coça a l'os de la cama de la dignitat. En Gabriel Company, el mitja unça del PP Balear, sembla que també s'hagi apuntat a aquest carro de l'estultícia i, quan pot, ens regala un titular d'aquells que farien empegueir només que la praxi política conegués la vergonya ni que fos per la pell. És veritat que en això hi ajuden certes mitjans, per no dir gairebé tots, que s'apunten al carro de les mitges veritats amb una frivolitat espantosa. I també la competència que els ha sortit per l'extrema dreta i que no té el més mínim mirament a l'hora d'explotar aquesta via. Em referesc a C'S i als seus referents Rivera, assenyalant els professors d'un institut català o el seu col·lega Arcadi Espada, amic de Pericay,  fent unes declaracions sobre la víctima de la manada que el retraten tal com és: una persona execrable. Però tornem al solc.

Deia tot això perquè l'altre dia, no fa gaire, la mitja fleuma d'en Company, va supurar merda dialèctica per les costures de la seva migrada intel·ligència i va amollar tot campant que allò que volia, en anar a Son Espases, és que l'atenguessin.

Ho diu ell que segurament no visita com a pacient cap hospital públic. I ho fa ferint el viu dels sentiment dels que sí ho feim. Ho fa ferint l'angoixa i la desesperació d'aquelles persones que esperen una operació, una consulta o unes proves mèdiques. Ho fa atiant les visceralitats d'aquells que els agrada encarrilar les seves impotències a través d'un primitivisme espantós. En Company l'alimenta, a aquest primitivisme i amb la seva insistència allò que fa és desviar l'atenció de la realitat del problema.


Acaba de llegir l'article clicant damunt la icona:



 
PEP MOLL i MARIA JUAN escriuen, amb altres amics, des d'es turó de na Bagassa










Un gabellí al creuer "Baleares" : Tomeu Terrassa











Antoni Flaquer “Coix”/ Bartomeu Melis “Meyme”

 

 

 Història de la Tercera Edat de Cala Rajada, contada per un col·lectiu de Gent Gran



 Dimissió del president i nova junta de 15 directius




Transcripció:  Bartomeu Melis “Meyme”



 

Subcategories