Del bisbetó a la passió pel foc. 
"Una relació que ve de molt lluny i que sols podem intuir les seves arrels cercant en la història i intentant relacionar-ho amb altres festes o costums semblants d’altres indrets".


L’any passat, quan començarem a entrevistar aquells que han viscut l’alei,alei al cap de set o vuit entrevistats consideravem que tots deien el mateix, no aportaven gaires novetats. Cercarem els més vells, per certificar que molt abans de la II República ja es feia. Tothom en té un gran i emocionant record. Sempre ho relaten de la mateixa manera i amb la mateixa estructura:

  • els pares o padrins anaven a cercar “faies“,

  • les assecaven damunt el forn i en feien manats petits,

  • el dissabte de Nadal, quan començava a fer fosca, les encenien d’un petit foc que es feia al carrer i, cantant “alei-alei“, corrien pel carrer.

    “Alei alei,
    penjant amb un cabell.
    Anit, anit,
    un gall farcit.
    Demà, demà,
    el mos hem de menjar.
    I passat demà,
    el mos hem de acabar”

No hem trobat cap documentació escrita al respecte. Això pot significar que era un fet tan habitual i que sols ho feien els infants que no tenia més importància.

Així mateix, Llorenç Tous apunta que... "deien si era un costum de quan la nit de Nadal pujaven a Matines al Castell amb un manat de falles enceses per fer llum”.

Era una festa molt senzilla però amb tots els elements tradicionals atàvics: la data de Nadal, el foc i els nins.

Una relació que ve de molt lluny i que sols podem intuir les seves arrels cercant en la història i intentant relacionar-ho amb altres festes o costums semblants d’altres indrets.

El foc

Per molt que parlin de revolucions en la història de l'home, la dominació i el descobriment del foc va ser la més important.

El foc és màgic per als adults. Ves que serà per als infants!

Tots hem badocat davant una foganya contemplant les flames, sempre diferents. Aquesta atracció inexplicable que exerceixen les flames del foc sobre nosaltres fa que l’atiar el foc ens uneixi a aquella primera tribu que aconseguí domar el foc, però sobretot conservar-lo.

El foc ens atreu, les flames ens fascinen, ens hipnotitzen. Aquesta atracció que tenim cap al foc ens connecta amb mons passats.

El joc del foc i l'home en el marc de la festa és ambivalent com el mateix foc: d'una banda existeix un temor que provoca un allunyament del foc i, de l'altra, es manifesta una tendència o impuls irracional que fa acostar-se el màxim al foc. És un joc i un repte en el qual l'home posa a prova la natura i es posa a prova a ell mateix.

En certa manera té un cert aire de ritu d'iniciació, d'enfrontament de l'home amb si mateix i de comprovació de les pròpies habilitats i poders. En aquest sentit, es relaciona amb les proves i riscos que els herois mítics han de superar. I també amb l'ambivalència entre festa i risc que cal superar.

I aquesta fascinació irracional pel foc es produeix en l'home del segle XXI que viu en un món tecnificat i racionalitzat, amb un control i un allunyament notables de la natura. El foc simbolitza clarament el descontrol i la força de la natura. Possiblement, aquest gust per jugar amb el foc ens porta a situacions primitives, ancestrals, en les quals l'home s'havia d'enfrontar a la natura sense la tècnica actual. Recordem que la por de l'home al foc és present en molts mites i religions; el Déu dels cristians també castiga amb foc. Per tant, el joc de l'home amb el foc a les festes majors podria funcionar com un exorcisme d'aquest temor ancestral. 

I és que un dels components de la fascinació pel foc és el risc. Un risc civilitzat i domesticat per la cultura, però risc al capdavall. Malgrat que, habitualment, el joc amb el foc no porta conseqüències físiques greus, el fet d'arriscar-se és constant i intrínsec gairebé al concepte de festa i foc.

Totes aquestes conductes reforcen la teoria de determinats antropòlegs sobre l'ambivalència de la festa entre plaer i dolor. S'aconsegueix un plaer com a conseqüència d'haver estat sotmès al dolor o almenys a córrer el risc de rebre dolor.

La nit del 24 de desembre, nit de Nadal, són moltes les poblacions on és costum d’encendre focs, ja sigui en forma de fogueres o bé de torxes fetes amb herbes, una pràctica hereva de mil·lenaris ritus propiciatoris de la fertilitat i d’expulsió del mal. El foc havia estat, i encara és, un element característic de les festes del solstici d’hivern. Segons expliquen els etnògrafs, quan a l’antic Egipte el 25 de desembre era el dia de la nativitat del Sol segons el calendari julià, els celebrants sortien a mitjanit i cridaven: "La Verge ha parit! La llum està augmentant!". Representaven el Sol naixent amb la imatge d’un nen que presentaven per a la seva adoració i encenien grans lluminàries. Amb la progressiva implantació del cristianisme, l’encesa de focs durant tot el període del cicle nadalenc, de Nadal a Reis, del 21 de desembre al 6 de gener, es va mantenir i ha arribat fins als nostres dies.

A gairebé tot el món, aquesta nit, juntament amb el sol, també pren força protagonisme l’arbre; ve a ser una mena de festa de l’arbre. Hi ha llocs que s’engalana, en alguns d’altres es crema, en d’altres se’l pega (caga tiò) i en molts d’altres s’hi fa tot plegat, però el que és comú arreu és que en surten llaminadures, torrons i regals. El ric costumari nadalenc ens ofereix les tres varietats de culte al sol i a l’arbre:  engalanar l’arbre de Nadal, cremar la fusta de l’arbre amb un foc a la plaça (o faies) i també el pegar-li (sabent que no li fem mal), com si d’un ésser viu es tractés.

A diferents poblacions de l’Alt Empordà encenen fogueres la nit de Nadal. A Sant Llorenç de la Muga (l’Alt Empordà) abans de les Matines s’encén una gran foguera que ha estat preparada dies abans amb piles de fustes i llenya, i troncs d’arbres guardats per a l’ocasió. El foc s’encén hores abans de les dotze de la nit i després de la Missa del Gall, serveix per fer la tradicional Botifarrada, amb pa, allioli i porró amb vi de bota. El foc permet alleugerir el fred i allargar les tertúlies de la nit, i es manté encès fins ben entrat el cap d’any.

També s’encén una foguera la nit de Nadal a Agullana, la Jonquera i a Boadella d’Empordà (l’Alt Empordà), on la tradició explica que en temps molt reculats els pagesos hi solien cremar els mànecs vells de les aixades, amb la creença que això assegurava una bona collita per a l’any següent.

Un altre tipus de focs que s’encenen la nit de Nadal són els que tenen per protagonistes a unes teies o torxes, més o menys grans i elaborades segons la població, i fetes amb diferents tipus d’herbes seques. En molts indrets s’utilitzen per anar a la Missa del Gall (relació amb la cançoneta de l’alei-alei?)com si fossin llanternes i ’apaguen a l’arribar al temple, mentre que en d’altres casos s’encenen després de que es proclami el naixement del Redemptor.

 Una de les festes amb torxes de la nit de Nadal més destacades, i que ha sofert una revitalització recent, és la Festa de la Fia-faia, que se celebra a Bagà i a Sant Julià de Cerdanyola (el Berguedà). Declarada patrimoni immaterial de la humanitat per la UNESCO, té com a protagonista una intensa cremada col·lectiva de torxes, les "faies? fetes amb una herba anomenada Cephalaria leucanta, que es creu que té certs poders purificadors i que s'ha anat a recollir al bosc una setmana abans. L’encesa es fa abans de la Missa del Gall s’acompanya del càntic: "Fia-faia, fia-faia, Nostre Senyor ha nascut a la paia!".

Al País Valencià aquesta espècie de torxes s’anomenen de formes diferents i estan fetes amb blens gruixuts d’espart entortolligats que es passegen pels carrers. En alguns casos, com en les atxes de vent, els blens d’espart estan enquitranats per tal que aguantin bé el vent sense apagar-se.

A la Torre de Maçanes i a Xixona (l'Alacantí) i a Relleu (la Marina Baixa) la nit de Nadal es fan rodar les «aixames»: els infants surten al carrer i les encenen movent-les cap per avall i de forma circular. A Onil (la Foia de Castalla), la nit del 24 de desembre es celebra la «Nit dels fatxos». En diverses poblacions de la comarca alacantina d’El Comtat, com Gaianes o Benimassot aquesta nit els xiquets i xiquetes encenen unes torxes de farigola que es coneixen amb el nom de "xameles".

Ben segur que a les Illes també hi havia tradicions semblants. És una llàstima que no quedi cap vestigi d’aquesta tradició, llevat de l’alei,alei.



La festa del solstici d’hivern. De les saturnalies paganes al Nadal cristià.
El bisbetó? El dia que els nins comanden.

La festa, patrimoni dels déus, moment de comunicació entre l'home i les forces naturals, marc en el qual una societat es reconeix a si mateixa i estreny els seus vincles.

Nadal ha estat considerada una festa dedicada al sol i, com a tal, una de les manifestacions populars que lliguen la festa amb els seus orígens és el foc. Ja des de molt antic s’havia observat que quan s’acostava l’hivern les nits es feien més llargues i els dies més curts, i que el solstici s’esqueia entre el 21 i el 22 de desembre. És el dia, és el moment de l’any, en el qual hi ha menys hores de llum solar. A partir d’aquesta data els dies comencen a allargar-se i per això se celebra el naixement de la llum respecte la foscor. A molts pobles antics de tot Europa celebraven rituals dedicats al sol naixent. El sol era, i és encara, considerat un astre diví que fa germinar les plantes i fa néixer la vida.

En el Nadal un dels elements més importants és el sol, i la representació més estesa del sol és el foc. Els ritus de culte al foc són molt rics, variats i estesos en diverses èpoques de l’any, especialment als dos solsticis: Sant Joan i Nadal. En el solstici d’hivern té diverses expressions: els focs a les places dels pobles, les fogueres davant les esglésies, i també el tió.

A les Saturnalies romanes, origen de les festes de Nadal, era costum la inversió dels rols quotidians, la disfressa i l'intercanvi de regals. Així anunciaven la dissolució del vell món (l'any que fineix) i l'adveniment del nou.

El repartiment de regals és un costum associada simbòlicament amb la prosperitat en diverses cultures. Hi ha la creença que donar i rebre béns no és únicament un acte social o econòmic, sinó que propicia l'abundància, les collites generoses i altres dons possibles, entre ells els béns de salvació que es reben en l'altra vida. L'antiga celebració del Sol Invictus, culminació d'unes festivitats d'origen agrari, incloïen l'intercanvi recíproc de regals. La festa de la Nativitat que la va substituir després, tant si es celebrava el 25 de Desembre com si es celebra a l'Epifania de Gener, presenta aquest mateix tret.

Per neutralitzar les festivitats paganes, l'Església introdueix la nativitat de Crist, naixement i regeneració d'un nou cicle. La nit de Nadal determina el gran canvi amb el qual s'iniciava el rescat de la humanitat, la restauració de l'ordre trencat pel pecat original. Però aquelles festivitats tan arrelades en el ludisme popular no podien desaparèixer, i es tolera la inversió si l'encarnen criatures presumptament innocents i lliures de responsabilitat social: nens i bojos. Són les paròdies litúrgiques dels officium stultorum o els officium asnorum.

Totes aquestes celebracions hivernals, d'orígens diversos, exalten el nen, el feble (el boig), a l'humil (ase inclòs), amb festes presidides per una doble corrent d'idees: negació o inversió de la jerarquia (seguint el missatge cristià de «els últims seran els primers») i sàtira dels costums. Són festes nascudes a l'interior de l'església, que permeten per uns dies l'autoritat efímera dels nens del cor i subdiaques; i tolerades per la jerarquia, almenys fins a la fi de l'Edat Mitjana, quan les prohibicions -especialment durant la Contrareforma- aniran estrenyent el setge fins fer-les desaparèixer del marc eclesiàstic, si bé seran recollides per companyies laiques, societats burlesques que perpetuen i multipliquen les desfilades urbans en els quals s'escenifiquen sàtires contra les autoritats municipals i eclesiàstiques.

El conjunt de celebracions infantils profanes era gran i abarcava de finals de novembre a finals de desembre (caterinetes, nicolauets i llucietes), com amb l'elecció dels reis de burla de les festes de Reis i Sants Innocents. En l'àmbit religiós aquest tipus de celebració es materialitza en l'elecció de "reis" de broma per un període de temps limitat: un "bisbetó", en el cas de les catedrals o un "abató", cas dels monestirs i altres comunitats religioses. Sembla que aquesta elecció d'un Bisbetó s’havia celebrat a totes les catedrals d’Europa durant l’Edat Mitjana.

A casa nostra es celebrava, almenys, a la Seu de Palma. El dia 6 de desembre els escolans es reunien per elegir el qui d’entre ells havia de fer de bisbe. El "Bisbetó" nomenava ajudants entre els seus companys però no començava de forma oficial el seu "regnat" fins el vespre del dia 27 de desembre. A partir d'aleshores, tant ell com els seus companys oficiaven, sermonejaven, beneïen i organitzaven processons tal com si fossin clergues de veritat. Els problemes derivats del caràcter irreverent i d'inversió dels papers va provocar que en molts indrets la festa es deixés d’organitzar. El costum es va mantenir en aquelles comunitats que van entendre que allò era només un moment d'excepcionalitat en la vida de la comunitat. Una d'aquestes fou la de Montserrat. A altres indrets d’Espanya es celebra «el Obispillo»

Vés per on, que l’alei,alei no tengui quelcom d’aquesta reminiscència del poder infantil per un dia, o per unes hores, on comanden els més petits.

La qüestió és, com s’ha pogut perdre una tradició com aquesta?

- Canvien els temps, els carrers ja són dels cotxes, hi ha faroles als carrers, canvien els costums....es contaven els més vells.

Cal recuperar aquesta festa, aquesta tradició única a Mallorca, com molts d’altres fets que fan de Capdepera una illa dins d’una altra illa.

Si la festa és un referent cultural dels qui viuen en una comunitat, aspira a aconseguir la integració social de tots aquells que la vulguin viure. Sobretot de les generacions joves.

Si a la festa de l’alei,alei els protagonistes són els més petits i l’element definidor de la festa és el foc, el resultat, ben segur que era i ha de ser, una mena de ritus iniciàtic: la superació de la por, el ser capaços de dominar un perill a través d’un joc. 

Un «ja ets gran», "ja ets capaç de",....el concepte de si mateix s’incrementa individual i col·lectivament. Pertanys a un col·lectiu que és capaç d’abordar qualsevol tasca.
Per tant l’infant, nin o nina, desenvolupa també confiança en si mateix. Valoració que mantindrà en el record tota la vida, com ho han fet aquells que ens ho han contat i que volen compartir l’experiència i que les generacions més joves tornin a experimentar aquelles sensacions.

Res més bell. No calen més raons per recuperar aquesta festa.

I per molts d’anys!


Referències bibliogràfiques:

 Tous, Llorenç (2013): Memòries gabellines. Lleonard Muntaner edicions. Palma.

 Blanch, Jordina (2003): Tocats de foc. Simbologies festives i víbries ancestrals. Edicions El Mèdol. Barcelona