"La Biblioteca del Golea" (30)

Per qüestions psicofòniques com a mínim, no he pogut presentar el llibre de Jack Bilbo; si ho hagués pogut fer més o manco hauria dit això:

Supòs que uns dels paràmetres a l’hora de fer una anàlisi de la societat és veure qui se n’encarrega d’efectuar les tasques més poc decoroses o més poc prestigioses, tot i que necessàries. Què seria del món sense els carronyaires? Sense els cucs que ens devoren les existències? Les preguntes no tenen res de metafòriques, són literals. Tots som necessaris, tot i que algunes necessitats per la seva dificultat o per les característiques específiques – a ningú no li agrada olorar la merda- no gaudeixen ni del prestigi social que haurien de tenir, ni, ai las!, qui les du a terme té el reconeixement que es mereix. Ans al contrari, es pot establir una correlació entre el nul prestigi de l’ofici i les més baixes esferes d’una societat, per dir-ho una mica bé.

Un d’aquests oficis ha estat el de femater. Quan jo era petit, al meu poble, Pòrtol, parl dels anys seixanta, no hi havia, com és obvi, recollida domiciliària. Més diré, poques cases produïen fems. Ho solien autoreciclar. Les peladures i restes orgànics o bé pels animals o bé al femer – diguem que una fórmula primitiva de compostatge- . No hi havia plàstics i les bosses es reutilitzaven o acabaven com a paper per començar foc. Hi havia algunes cases, però, que no podien completar el cicle i necessitaven l’ajut d’un femater que els buidava el femer. Era una tasca escadussera i la solia realitzar algú del poble de la més baixà catalogació social, a més d’anar empeltat, sovint, d’altes estigmes: mig alcohòlic, viciós, asocial, etc. Ningú més ho volia fer.

Acaba de llegir l'article clicant damunt la icona:

"Aquest article que explica breument la intervenció duta a terme sobre la documentació del Jutjat de Pau de Sant Llorenç afectada per la torrentada del passat 9 d'octubre de 2018 i en la que van tenir un paper protagonista els arxivers de l'Ajuntament de Capdepera."







      Mélanie Perpiñá del Campo

      Psicòloga i terapeuta




Una de les estratègies que tenc per dissuadir aquells que a mitjan capvespre em telefonen per oferir-me servicis variats és parlar-los tot el temps en català. I no només contestar-los amb monosíl·labs sinó que intent dur la conversa al meu redol i que l’interlocutor es vegi obligat a fer-me preguntes que requereixin una frase llarga. És la meva petita venjança contra aquells que impunement destorben el meu descans. La resposta que rep sol ser variada tot i que sempre va en la mateixa direcció: penjar el telèfon de mala manera. Alguns ho fan tot just quan em senten parlar en català. D’altres fan com si m’entenguessin fins que arriben al parany de la frase llarga i se n’afluixen de fer més el ridícul. Altres, amb vocació redemptorista, em pregunten si no sé parlar espanyol. Davant aquest interrogant sempre els dic que jo solc parlar parlar en català i que aquesta és la meva llengua. Normalment no em deixen acabar la frase, ara bé, qued amb la mel a la boca de la petita venjança. Fins i tot, els més patrioters redemptoristes volen alliçonar-me – o es diu adoctrinar-me?- de com es comporta un bon espanyol. Fan un negoci ben foradat.




Acaba de llegir l'article clicant damunt la icona:




EN COS DE CAMISA

SOBRE EL PREU DELS BITLLETS D’AVIÓ

“Després de fer dos concerts a la fundació de dones emprenedores i a un hospital, i encara no reacciono!"


Documentació Gabellina i Oriental (28)

Jack Bilbo i una Cala Rajada increïble

(revisitat) publicat 21-05-2015

MARINA





Del Libro Casialgo de Marce López Sirer




JACK BILBO A CALA RAJADA

    
publicat 26-09-2010 

Podríem subtitular la biografia de Jack Bilbo com Aventures i desventures d’un farsant o d’un fantasma, atenent a l’accepció moderna i col·loquial del terme. Però no queda clar què s’inventa d’allò que sembla inversemblant.


Primer reconèixer que el títol no és original. Basta clicar a sant gúguel (així, a la portolana, o a la manacorina) per adonar-se’n que el mot Mio Cid per referir-se a l’ex senador i ex tantes coses ja circulava cap a l’any 2010. Disculpes per no ser original. Acceptades, doncs, començarem a debanar l’escrit d’avui.

A uns, la notícia de la dimissió – o potadeta- del subjecte ens va aplegar just en el punt d’iniciar la migdiada, com seria el meu cas, d’altres se’n degueren témer mentre dinaven – esperem que no fessin mala via ni tampoc els fes mal- i uns altres potser encara amb les mans entre els fogons. Aquest sí corrien el perill d’iniciar una petita catàstrofe quotidiana: cremar el dinar.

Els seguidors de la nostra confraria que bé podria dur per títol honorari Solidaris amb Babieca, de tot d’una mostraren una certa alegria. Les xarxes socials s’ompliren de comentaris enginyosos uns, d’altres de gust més que dubtós i d’altres que semblaven tret del cul d’un cove d’alatxa estantissa, de pudents que eren.


Acaba de llegir l'article clicant damunt la icona:





Subcategories