Final d'etapa









Climent Garau i Melis




De 1893 a 1915


Port de Cala Rajada

Turistes jovenots, un pic en la vida
tots sabem que això és així,
però quan passen la "mida"
qualcú els ha de corregir.

Es podrien divertir
sense fer mal a ningú,
però això ho fan així,
sempre molesten qualcú.

Si jo fos batle voldria
tot això corregir-ho,
tots els jovenots posaria
un mes a dins la presó;
i per menjar els daria
pa i coes de dragó,
per ventura els fugiria
un poquet la "burreria",
la ronya i el paparró.





A l'Illa Grossa de les Columbretes
i a la Mola de Formentera











Climent Garau i Melis i la seva dona, Àngela Massanet Alzina




Fa uns pocs mesos que es varen complir els primers 30 anys oficials (1985-2015) de la constitució de l’Associació de Persones Majors “Ca Nostra”, de Capdepera, malgrat siguin ja 32 els anys d’existència del Club de la Tercera Edat, ja que es va inicià informalment a 1983. Per això, la Junta Directiva de l’entitat ha cregut oportú condensar, com si d’un petit llibret es tractes, o gros, (segons els seu contingut) la historia d’aquesta Associació.







 La cosa comença a cremar del verd. I és una llàstima. A vegades el cercle no és sempre la millor forma democràtica d'actuar. A vegades el cercle no serveix per altra cosa que per embullar fil, per fer voltes a una sínia sense treure aigua. Del cercle, poden emanar-ne bombolles de sabó. Irisades, acolorides, capaç de commoure per uns instants les consciències col·lectives. Però al cap i a la fi, ja sabem tots com acaba. En un bluf. Que llegeixin sinó Costa i Llobera, per ser més concrets Als joves.

No sempre el cercle és innovador encara que sembla que vulguin entossudir-se a fer-nos creure certes fal·làcies i vulguin presentar com a nou de trinca allò que fa anys que col·lectius organitzats – en cercles o no- en aquestes illes defensen i postulen . Fa la impressió que allò que cerquen és el titular de purpurina. Voler tensar la corda no per treballar en benefici d'aquestes illes sinó per voler fer veure davant els cercles que ells són els millors. Com si no hi hagués vida més enllà dels cercles.


Acaba de llegir l'article clicant damunt la icona:




Encetam avui un conjunt de quatre lliuraments, que anirem publicant en dies successius, sobre la vida del faroler gabellí Climent Garau i Melis. Es tracta d'una col·laboració de Mercè Garau i Blanes, renéta del biografiat, que ens apropa a un ofici i a les vicissituds que anys enrere li eren inherents, i a la nòmina del qual Capdepera va fer una notable aportació.









Justament el debat s'ha produït quan m'he trobat hospitalitzat. Per tant, coneixedor de primera mà del tema. A més, també puc aportar una experiència de dos anys atresorada per les malalties dels meus pares. El tema és conegut per recurrent. Cada vegada que es parla de l'exigència de coneixements de català a la sanitat surt, des de l'àmbit contraris a l'ús del català, el pollastre de torn -la llagosta, en aquest cas- amb el mateix argument primari del tot i demagògic en excés: allò que volen és ser curats i allò que menys importa és la llengua en què ho facin. I sobretot, l'afegitó del fet que l'exigència de saber català faria que les Illes Balears quedassin orfes de bon professionals, especialment metges, com un país desemparat del tercer món. Val a dir que el paper del metge és important, però qui manté un major contacte amb el malalt són les infermeres i les auxiliars d'infermeria.

Acaba de llegir l'article clicant damunt la icona















Del Libro “Casialgo” ,de Marce López Sirer en su segunda etapa....



El GOLPE







 " Quan una llengua trontolla i és arraconada, i substituïda, allò que més resisteix les escomeses són els topònims. Faríem bé, per tant, de ser curosos, en aquest aspecte ".






THE TIMES ARE CHANGING

(Els temps estan canviant)





 " I és que la vida canvia aviat, i si t’atures a pensar-ho avançam a gran velocitat ".


Documentació Gabellina i Oriental (35)
 
 L’escaquer del «Monopoly» gabellí vist des d’un bolet pel boletaire Felip Blancus.


El fet de plantejar-se aquesta pregunta no és gens ni mica exagerat, ni molt manco una cosa que no pugui passar mai



  Segurament, els detractors de les xarxes socials en la seva vessant més apocalíptica no han previst encara un efecte nociu per als usuaris més irredempts. Un amic meu en va ser servit. Víctima, per dir-ho en un llenguatge més urbà. L'ús frenètic – o frenopàtic- del mòbil enxarxat t'obliga a caminar amb el cap cot, per tant,  a deixar al descobert un flanc de clotell per on, si els déus no us són gaire favorables, se us pot escolar en tota la seva minúscula intensitat una cagarada de colom. Davant tal adversitat, li aconsellàrem que posàs a la loteria car aquestes desgràcies imprevistes solen ser preludis d'èxits immesurables. La sort crematística no l'afavorí però ell – home de pàtria i mester, que digué Foix- perjura entre bastidors -els fets varen ocórrer dijous entrada de nit- que van ser senyals preclars que el procés es desencallaria i Catalunya tendria nou govern.


Acaba de llegir l'article clicant damunt la icona






Del llibre "Casialgo" de Marce López Sirer


Aquest escrit el dedicam molt especialment a tots aquells i aquelles que pateixen qualque tipus de minusvalidesa. És per a vosaltres.

 


Cantautor, exjugador de l'Escolar, autor i compositor de l'himne del club.


Ara que arriba Sant Antoni, sant dels animals i de les feines de la pagesia és una bona idea escriure un glosat, tan arrelat a la cultura popular mallorquina.









Avui fa vint anys que va morir l'hotelera i artista per vocació, Aurelia Canaan.











Text que Josep Terrassa va preparar per la celebració del 31 de desembre, a Capdepera











Subcategories