El passat diumenge 19 de març Camina, Caminaràs de Son Servera, Un raig d'Artanencs d'Artà, i el grup Cranques Reumàtiques de Capdepera realitzaren la tradicional trobada dels grups excursionistes de la comarca de Llevant. Primerament, quedaren tots els grups al carrer Santa Margalida d'Artà, on s'oferiren dues excursions: una al camí dels presos del parc de Llevant, la més fàcil; i una altra a la font des Barracar, fins arribar a Tudossa. Al final, tots els membres es decidiren per visitar l'excursió que ens apropava al Cap Ferrutx, per la font des Barracar.
Seguidament, partírem amb cotxes particulars fins arribar a la colònia de Sant Pere, d'allà arribàrem fins el final de la carretera en direcció a la cala de na Clara; una vegada preparats, partírem endavant per un camí pla que ens apropà al meravellós paratge de la cala; els turqueses i els blaus clars de la mar ens oferien tot un espectacle de llum i color. A mà esquerra, veim un forn de calç, i seguim una conversa. El sol ens acompanyava, tot i que a la paret natural ens arribava l'obaga humida. Una vegada arribats al caló, vàrem començar a ascendir i el primer que trobàrem varen ser les cases del Barracar, actives per una empresa estrangera devers l'any 70, però ara derruïdes. Seguirem per camí de càrritx, una planta que ens acompanyà durant tota l'excursió.
Tira a tira, pujàrem fins arribar a la font des Barracar, un petit rierol d'aigua ens hi portà; allà, l'aigua rajava d'una paret ombrívola, rere els herbams. Una mica més amunt, berenàrem per agafar força, per arribar al cim. El rost era poderós i el veièrem des dels rajos de sol i les ombres del lloc. Algunes pedres llenegadisses feien que anéssim amb cura, que no poguéssim deixar d'enfilar-nos, mentre ens agafàvem, alguns amb guants i altres sense, als càrritx que ens envoltaven. Si no duim guants, el més important és agafar un feig dels càrritx. Un excursionista es fixà en un tub que hi havia per canalitzar l'aigua, seguírem la pujada per la pendent. Un grup anava més avançat que l'altre, que trescava la muntanya a poc a poc, sense pressa, com s'ha de fer. Alguna estepa joana (hypericum balearicum) floria en el nostre camí.
Seguidament, el cim ens esperava. Des de dalt, podíem albirar Betlem, la colònia de Sant Pere, i Son Serra de Marina, a més del braç de terra d'Alcúdia, que semblava una illa que surava sobre el mar. Encara no havíem arribat a dalt de tot, al cim de sa Tudossa, i ja haviem fet uns 300 metres d'alçada, estàvem envoltats de ginesta lucida, és a dir, groga gatova, de forma arrodonida i branques verdes i llustroses, que ens acompanyà durant tota la pujada fins al cim de sa Tudossa, una muntanya que es caracteritza per tenir les antenes de telefonia i repetidors de la comarca, allà, a uns 400 metres d'alçada, ens fa la foto oficial de grup el fotògraf d'un Raig d'Artanencs, tot un expert en la matèria (algunes de les seves fotografies il.lustren aquesta crònica, i s'agraeixen). La vista des del cim és espectacular, amb Cala Rajada i es cap des Freu a una banda, i a l'altra, l'esmentada Colònia de Sant Pere i la mar blava. Seguim pel camí que hi ha a l'altre costat de la muntanya i que ens porta al camí dels presos. Anem en direcció al camí d'en Mondoi, i passam per un sistema de canalització d'aigua força interessant, que arriba a una espècie d'aljub amb una tapadora feta de bru, aquest serveix per donar de beure als animals. Arribam a un pinar, on aprofitam per contemplar la vista des d'un mirador i per dinar.
Després de menjar, un Raig d'Artanencs s'arreplega per parlar de la seva propera excursió, els Binis. Es en aquest moment que el grup es divideix. Uns van cap a les cases dels presos i els altres prenen coster avall cap al Caló. Tot i que el camí està fitat, fa mal davallar, perquè pràcticament no n'hi ha, de camí. Davallem xino-xano, amb l'ajuda de dos joves guies i un de no tan jove, però fort i valent que ens avancen el camí. Tornam topar amb l'Ampelodesma mauritanica o càrritx, i com ja he dit cal anar amb compte quan els afagam amb les mans perquè poden tallar la pell, de fulles llargues i primes, les seves llavors són per alimentar els ocells i petits rosegadors, també insectes.
Finalment, anem davallant fins arribar a un torrent que hem de travessar amb la mirada posada a les fites. Hem d'anar amb cura de no pegar a la part dels penya-segats. Des del pendent, podem veure a la montanya de l'altre costat el pas dels torrers i un altre pas que serveixen per arribar a la talaia Moreia. Hem de seguir, però el nostre itinerari, cap avall, fins arribar al caló i a les cases derruïdes. Allà, la contemplació d'una barca que ha deixat els turistes a la cala, ens fa pensar amb l'explotació d'aquests paratges, en benefici d'uns quants. Una vegada allà, podem seguir pel camí, a peu plà, per on havíem començat l'excursió. Seguim amb la mar color d'esmeragda, que fa nadera, na Clara amb la seva transparència, i el color terrós d'alguns trams del trajecte. Les colles ens despedim amb alegria, i esperam que en una altre ocasió hi hagi més representació gabellina, en una excursió pel racó més paradísiac de la comarca de Llevant.
Agraïments:
Mateu, fotògraf del grup excursionista un Raig D'Artanencs.
