inici

Cap Vermell

Sortida a la serra Tramuntana dels grups Camina Caminaràs i les Cranques Reumàtiques pel ponent mallorquí

30 excursionistes pujaren la mola de s’Esclop i recorregueren el pas Vermell
 

 

El cap de setmana de l’11 i 12 de març, una trentena de caminadors ens vàrem reunir per tal de visitar part de la zona més occidental de la Tramuntana.

El pla inicial era assolir la mola de s’Esclop dissabte i la coma d’en Vidal, diumenge, però finalment es substituí la segona opció pel pas Vermell, itinerari costaner no massa conegut entre nosalltres, que va quasi bé paral·lel a la mar, del port d’Andratx a Sant Elm.

Dissabte de bon matí, tot els vehicles mos reunirem a la població calvianera d'Es Capdellà per tal de fer les mínimes cotxades possibles per poder estacionar amb comoditat al pàrquing de la finca pública d'Es Galatzó. Des d'allà, tot el grup iniciarem la marxa, la majoria amb el capellet posat ja que feia un dia radiant i la calor pitjava de valent.

Una vegada traspassat el gran portal d'accés a la finca, la nombrosa convocatòria es dirigí cap a Ses Sínies, entre les diverses possibilitats d'itinerari que, actualment, hi ha a la finca des pública des Galatzó, per accedir així a la mola de s'Esclop. Sempre amb el torrent del Galatzó a la nostra dreta, l'eixida fou tranquil·la. El camí ample i pla no feia endevinar la gran i sostenguda pujada que hauríem d'assolir una hora després. Abans d'arribar a la coneguda possessió, a la nostra esquerra vàrem poder admirar una construcció curiosa, el graner des Delme, el qual servia per emmagatzemar el gra que s'havia de donar al senyor feudal i a l'Estat, en concepte d'impost. Aquest element va tenir aquesta utilitat des de l'Edat Mitjana fins al s XIX.



Com si d'un passeig es tractàs, tots els caminants avançarem fins arribar a les cases de Galatzó, les quals, a dia d'avui, estan restaurades i tornen lluir el seu esplendor, especialment de la façana, la qual destaca per la seva fina decoració, com es pot apreciar a les imatges. Una de les entrades principals de la sumptuosa vivenda, conserva un escut. Davall del mateix, una llegenda ens indica que aquesta obra va esser feta per don Ramon Burgues-Zaforteza Pacs- Fuster, segon comte de Santa Maria de Formiguera, l'any 1688. Aquest personatge, conegut també com el Comte Mal, vertader senyor feudal que ha donat veu a multitud de mites i llegendes, no ens va llevar les ganes ni de berenar ni de visitar el pati interior amb un pou, així com les tafones, i magatzems de l'oli que allà es feia, en una gran quantitat. Malgrat el seu senyor no tengués gaire bona reputació, els interessats vàrem poder apreciar elements arquitectònics i etnològics de la que fou la seva residència el s XVII. Aquesta possessió mallorquina va  albergar durant la seva època d’esplendor entre 100 i 150 persones, les quals  feien feina, tant en tasques de servei com de manteniment de les cases i les terres.





 

 

En haver berenat, tot el grup, vàrem deixar les cases darrera i  continuarem per l'àmplia via. Aquest camí de carro ens va oferir, a esquerra i a dreta, vàries ocasions per poder-mos parar i observar diferents forns de calç com ara el de na Llaneres. El nostre company i guia, Toni, ens va explicar, fent referència a un d'ells, totalment reconstruït, i a punt per encendre's, com es feia antigament la calç i quins usos tenia. Molts dels allà presents, no havíem contemplat mai un forn, en l'estat previ a utilitzar-se (és a dir a punt per fer calç) i quedarem bastant sorpresos per l'explicació. Més endavant i sempre per la folgada via, i a la nostra esquerra, ens vàrem fer algunes fotografies junt al pou de ses Sínies. Aquest encara conserva un abeurador pels animals, en bastant bon estat.



Una petita cruïlla cap a la naveta de Ses Sínies, ens va fer albirar, a la part esquerra del comellar del mateix nom, muntanya amunt, una construcció molt antiga, aixecada amb grans blocs de pedra. El grup de caminaires més avançat ja enfilava, fent ziga-zaga, el comellar de Ses Sínies, d'aquí que deixassim per un altra dia la visita al conjunt navetiforme.







La pujada, cada vegada més abrupte, va fer disgregar un poc al grup, que es va distribuir per la pendent de forma irregular. El paisatge, moment a moment, es feia, cada vegada més àrid. Càrritxs, formosos garballons, mates, estepes, aritges, coixinets... predominaven sobre arbres més grossos. De manera que, a mitja muntanya, quan trobàvem un pi gran, quasi bé era segur, que qualcú s'hi aturaria a beure o admirar les vistes. I és que les pujades també s'han de gaudir, i, a poc a poc, i amb bones, tots les podem superar. De fet, just abans que la pendent es tornàs més pronunciada una guarda d’ases i someres ens va venir a camí, mentre s’encarregaven de fer nét de garriga, una zona baixa del comellar. Ens vàrem enlairar una mica més i passàrem per tot un seguit de sitges de carboner. Aquestes romanien destapades, sense gens de terra, mostrant el seus fonaments en pedra. Des de l'ombra d'un esponerós i solitari pi, ara ja es podia gaudir d'un excepcional panorama cap al sud de l'illa. Atès que molts no estàvem avessats en aquestes latituds, vàrem confondre l'illa de Cabrera amb la de la Dragonera, que apareixeria poc després, però dins d'una orientació molt diferent.

 

Després d’assolir una desviació que anava al Galatzó, passàrem per una zona d’arbres cremats i arribaren a una cruïlla de camins, que conduïa a la serra dels Pinotells, a sa Coma d'en Vidal i a Estellencs per una banda, i a la mola de s’Esclop per l’altre. Els que caminàvem començàvem a tenir un poc de gana. Així, hi va haver un grupet, que passada la caseta, en runes, de S'Esclop, s'arrebatà en el llindar, del que pareixia una era, i ja va quedar allà a dinar. Ens fèrem alguns retratos i admirarem el puig del Galatzó en direcció nord i a la seva esquerra, però molt més a prop, hi havia una irregular elevació, clivellada de roques negres, semblant a una gegantí queixal, la Moleta Rassa (684 m).





En direcció a ponent, s’aixecava magnífica i pelada, la mola de s’Esclop. Aquest darrer tram transcorria per un tirany senyalitzat però, a instants, bastant desdibuixat, i cada vegada més esquerp, de manera que, en qualque moment, havíem de grimpar una mica. L’oratget i les ganes d’arribar al cim ens va empènyer a assolir prest el nostre objectiu. A mesura que pujàvem, la vista es feia més extensa. Una vegada al cim de la mola de S’Esclop (926 m) es veia el Galatzó i la resta de la Tramuntana cap el nord i est. A ponent, el port d’Andratx, un bocí de la Dragonera, l’àrea de la Trapa, la punta d’en Fabioler i, sorpresa!: l’illa d’Eivissa. Malgrat un tel de calitja la cobria, es podia distingir perfectament. Al sud, la mirada s’extenia més enllà de les illes Malgrats, i tornarem a entreveure Cabrera.





Aquesta panoràmica circular, sense cap entrebanc, es va aturar a la caseta que va utilitzar l’astrònom, polític i matemàtic francés Dominique François Aragó per fer les seves mesures de l’arc del meridià terrestre entre Catalunya i les Balears. Vàrem fer una breu visita a les restes de la construcció. En el panell informatiu es podia llegir que estàvem davant l’observatori d’Aragó, darrer vèrtex del triangle 17, maig de 1808. El científic volia triangular entre Mallorca, Eivissa i Formentera per tal d’estendre el meridià de París fins a les illes.





Els que havíem fet cim vàrem decidir de davallar aviat cap a l’era d’en Coll, on havien quedat a descansar part dels nostres companys, per poder dinar allà junts. Així que amb molta de cura, davallarem entre roques punxegudes, l’espadada inclinació. Dinàrem, conversàrem i, tira tira però a bon ritme vàrem desfer el camí fins arribar novament a les cases de Galatzó. Allà, aprofitarem per fer fotos de grups i alguns estiraments. L’excursió pràcticament estava acabada.


 

Tot el grup ens vàrem retrobar a l’hotel Bahia del Sol, a Santa Ponça. Aquest establiment va esser ideal per poder descansar i refer-se per l’excursió del dia següent. Els que vàrem voler gaudirem d’uns relaxants banyos a l’spa. Després, ens esperava un excel·lent sopar de buffet al menjador del local, i bingo pels qui encara no teníem son i volíem fer la digestió.
 



L’endemà, després d’un abundant berenar, ens vàrem dirigir cap del Port d’Andratx per tal d’arribar a Sant Elm, pel camí que du al Pas Vermell. Així ens reunírem tots a un indret del Port, tot pujant des del Club de Vela cap la dreta, en direcció a la urbanització de Mont-port. Estacionats els vehicles, ens dirigírem al carrer de Cala Egos, deixant el vial anomenat des Ramat a l’esquerra. Aleshores havíem de seguir una pista d’asfalt que feia voltes fins arribar al Coll des Vent (163 m) però la major part de caminaires vàrem decidir d’avançar per l’antic camí, un tirany més curt però bastant destruït per l’acció humana, i sobretot pels ciclistes de muntanya, els quals  sovintegen per aquesta zona. Aquest caminoi avançava entre pins i garriga baixa i creuava de tant en tant la mencionada carretera.



En arribar al Coll des Vent, vàrem poder observar dos forns de calç i també una cruïlla de camins, entre els quals vàrem triar el de la dreta, per continuar en pujada l’itinerari. Si miràvem cap a darrera podíem veure el Port i el Moll Vell i també observar el Cap de Llebeig de sa Dragonera. El dia no era tant càlid com l’anterior però el terreny estava molt eixut i l’atmosfera pareixia carregada i més encalitjada. La vegetació estava constituïda per pins, estepes, mates, càrritx i garballons. Quan ja havíem assolit les darreres cases de la urbanització de Mont-port, a la dreta, lluny, a l’horitzó ja s’intuïen unes antenes de comunicació. Just davall hi havia el ja mencionat Pas Vermell, objectiu de la nostra caminada. Abans d’arribar-hi vàrem obviar un camí a l’esquerra que du cap a Cala Egos, i, més endavant, un altre, a la dreta que du cap el puig d’en Ric (312 m).





Descansàrem una estona en el Pintal Vermell (312 m), des d’on ja teníem una excel·lent vista cap a la Dragonera i també cap a la Serra, on poguérem admirar, en tot el seu esplendor, la mola de S'Esclop, amb la seva original forma.



Després ens dirigirem cap el Pas Vermell. Aquest indret destaca pel color roig de les roques que contrasta amb la resta del terreny de consistència més arenosa. El camí, volta a volta, davallava, sempre en direcció cap a Sant Elm i es feia cada vegada més litoral.



 

Com sol passar quan ens apropam en els nuclis de població, diferents sendes s’entrecreuaven i es feien més freqüents. De manera que, en aquest punt els excursionistes ens vàrem despistar un poc, i vàrem fer una volteta per un tirany, que no hagués important fer-lo, però que ben mirat, ens va fer gaudir d’una panoràmica més marítima, amb la presència de sa Dragonera, cada pic més a prop, ja que tan sols està a 700 metres de la costa.







Continuarem el camí, entre conreus i garrovers fins arribar al coll de sa Barrera (223 m). Aquí, vàrem decidir de no acabar l’excursió i dinàrem a un mirador, des del qual es podia també observar part de la població de Sant Elm i l’illa d’Es Pantaleu. Per un altra dia deixaríem la visita en el Castell de Sant Elm, i també en aquest nucli costaner d’origen mariner La tornada va esser ràpida ja que no ens vàrem perdre i vàrem escurçar pel camí que tocava. Abans de les cinc de l’horabaixa ja érem al Port d’Andratx.



En conjunt la sortida d’ambdós grups, Camina Caminaràs i Cranques Reumàtiques va esser un èxit, ens ho vàrem passar molt bé i amb ganes d’organitzar alguna eixida més.



Foto del mes

 

Horaris C E Escolar