inici

Cap Vermell

Entrevista a Miquel Llull, a propòsit de D. Joan Alzina




"Els rius paral·lels flueixen des de Capdepera"


 Tot just fa un any presentava un gran llibre sobre el socialisme a Capdepera  «La idea és infinita». I per aquest motiu publicàrem una encisadora entrevista que no et canses de rellegir. Llavors el qualificàvem de "guerriller cultural" i, paral·lelament, "científic de dades". Evidentment ens reafirmam en els qualificatius. Sabíem que feia molts d'anys que treballaba en aquest llibre. Deu o dotze, ell tampoc ho recorda bé. Divendres dia 15 presenta al Teatre Joan Alzina i Melis (1883-1979). Pisquiatre i pedagog.

A través d'una persona analitza una època. Pocs com ell saben, a partir d'una història personal, com fer entendre les contradiccions socials i l'esdevenir d'un temps que encara ens ha d'ensenyar moltes lliçons. No cal dir que aquesta entrevista també és  apassionant i apassionada. És tant el que sap que costa seguir un fil lineal. Cal llegir-la i rellegir-la, assaborint cada paraula. Som-hi!

Als segles XIX i XX, a Capdepera hi ha diversos personatges la rellevància dels quals va més enllà de Capdepera. Es pot parlar d’una intel·lectualitat gabellina?
Això d’intel·lectualitat gabellina em sona massa exagerat. Ara bé, de Capdepera se’n poden dir moltes coses, però una de les més rellevants és el seu alt grau d’alfabetització, tant entre les dones com entre els homus. Això, com ja s’ha comentat altres vegades, és conseqüència, en part, de les «guerres de religió» de finals del XIX, en què les fundacions d’escoles metodistes produí un esclat d’escoles, també de les catòliques, que donaren peu a aquest fenomen de l’escolarització massiva de la població. Els i les articulistes d’esquerres del primer terç del segle XX venen d’aquest ambient alfabètic que permet la lectura i l’auto-didactisme, que culmina amb Antoni Domínguez i Jaume Alzina Sancho, i que acaba amb la guerra civil. Només Joan Rai, molt més tard, reprendrà aquest fil i ens retornarà per aquell camí prohibit, però ja amb un altre estil i amb la nostra llengu catalana.

El teu llibre són més de 800 pàgines, ens pots dir breument qui era Joan Alzina?
Com podeu suposar és molt difícil, per no dir impossible, resumir breument qui era Joan Alzina en unes poques frases. Potser a la resposta anterior n’he donat algunes claus. En un moment de la seva vida va ser uns dels nostrus grans somiadors, perquè la gent d’ordre també en va tenir, de somiadors. Gràcies a ell els gabellins podem viatjar, sempre que volem i necessitam, a la ciutat de Paradella, que és el nostru paradís particular. Mai li ho podrem agrair prou!

Però Joan Alzina, metge gabellí, va fer la seva vida a Barcelona. A més de les seves arrels, quina influència rebé de Capdepera?
Joan Alzina i Melis nasqué en una família catòlica, tradicionalista, que va combatre la diversitat religiosa gabellina i, a més, va néixer enmig de tota la trifulga, en la qual mossèn Alcover tengué un gran protagonisme. El seu oncle, el metge Gabriel Melis, fou una de les seves grans influències, ja que el seu pare, contramestre de l’Armada, passava més temps fora, a les Filipines per exemple, que a Capdepera. Gabriel Melis era un metge avançat quant a la qüestió higienista entre les classes populars, tan en boga en aquells temps; però, a la vegada, era un gran enemic dels avenços socials que proposaven les cooperatives com les de la Unió Obrera Balear, amb el rerefons del metodisme portant la iniciativa educativa. En cap cas hem de pensar que Gabriel Melis no fos una persona culta; segurament ho era i, a més, també va col·laborar amb mossèn Alcover en algunes de les seves curolles catalanistes. Aquesta aparent contradicció es va encomanar a Joan Alzina i potser és aquí que comencen a fluir els seus rius paral·lels. Per a un gabellí, com ho era Joan Alzina, tot comença a Capdepera i més concretament a la plaça de l’Orient, com sempre ha estat i encara és. Perquè l’Orient és el nord dels gabellins i les nostres navegacions sempre són orientals.



Joan Alzina tengué una estreta relació amb Antoni M Alcover, un homenot de la nostra cultura i de personalitat difícil. Com va ser aquesta relació?
Alzina va tenir la necessitat de contactar amb Alcover estant a Barcelona, encara que a Capdepera ja era famós pels seus libels radicals contra els nostrus metodistes i fins i tot es probable que ja conegués la família d’Alzina, l’oncle Gabriel entre els seus membres.

A la Congregació Mariana dels jesuïtes de Barcelona, concretament a l’Acadèmia Catalanista, li comanaren una conferència sobre les rondalles mallorquines i això el va fer pensar en Alcover. Des de llavors foren amics i col·laboradors. Alzina participà en la creació del llenguatge científic català a través del Diccionari d’Alcover, amb la seva germana li redactà algunes poques rondalles i era a la taula amb Alcover el dia que es va decidir celebrar el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana del 1906. Va ser propagandista entusiasta de totes les seves iniciatives i, que sapiguem, no va rompre amb Alcover quan aquest va tenir l’enfrontament al si de l’Institut d’Estudis Catalans amb Pompeu Fabra i Josep Carner. Al final de la vida d’Alcover, donava consells per carta a Francesc de Borja Moll sobre com cuidar la seva salut.

Alcover, d'altra banda, va ser present en els moments decisius de la vida d’Alzina: va fer el possible per tal que pogués anar a estudiar a Bolonya i també en el seu nomenament de director al Manicomi de la Santa Creu.

«Mallorca és una terra de mossens», deia Antoni Serra, referint-se al control de qualsevol activitat que hi havia a l’illa, la qual sempre passava per l’església. Un home amb una base científica sembla que ha d’estar al marge de conflictes religiosos. Quin paper té el catolicisme en Joan Alzina?
Per bé o per mal, el catolicisme té un paper central en la vida de Joan Alzina. Amb el catolicisme entra en el catalanisme i amb el catolicisme se’n surt. Amb el catolicisme entra a formar part del conglomerat que assaltarà les institucions democràtiques per a destruir-les, i amb el catolicisme formarà part del nou règim feixista que s’acabarà nomenant a si mateix nacional-catòlic. Per tant, Alzina és, només en part, un producte del catolicisme gabellí i aquest catolicisme es fill del moviment reaccionari que va combatre la Reforma protestant de Luter. Mirau si ha plogut!

I sí, ciència i religió són uns dels seus rius paral·lels. Resoldre aquesta polèmica encara està en curs i entrar-hi de ple, depassaria les nostres capacitats.

D'altra banda, és cert que una gran part de la cultura catalana, tant a Mallorca com a la resta de Catalunya, ha pogut ser salvaguardada gràcies a l’aportació de molts mossens. La llista, encapçalada pel mateix mossèn Alcover, seria llarga i, de moment, ens la podem estalviar. Ara bé, no deixa de ser un tòpic dir que la cultura catalana és cosa de capellans, com també ho era dir que el catalanisme era conservador. L’historiador Josep Termes s’ha encarregat de desmentir aquest tòpic, gràcies a déu, amb perdó!

 

Del catalanisme militant a la col·laboració amb el cop d’estat del general Franco i el règim dictatorial que aquest implantà. Com es pot fer aquest trànsit? 
L’ocupació colonial d’un país crea unes disfuncions personals i col·lectives que marquen d’una manera forta tota la societat i, per tant, també les trajectòries personals. Per a entendre la nostra història, tant la cultural com la política, s’ha de tenir molt present aquest fet, si no moltes anàlisis poden estar completament errades. És com a les malalties mentals: és important anar a l’arrel del problema per a intentar entendre el malalt i, per tant, poder-lo «curar». El tracte tenebrós que rebem des de la nostra incorporació forçosa, tant física com mental, a Espanya, ens ha produït aquesta malaltia colonial que ens porta a vegades a respondre als estímuls històrics d’una manera incomprensible per a un espectador despistat, especialment si no ha sentit parlar de la nostra infància plena de maltractaments, amenaces i xantatges, tant emocionals com dels altres, com es pot comprovar encara avui en dia. Potser només les dones maltractades i apallissades poden entendre el que ens està passant i percebre la relació malaltissa que tenim amb els nostrus maltractadors colonials, que no ens accepten així com som però tampoc ens permeten començar una nova vida lluny del seu menyspreu i la seva xenofòbia.

 

Es poden entendre, a través d’una història personal, molts de fets que, a nivell general, costen més d’entendre?
Dins aquesta situació anòmala que he intentat descriure anteriorment, és on podem provar d’entendre les aparents «contradiccions» de Joan Alzina i, a més, hem de saber i acceptar que aquests viatges en ziga-zaga són, moltes vegades, tant personals com col·lectius. El viratge d’Alzina es féu acompanyat per una part gens menyspreable del catalanisme. Eugeni d’Ors fou un primer i prematur avís. Ja durant la República, Joan Tusquets i Ferran («me llamo Fernando») Valls i Taberner en són dos exemples clars. Tots ells eren amics personals d’Alzina. Les persones a vegades ens movem dins corrents col·lectius, però sempre hi ha decisions que són personals i intransferibles.

 


Al llibre expliques que Joan Alzina va formar part del grup d’estudiants i naturalistes de prestigi que van impulsar i fundar la Institució Catalana d’Història Natural, la més antiga de les filials de l’Institut d’Estudis Catalans. Es pot establir una paral·lelisme entre aquesta entitat i la Institución Libre de Enseñanza de Madrid? 
Els meus coneixements sobre la matèria són limitats, però pel que he pogut veure són dues institucions completament diferents. Ara bé, Joan Alzina es pot dir que va «fundar» les dues institucions. La primera sens dubte; quant a la segona, va ser del grup d’estudiants que s’hi va allotjar en el seu primer curs acadèmic.

Però, com deia, pens que representen dues coses completament diferents per la seva concepció: una està pensada per a estudiants i l’altra, l’IEC, pretén abraçar tota la societat des d’un vessant cultural, entès en el seu sentit més ampli.


Es parla que aquestes dues institucions tengueren una gran importància a nivell intel·lectual per a l’esdevenir de la II República. Com, des d’aquests plantejaments, es pot, al cap de cinc anys, no sols no estar-hi en contra, sinó recolzar activament l’alçament militar?
Efectivament, a la Residencia de Estudiantes hi varen créixer algunes de les ments més lúcides i creatives del republicanisme cultural espanyol. Pens en García Lorca, però no només. Fomentar la llibertat de pensament i la creativitat personal era tota una novetat dins el desert cultural en què els diferents règims autoritaris, sempre dominats per la mateixa oligarquia, havien convertit la societat espanyola. Aquest republicanisme va ser anihilat amb la guerra i mai no ha tornat i, de moment, no se l’espera.

L’Institut d’Estudis Catalans, i les seves diferents sucursals filològiques, literàries o científiques, en el fons no pretenen reformar la societat espanyola ni, per tant, el seu règim polític, sempre immutable, sempre irreformable; el que pretenen en realitat és fugir-ne i preparar Catalunya per a la llibertat. No sempre ho hem vist així, però a mi, fer aquest llibre, m’ha fet canviar la percepció que en tenia i m’ha fet admirar els «moderats» que ho feren possible, entre els quals, sens dubte, també hi havia, momentàniament, Alzina.

Quant a la darrera part de la pregunta, és un dels interrogants que he tractat de desvetllar en el meu text. Com sempre, la resposta és complexa, però el retorn al carlisme primigeni, la irrupció del feixisme italià en algunes de les esferes socials barcelonines i la laïcitat tant de la República com del nou catalanisme majoritari, feren canviar Alzina i, des del catolicisme militant, es va sumar a les forces que finalment tombaren la democràcia republicana.


Diuen que rere un gran home sempre hi ha una gran dona. Com la seva esposa, Vittoria de Boschi, va influir en Joan Alzina?
No he entrat en el nivell més personal del personatge ni tampoc en la seva intimitat. Tampoc en tenia ni dades ni documentació, és clar. Ara bé, sí que podem parlar de la influència italiana en la vida de Joan Alzina, encara que, evidentment, no només l’adquireix a través de la seva dona, la qual pertanyia a la noblesa de Bolonya i tenia una gran personalitat, sinó més aviat a través del seus estudis italians i de la coneixença personal dels grans mestres de la psiquiatria italiana i del funcionament de les seves institucions psiquiàtriques.

Durant la República el matrimoni Alzina-Boschi formarà part d’algunes de les importants associacions de la colònia italiana de Barcelona, potser la més nombrosa i influent de l’Estat. Se’ls veu entre l’alta societat barcelonesa i italiana a les cròniques que publica La Vanguardia, al costat de personatges com Ernesto Carpi, agent dels serveis secrets feixistes que operaven a Catalunya i a Espanya. Els Alzina-Boschi es mouen d’una manera molt natural dins aquest ambient feixista, però de cap manera hem de pensar que això fos una cosa excepcional, ans al contrari. A Itàlia, tant la petita com la gran noblesa, havien acceptat plenament el règim de Mussolini; a Barcelona, una part de la noblesa i de l’alta burgesia tampoc el veia gens malament. El feixisme italià tenia i tendrà una gran influència en els esdeveniments polítics que provocaren la guerra i la derrota republicana. Pensem, per exemple, en els avions italians que acabaren per sempre amb la Mallorca republicana. Pagats per March, això sí.

I, a més, una dada important: l’acceptació «normalitzada» del feixisme implicava l’allunyament del catalanisme. És com una mena de llei matemàtica que encara està en vigor avui en dia. Perquè el catalanisme ha estat, i és, «una de les crosses de la democràcia».




Des de 1917 i al llarg de molts d’anys, treballà a l’Institut per a nins deficients a Vil·la Joana, a Vallvidrera, una avançada institució experimental d’educació especial. Quines són les fites més importats que assolí com a metge i educador?
En la vessant psiquiàtrica, la implantació al Manicomi de Salt i al de la Santa Creu de la psiquiatria clínica kraepeliana fou, sens dubte, una de les tasques més importants. També ho fou col·laborar en la reestructuració del sistema psiquiàtric català que impulsà la Mancomunitat amb informes que, com deia, intentaven estendre el kraepelisme i acostar Catalunya a les noves teràpies mèdiques que triomfaven a Alemanya i altres parts d’Europa.


Pel que fa a la vessant pedagògica, fou la reestructuració i direcció de l’Escola de Nins Deficients de Vil·la Joana el que li donà una especial rellevància. Evidentment, en parl més extensament al llibre, però recoman la lectura del treball de Berta Paz, que també s’hi inclou, per tal de tenir una visió àmplia de la seva aportació pràctica en aquest camp.

D'altra banda, el pròleg de Francesc Bujosa contextualitza Alzina dins la història de la psiquiatria.

 

Els inicis dels moviments pedagògics a principis del segle XX sovint neixen d’educadors que treballen amb discapacitats i que llavors apliquen el seu mètode d’estimulació a la població escolar en general. Joan Alzina col·laborà amb Maria Montessori els dos anys que aquesta passà a Barcelona. Hi ha documentació de com es concretà aquesta relació?

Maria Montessori és, no cal dir-ho, una de les principals pedagogues del segle xx, el mètode de la qual, publicat el 1909 amb el títol d’El mètode de la pedagogia científica aplicat a l’educació de la infància, encara es troba en plena vigència i aplicat a moltes escoles i per mestres de molts països.

El 1916 es va celebrar a Barcelona el Tercer Curs Internacional Montessori, en el qual va participar Alzina, qui a més féu de traductor de les conferències de la doctora. El 1918, l’Institut d’Estudis Catalans, per encàrrec de la Diputació, creà el Laboratori-seminari de Pedagogia i oferí la direcció a Montessori, la qual proposà Joan Alzina com a Assistent. Però el 1921 tant Montessori com Alzina presenten la dimissió en carta adreçada al president de l’IEC, per intromissions d’un altre pedagog, Alexandre Galí.

Però la relació de Montessori i Alzina no es va acabar aquí i, a més, Alzina, d’una manera o altra, va continuar aplicant el seu mètode a Vil·la Joana i el juny de 1932 encara era vicepresident de la Societat Montessori. Només després de la mort de la doctora mostrarà algunes prevencions sobre el seu mètode.

Des de 1919, Maria Montessori va residir a Barcelona, de manera intermitent a causa dels seus moltíssims viatges, gairebé fins al començament de la guerra.

 

Barcelona, Bolonya, Madrid, Munic, Brussel·les..., fou una persona que viatjà molt, visquè les dues grans guerres... Quina opinió tenia de la situació internacional?

Quant a les grans guerres, les va viure de manera diferent, encara que de la primera no en sabem gran cosa perquè ell no en parlà obertament. Només va escriure un article que tocava el tema de la Gran Guerra, però des d’un punt de vista mèdic. Però podem arribar a pensar que va viure aquesta guerra de manera incòmoda, perquè ell estava casat amb una italiana, en molts sentits se sentia molt italià, i fins i tot un cunyat seu hi morirà, però també havia estudiat a Alemanya i, per aquells anys, era la psiquiatria clínica de Kraepelin la que volia implantar als manicomis que dirigia. A Catalunya, per altra banda, la societat es va dividir entre aliadòfils, molt majoritaris, i germanòfils. Alguns, com Eugeni d’Ors, consideraven que la Gran Guerra era una vertadera guerra civil entre europeus. No estic en condicions d’especular sobre els seus sentiments quant a aquest tema, però no costa gaire imaginar-se la incomoditat que abans esmentava,
Pel que fa a la Segona, les coses potser estan més clares i Alzina segur que no dubtà de recolzar tant Alemanya com Itàlia, les potències de l’Eix, que, prèviament, havien ajudat Franco a guanyar la guerra civil. En aquest sentit no cal tenir-ne cap dubte.

 

Joan Alzina hagués pogut ser afusellat per col·laborar amb l’alçament. Al llibre parles d’un món d’espies, on ningú es podia fiar de ningú. Explica’ns aquesta situació i el que fou el grup Concepción.
Una hipòtesi plausible és que el seu fill Valentí no va ser afusellat perquè tenia una mare italiana i ell mateix va poder escapar d’un final semblant i també del seu primer empresonament, gràcies a algunes influències que es detallen en una carta que escriu a la seva dona des de la presó. Aquesta carta és molt significativa de moltes coses que passaven a Catalunya en aquell moment. Un exemple: a un dels que demana ajuda és Ventura Gassol, conseller de Cultura, amb el qual havia fins i tot col·laborat en una òpera estrenada el 1924. Bé, idò, pocs dies després d’escriure aquesta carta, el mateix Gassol es va haver d’exiliar per les amenaces de mort que havia rebut per part dels «incontrolats» que, sens dubte, provocaren un autèntic bany de sang. Gassol era catòlic, Alzina també; Gassol fou un dels primers exiliats republicans del 36 i Alzina un dels presos feixistes. Tots dos eren catòlics, com dèiem, i eren amics, però seguiren camins molt diferents. És un exemple més de la complexitat de la guerra civil, on cada persona va haver de prendre les seves pròpies decisions personals.

El novembre de 1936 surt de la presó, és destituït com a director de Vil·la Joana i destinat, entre altres coses, al departament d’ajuda als refugiats. Però, sorprenentment, funda i dirigeix un dels múltiples grups d’espionatge de la cinquena columna, i li posa el nom de la seva mare: Grupo Concepción.

Aquest grup fou un dels més actius i surt ressenyat a molta de la bibliografia especialitzada, encara que va sofrir moltes detencions. Alzina en fou una. Jutjat i condemnat a 30 anys, passà una temporada a la txeca de Vallmajor, una de les més terribles de Barcelona. Però si exceptuam aquesta experiència terrible de la txeca, podem dir que va tenir «sort», perquè es va trobar amb un sistema judicial amb unes certes garanties, com de fet contaren alguns que hi exerciren d’advocats.
Sens dubte, aquesta part del llibre es podria haver novel·lat, cosa que no he fet, i m’he limitat a la documentació que he trobat o que m’han fet arribar. D'altra banda, hi ha molta bibliografia sobre el tema.

 

Proper als 90 anys, demana permís al Col·legi de Metges de Balears per a poder exercir a Capdepera, on es trasllada a viure quan, per aquestes dates, abandona definitivament Barcelona. Quina imatge o consideració tenia a Capdepera? Es coneixen les seves opinions polítiques de la transició, una vegada mort Franco?
Efectivament, va tenir una vida activa fins a la mort. La seva vocació mèdica no va decaure mai, com tampoc la d’escriptor. A Capdepera, moltes persones encara recorden que varen ser tractades, no necessàriament per qüestions psiquiàtriques, pel doctor Alzina, o don Joan, com el coneixien molts gabellins.

I convé recordar que durant molts d'anys va tenir consulta a Palma, a on viatjava mensualment des de Barcelona.

Joan Alzina era una persona discreta a l’hora de parlar de les seves intimitats i només la seva neboda, Antònia Melis de ca s’Apotecari, em va parlar del Joan Alzina que va sobreviure al dictador Franco. Passava pena per les qüestions de les autonomies i, especialment, pels atemptats d’ETA.

 

Després de la guerra, aportes documents on Alzina pretenia tornar, tècnicament, al nivell d’abans de la guerra, i es queixa contínuament de la manca d’aparells i de material per a l’ensenyament. Renegà del règim en alguna ocasió?
Efectivament va fer reclamacions de material per a l’escola de Vil·la Joana, però algunes vegades donà la culpa de la seva mancança a l’època «roja». En realitat no se li veu un enfrontament amb les directius, tan polítiques com educatives, del règim, sinó que s’hi va integrar d’una manera natural.

I no, no renegà del règim mai, si més no que sapiguem. I per què? Moltes vegades m’ho he demanat aquests darrers anys. Al llibre no m’he dedicat a fer especulacions sobre aquest tema o sobre d’altres, i m’he dedicat a ordenar i exposar la documentació que m’havia trobat.

Ara, però, podria intentar fer una hipòtesi sobre aquesta fidelitat d’Alzina al règim feixista o nacional-catòlic. Evidentment, és només una hipòtesi, però pens que la mort del seu fill Joan Maria a la batalla de Terol el va trasbalsar tant que li va impedir seguir una altra evolució que no fos aquesta. Potser per a ell hagués estat una traïció al seu fill mort en combat retornar a altres posicions. A través dels documents he vist com va intentar recuperar el cos del seu fill, com va tractar de saber com havia mort, com havia plorat quan va rebre la mala nova, i pens que aquesta mort del seu fill el va acompanyar la resta de la seva vida i això no permetia replantejar-se res. Només resar i tenir esperança. Siguin quines siguin les circumstàncies, la mort d’un fill és una de les experiències més doloroses que pot viure una persona. I Joan Alzina ho sabia bé, això.


Algun detall que no hàgim esmentat?
Jo, per la meva (poca) formació, m’he vist amb dificultats per destacar la part científica de la vida de Joan Alzina, a la qual va dedicar una gran part dels seus esforços en forma, entre altres coses, d’hores i hores de laboratori, tant amb Ramón y Cajal com amb Alois Alzheimer. La participació en el volum de Francesc Bujosa i de Berta Paz ens ha ajudat a pal·liar algunes d’aquestes mancances. D'altra banda, a la darrera part del llibre hi ha reproduïts 22 dels seus articles científics i 20 de més de divulgatius a l’apèndix del meu text. Això, pens, pot ajudar a entendre molt millor qui era Joan Alzina.

I per acabar, potser no he destacat prou en aquesta entrevista la seva participació en la part inicial del Noucentisme, moviment cultural que donarà molts fruits a la societat catalana, no només de caire literari, sinó especialment de caire social o cultural. Perquè el Noucentisme fou el programa cultural del catalanisme conservador que, amb la Mancomunitat, desplegarà un pla integral d’avenç cap a una societat molt més moderna i europea. Durant aquests anys, Josep Carner i Jaume Bofill i Mates seran persones molt importants en la vida de Joan Alzina.

En fi, vaig conèixer Joan Alzina en persona però fins fa poc no m'havia adonat de la seva immensa trajectòria, en la qual va tenir moments molt brillants i, a més, també estic content d’haver aportat el meu granet d’arena en la coneixença de la persona i del personatge, que demostra, una vegada més, la gran diversitat gabellina. Un valor, aquest de la diversitat, que, sens dubte, haurem de preservar com un tresor.

I ara, amb el vostru permís me’n vaig cap a Paradella. Crec que aquesta vegada partiré des del Carregador.

Gràcies Miquel, pel llibre, pel teu temps i la teva dedicació!




La Tertúlia Gabellina i Oriental a punt de partir cap a Paradella.



 
 

Foto del mes

CAP VERMELL INFORMA

Cap Vermell és membre 
fundador de l'Associació de 
Premsa Forana de Mallorca


Amb els nostres mitjans:











Horaris C E Escolar