inici

Cap Vermell

Conversa amb Miquel Llull a propòsit del socialisme gabellí

"El títol del llibre sobre el socialisme gabellí ha sortit del pensament d'una dona".
.
...me quedaria amb una conversa personal i intransferible amb Joan Rai, amb la qual vaig entendre que ell havia superat la por i havia recuperat l'amor. Qualque dia voldria dir el mateix de mi".

Tothom sap que els bibliotecaris són "guerrillers culturals". Miquel Llull del Recreo abans Flaquer Servera es pot identificar amb aquesta definició tot i que la seva principal biblioteca esdevé d'un naufragi. Com a bibliotecari del Golea tracta d'ordenar el caos documental gabellí en un ordre galàctic, quasi màgic, que sols existeix al seu cap, com a bon lliurepensador socialista d'un temps. Però els bibliotecaris també tenen un caire que podem denominar "científic de dades". Des d'aquestes dues vessants, amb el cor i el cap, Miquel ha reconstruït un passat desconegut i ha escrit una monografia científica sobre el socialisme a Capdepera amb profusió de dades i, sobretot, amb un gran esperit crític. L'entrevista és tan apassionant que cal llegir-la i rellegir-la. Assaborint cada paraula. Som-hi!

Capdepera no compleix els patrons demogràfics de la resta de Mallorca al llarg del segle XIX. Baixa mortalitat infantil, índex de natalitat baixos,...l'obra de palma crea una comunitat preindustrial. És aquest el camp de conreu on sorgeixen noves ideologies? Quins altres elements hi contribueixen?

Sens dubte tot això té una importància capital en la societat gabellina i en la seva història. Els temes demogràfics de la comarca de Llevant, estudiats per Jaume Alzina, donen unes dades que fan pensar que a Capdepera les dones tenien un rol diferent al de les dones d’altres pobles de Mallorca, per exemple. L’obra de palma segur que hi té molt a veure i, per tant, tota la qüestió econòmica també ajuda a explicar aquest fet diferencial, i esper que en el futur sigui un tema d’estudi que ajudi encara més a mostrar el paper de les dones, tan i tan actiu en la societat gabellina d’abans de la guerra civil.
Quant a altres elements, cal dir que Josep Terrassa està enllestint un estudi sobre els espiritistes i els lliurepensadors, tots ells republicans, que des de 1868 com a mínim, tenen un paper molt destacat. També cal fer ressaltar que la implantació del metodisme el 1879, amb les seves escoles, obrirà les portes de la classe obrera a un nou món cultural que, poc després, farà el salt a la política, primer amb el republicanisme i després amb el socialisme. I les dones sempre varen estar en primera línia en aquest salt.

D'on sorgeix el títol del llibre «La idea és infinita»?

El títol és una frase de Maria Vaquer Raia de l’article «Demostremos que somos socialistas», i està escrita en aquest context: «nuestro “hoy” es la consecuencia del pasado, y nuestro mañana será posiblemente los resultados del presente; que la idea es infinita, trabajaremos por la vida de nuestros hijos que es carne de nuestra carne, e idea de nuestra ideología». I tot això que diu madò Raia, enllaça amb la cita de Hobsbawm que encapçala el llibre. La «idea» llibertària, malgrat les dificultats i l'ensorrament de les ideologies, ressorgeix amb força dins els cors de les persones, creant nous instruments, nous artefactes, per navegar cap a noves platges per un món cada cop més deshumanitzat i dominat per una economia capitalista injusta i criminal.
A més, també volia fer un petit homenatge a Maria Raia, presidenta del Grup Femení Socialista al llarg de gairebé tota la República, i també a totes les dones, lluitadores, treballadores i mares que, com Magdalena Coll Fornera, ens assenyalaren un camí per a enfrontar-nos a la injustícia social. És, per tant, just i necessari que el títol d’un llibre meu sobre el socialisme gabellí hagi sortit del pensament d’una dona.

Ets un gran documentalista, els teus articles del Cap Vermell, Documentació Gabellina i Oriental, són pinzellades de gran nivell sobre la història de Capdepera. Com i per què sorgeix la idea de fer aquest llibre?

No sé què diran «alguns» amb això de «gran nivell»!!! Però bé, sempre he dit que la meva secció de Cap Vermell és modesta i moderada i que jo, partint d’1’80 m d’altura de quan era jove, vaig minvant amb/en el temps.
La idea de fer aquest llibre me ve d'enfora, encara que jo no ho sabia. Fa molts anys que vaig replegant documents diversos relacionats amb la història de Capdepera, el nostru petit poble, i de cop un dia et dius: «Podria fer això!, podria fer allò». I prens cafè amb els amics de les diverses tertúlies, beus vi negre per sopar (a vegades massa!!!), camines tot sol o acompanyat, i xerres molt amb tu mateix i amb els altres. I els astres es van col·locant de tal manera que gairebé sense que te n’adonis, estàs assegut escrivint un llibre que quan comença no saps com acabarà. Bé, resumint: l'atzar té una gran importància en les nostres vides.


Quin són els trets més importants de l'Espanya, les illes i la Capdepera del primer terç de segle XX?

Des de que els mallorquins, i els catalans en general (excepte els de Perpinyà i comarques del nord), fórem incorporats per la força a la «història» d’Espanya, la nostra experiència ha estat tristíssima i, per tant, la nostra visió, o si més no la meva, està marcada per aquesta tristesa. El final del segle XIX i el primer terç del XX estan dominats per un règim polític, de la Restauració borbònica en diuen, on el caciquisme és el sistema de control social i policial que s’empescaren les oligarquies per a acollonir als altres i establir una mena de «pau social» que s’assembla més a un cementeri que a un paradís. Tot això, evidentment, va tenir les seves dissidències –el socialisme en fou una d’elles–, però el primer terç del segle XX va acabar amb una guerra d’extermini, amb un exèrcit colonial disparant contra la «seva» població i assassinant els demòcrates i la democràcia. No cal dir, que l’extermini fou sistemàtic i ben estudiat, i no podem dubtar en absolut del seu èxit: des de llavors ningú no sap que és una república o que és una democràcia.
Ara bé, no tot són males notícies! El primer terç del XX va veure l’expansió del catalanisme i d’una certa visió de civilització, que va donar impuls a l’esperança d’una vida millor i del retorn de la democràcia, la qual cosa és una de les aportacions més importants que ha fet Catalunya al món i a noltrus com a persones.
A Capdepera, el segle XX va començar ple de vida associativa, amb el socialisme com a eix central, i el seu primer terç va acabar com hem descrit més amunt, és a dir, amb la destrucció total i sincera de qualsevol esperança.


Com diu Tolo Alzina a la presentació, les noves ideologies aporten les millores en les condicions del treball, el paper de la dona i l'educació com a fonament d'una nova societat. Quines són específiques del socialisme i com es diferencia del republicanisme, per exemple?

L’internacionalisme és una de les aportacions específiques del socialisme i que el diferencien del republicanisme. És evident que la paraula «internacionalisme» és ambivalent i cadascú l’entén d’una manera diferent, a vegades. Però el socialisme se sent que forma part d’un moviment que pretén arribar a tot el món; les manifestacions del Primer de Maig en són un bon exemple, com també ho seran les proclames pacifistes o la lluita pels drets civils de les dones, aquesta darrera compartida amb els republicans.
Però potser la diferència més genuïna entre republicans i socialistes es troba en la concepció de la societat del futur i en què mentre que els republicans tractaven de suavitzar els efectes negatius del capitalisme a través del mutualisme i d’una «certa» beneficència, els socialistes posaven l’eix en exigir justícia social i en canviar els fonaments econòmics de la societat en favor de la classe treballadora. I ho volien fer, entre altres coses, amb la participació activa en la política, començant des de baix, és a dir, des dels municipis, i amb el sindicalisme, amb el qual pretenien que la paraula «solidaritat» no fos una paraula buida de contingut.
Per altra banda, el paper de la dona en tot això, va ser cabdal i venia de molt enrere. El socialisme gabellí femení va recollir els fruits que havien sembrat els espiritistes i els metodistes, els quals no consideraven en res i per res que les dones fossin inferiors als homes.

Entre socialistes i republicans hi hagué una certa entesa, fins i tot electoral, Quin era el panorama polític general a Capdepera? Hi havia diferències del de l'illa?

La col·laboració electoral entre republicans i socialistes començà molt aviat i es va perllongar fins al final de la República, i no, no era una cosa estrictament gabellina, sinó que la conjunció republicano-socialista venia impulsada des de les organitzacions estatals. Aquesta col·laboració era la única manera d’enfrontar-se electoralment al caciquisme amb possibilitats d’èxit, amb el ben entès que «èxit» volia dir treure algun regidor, no guanyar les eleccions, cosa pràcticament impossible durant la Restauració. Només amb la República la conjunció republicano-socialista surt a guanyar eleccions.

 



Fou, en qualque moment, el socialisme la força majoritària a Capdepera? On era la seva força?

A Capdepera el socialisme mai no fou majoritari i, per tant, mai va guanyar unes eleccions fins al 1936. L’evolució al llarg de la República fa pensar que, amb el temps, podrien haver guanyat i, per tant, dirigir l’Ajuntament. El cop d’estat i la guerra varen aturar aquesta evolució. Ara bé, com dèiem, al llarg de tota la República el socialisme sempre va anar electoralment amb els republicans.
Per fer-nos una idea aproximada del pes de cadascú, basta veure el llistat d’associacions de 1932 amb el nombre dels seus afiliats. El Partit Republicà de Centre [és a dir, la dreta], de Joan March i companyia, declarava 422 afiliats i les diverses associacions socialistes (Agrupació, Joventut i Grup Femení) en declaraven 152, als quals es podrien afegir els 40 del Partit Republicà Federal, que després seria Esquerra Republicana Balear. El Sindicat Agrícola, més bé tradicionalista i de dretes, declarava 380 afiliats i l’Associació de Llauradors, més bé republicana i d’esquerres, en declarava 120.
Això era el 1932, però, com dèiem, a mesura que avançava la República el pes de les esquerres anava avançant i el pes de les associacions sindicals també, com és el cas de la més antiga, El Renacimiento Obrero o la societat de picapedrers i també la de maressers, totes elles relacionades amb la UGT.

El socialisme també creà unes litúrgies civils com el primer de maig. Fou per les relacions amb els espiritistes o metodistes o perquè la litúrgies són inherents a l'esser humà? I en tot cas, quina relació hi hagué entre uns i altres?

Les litúrgies socialistes quant al Primer de Maig no tenien res a veure amb els metodistes o els espiritistes. Antoni Nadal ha estudiat aquest fenomen i aquestes mateixes litúrgies es repeteixen arreu. Per altra banda, pens que ja he dit que les relacions entre metodisme i socialisme eren profundes, no només a Capdepera, evidentment. Carme Capó ha explicat molt bé aquestes relacions i, per tant, remet als seus escrits per a tenir un idea clara sobre aquest tema. A Capdepera, sens dubte, les famílies metodistes eren una de les bases socials del socialisme, al qual li aportaven vots i militants. Molts dirigents, tant homes com dones, foren metodistes.


                                              Himne de les Joventuts Socialistes cal·ligrafiat per Antoni Gómez.
                                Clicau damunt el text per ampliar l'imatge i poder llegir en claretat el text

 

Com es conjugava ser socialista-marxista, que negaven l'existència de Deu, amb els metodistes?

Potser unes paraules d’Antoni Domínguez ho poden explicar: «Yo soy el primero que admito esa esencia o espíritu universal y que a falta de mejor nombre llamo Dios. Se que si cometo una mala acción soy yo el responsable y que nadie será capaz de lavármela más que yo propio con buenas obras y un sentimiento elevado de remordimiento. Los príncipes y grandes señores de los siglos pasados que eran verdaderos maestros en cometer felonías de toda clase y color se decían buenos católicos, oían misa todos los días y se confesaban y... seguían siempre oprimiendo a sus súbditos. ¿Se puede admitir que con sólo el acto de la confesión sus crímenes quedaban perdonados? No, y mil veces no». No cal dir que la influència metodista d’aquestes frases és gran.
El mateix Domínguez també va escriure referint-se a les religions: «Todas ellas quieren tener la razón pretendiendo la infalibilidad de los dogmas. ¿En cual nos tenemos que fundar? En ninguna y seria una aberración si un hombre que tuviese las facultades mentales bien normalizadas se fanatizase en alguna. Únicamente se fanatizan los ignorantes y los débiles de voluntad predispuestos al misticismo».
Tot això evidentment pot tenir, i segur que té, les seves contradiccions, però ho podem resumir dient que des d’una concepció completament laica de la política, es tenia una actitud de tolerància absoluta envers l’espiritualitat de cadascú, sempre que no interferís en les qüestions públiques.

 

La relació entre socialisme i església catòlica fou inexistent a Capdepera? Per què?

Els catòlics no entraven dins aquesta categoria de separació de les qüestions espirituals i les públiques, i el seu afany intervencionista, en l’educació per exemple, feia gairebé impossible l’entesa amb el socialisme. A Espanya la confusió entre església i estat sempre ha estat a l’ordre del dia, i encara dura, i això feia que les relacions entre uns i altres fos, per dir-ho suaument, conflictiva. Tot això dit de manera general i amb les excepcions que calgui, però la conversió del catolicisme en nacionalcatolicisme demostra clarament que la participació de l’església en les polítiques reaccionàries i repressives contra el moviment obrer la col·locaven en una posició en què es feia molt difícil, per no dir impossible, que la classe obrera organitzada la veiés amb bons ulls.

 
Local de l’Agrupació Socialista del carrer de la Llum, llogat el 1935 i assaltat pels revoltats feixistes el juliol de 1936.



Com es veia a Capdepera el socialisme des de la gent que no ho era? Participaven dels seus actes més recreatius, balls, ...? o la societat estava dividida?

És clar que no tot era blanc o negre; hi havia zones de grisos i segur que hi havia determinada gent que podia participar en tots els actes «recreatius», fossin organitzats per uns o altres. La festa i el sarau solen ser bastant transversals!!!
Però tornant a la part més seriosa d’aquest assumpte, quant a la pregunta de si la societat estava dividida, pens que podem afirmar rotundament que sí, i a mesura que passava el temps la divisió era encara més profunda. Els anys republicans foren, entre moltes coses, això, l’enfrontament entre dos mons ideològics i vitals massa contradictoris entre ells. Un d’aquests mons es va imposar per la força bruta i va liquidar l’altre. La llarga dictadura i la inacabable «transició» han fet impossible reprendre el fil de la democràcia.

 

Quin paper tengué Joan March Verga a la política de Capdepera?

Joan March Verga és, no cal dubtar-ho, un personatge clau en la història de Mallorca i també d’Espanya; el seu «imperi» va finançar una part important de l’esforç bèl·lic de l’oligarquia contra la democràcia i els avions que aturaren l’avanç republicà a Portocristo foren pagats de la seva butxaca, etc. I a Capdepera era l’amu i senyor des de que es va casar amb Elionor Servera i va construir el seu palau a Cala Rajada i, a més, va dominar la política municipal durant tota la República a través del seu Partit Republicà de Centre i del batle Miquel Caldentey Creu, el seu home al nostre municipi.
S’ha escrit molt sobre aquest tema d’en March, però sempre serà poc! Encara patim les conseqüències dels seus actes.

Tu has tengut lligams familiars amb tota una generació gabellina que perderen la guerra. Quin rol tengué el casinu i el teatre de EL RECREO a Capdepera?

Efectivament, tots els meus padrins perderen la guerra i, a més, Miquel Llull va perdre la salut per les presons i camps de concentració feixistes com el de Formentera. Tots ells eren republicans i socialistes i alguns tenen un petit protagonisme en aquest llibre sobre el socialisme gabellí.

El Recreo, per altra banda, va ser fundat per Joan Flaquer Blai i Maria Lliteres Rigus poc després de casar-se civilment el novembre de 1917 i al llarg d’alguns anys va ser la seu de l’Agrupació socialista. Algunes manifestacions del Primer de Maig començaven o acabaven a El Recreo, amb la banda de música tocant les grans marxes obreres. Quan construïren el Teatre Oriental just al costat, s’hi feren els mítings i les vetlades culturals que envoltaven la festa del treball. Per tant, la implicació dels meus padrins va ser gran i continuada en el temps i el seu compromís social, amarat d’humanisme, en el cas de Maria Rigus li venia del metodisme que practicava la seva família, especialment de la seva mare, Francisca Garau Rigo Rigus, que fou una de les presidentes del Grup Femení Socialista.

Magdalena Coll Alou, una de les dones més importants del Grup Femení Socialista i articulista feminista a El Obrero Balear.

 

Quan a la teva investigació documental t'has basat en diverses publicacions d'abast illenc, quina aportació feien la gent de Capdepera?

La participació dels gabellins en la premsa obrera va ser molt gran i diversa: des de cròniques polítiques a gloses amoroses. Tant al setmanari socialista El Obrero Balear com al popular Foch y Fum, hi trobam constants col·laboracions de gabellins i les notícies sobre Capdepera hi són abundants i diverses. A més, la distribució d’aquests setmanaris al nostre municipi va ser de més de cent exemplars cadascun, la qual cosa ens dóna una idea del poder de penetració social que tenien.
Un gabellí, Antoni Maria Alsina, va dirigir durant un temps el setmanari socialista, en el qual Magdalena Coll i Maria Vaquer hi escriviren molts articles, la majoria d’ells relacionats amb el feminisme. Entre els homes, destaquen Josep Terrassa Obrador, Bartomeu Gili Buuc i Antoni Domínguez Moll.
Aquest treball sobre el socialisme que present, pretén ser una crònica d’aquesta participació gabellina entusiasta i que demostra l’interès per la política d’una gran part de la nostra població.
Curiosament, la dreta no escrivia tant. Qualque dia ens haurem d’interrogar sobre el per què.

 

També deus haver recollit molts testimonis personals, què és el que més t'ha copsat?

Efectivament, són molts els testimonis personals que m’han aportat coneixement i saviesa, però me quedaria amb una conversa personal i intransferible amb Joan Rai, amb la qual vaig entendre que ell havia superat la por i havia recuperat l’amor. Qualque dia voldria dir el mateix de mi.


Quines actituds hem de valorar més d'aquella època?

No voldria caure en la banalització, però pens que el coratge i la generositat que demostraren algunes de les persones, és el que cal destacar per damunt de tot, com també la fe en l’aprenentatge i en la cultura. Tot, evidentment, escrit en minúscules... però sentit en majúscules.


Al teu llibre podem llegir que l'any 1918 s'expulsà a «
José Terrasa Obrador, concejal obrero de aquel Ayuntamiento, por observar una conducta contraria a los intereses de dichas entidades». Els conflictes interns són inherents al socialisme? Tal volta per aquest motiu molta gent els considera sectaris?

El sectarisme no és exclusiu del socialisme i de l’esquerra; la condició humana és, per desgràcia, bastant sectària. Però, per no defugir la pregunta, és veritat que durant la República l’esquerra va actuar amb molt més sectarisme que la dreta. Ferran Gallego, a El evangelio fascista, ens mostra com la dreta va saber unir esforços per acabar amb la democràcia. L'esquerra no va fer el mateix per defensar-la.
Per altra banda, els conflictes interns són inherents a les organitzacions humanes i les solucions democràtiques són molt més complicades de gestionar, però molt més riques i satisfactòries que les autoritàries. L’esquerra ha hagut de lluitar entre aquests dos pols interns, l’autoritari i el democràtic, i no li ha estat fàcil trobar una sortida digna i majoritària.
Sens dubte, a Capdepera també es va patir d’aquesta malaltia sectària amb els seus episodis corresponents, alguns dels quals surten reflectits en el llibre.

 

Antoni Domínguez Moll, un dels articulistes d’esquerres més prolífic i compromès.



Una font molt important del teu llibre és Antoni Domínguez. Què ens pots dir d'Antoni Domínguez Moll?

Una de les moltes coses interessants d'Antoni Domínguez és, per exemple, que amb el temps va superar el sectarisme del qual parlàvem i la seva retirada de la vida pública, ja durant la guerra, té a veure amb això: fou expulsat del Partit Comunista el maig de 1937 per defensar públicament als altres antifeixistes.
Però Domínguez Moll és molt més que tot això. Ara no tenim el temps ni l'espai suficients per parlar-ne, però esper que qualque dia jo, o un altre, pugui fer-ho com caldria i com es mereix.
Per mi Domínguez és el gran personatge de l'esquerra gabellina i efectivament és l'articulista gabellí més actiu a la premsa d'esquerres, primer a Mallorca i després a Menorca, on fou assassinat el 1939 als 36 anys.
Però Domínguez més que polític i sindicalista, fou un escriptor que es va posar al servei de la causa de l'alliberament social. Ell mateix ho resumeix així el 1932: «Yo, por mi parte, debo declarar que, no tengo ambición política ninguna ni estoy afiliado a ningún partido: y detesto la destrucción y el derramamiento de sangre. ¿Agitador? ¿Revolucionario? ¿Comunista?... Soy sencillamente un admirador de todos los grandes ideales que propugnan por una Humanidad mejor, de más equidad y justicia».



Per acabar, què en queda de tot aquell pòsit cultural que es generà?

Collons! Aquesta és la pregunta més difícil de totes!
A vegades veig el tassó mig buit i a vegades el veig mig ple, encara que després del que he exposat al llarg d’aquesta entrevista, potser hauria de dir que poca cosa en queda de tot allò. Però segurament no és així i afirmar-ho seria injust.
Evidentment, no puc xerrar per ningú que no sigui jo mateix i aquests darrers anys, especialment durant la redacció d'aquest llibre, he sentit i experimentat moltes sensacions que m'han fet veure que alguns del meus «valors» són els mateixos que defensaven els protagonistes del llibre i també m'ha vengut a la memòria l'experiència vital d'alguns dels que sobrevisqueren a l'hecatombe democràtica i que jo he pogut conèixer. També m'ha vengut al cap el seu exemple i el del seus fills.
Sí, malgrat tot, la vida continua i potser fins i tot és vera que «la idea és infinita».

 


Moltísimes gràcies, Miquel per aquesta agradable, valuosa i sentida entrevista. Un vertader plaer escoltar una part encara propera de la història del nostru poble,
Esperam que els lectors tenguin tantes ganes com nosaltres de llegir el llibre que dissabte dia 26 de novembre a les 19h es presenta al teatre.


Foto del mes

 

Horaris C E Escolar