Ja n’estaven avisats. Tant en Biel, com en Pere, com les colles d’amics. La dona i la resta de la família d’en Biel encara gaudí d’uns dies de bon sol setembrí a Cala Rajada. Però, com ja havien quedat, el dia de Sant Ramon s’han acabat les vacances. Manquen quatre dies per a ser-hi i tornar a pujar al vetust vehicle d’en Terres per a desfer la calça, la ruta, cap a Ciutat. No perden, emperò, l’humor, aquells personatges que continuen amb les seves tertúlies vora ca na Tomeuona:

– I al hotel on us hostatjau, com us tracten?

– Molt bé, beníssim. Aquella gent del “Bella Playa”, un deu. No hi menjam a l’hotel, nosaltres no som d’agència. Menjam a Cala Rajada. Ens han convidat a un parell de cases. Tenim molts bons amics per aquí baix… Per cert que a una casa vàrem menjar un arròs de cap-roig i llagosta, a la antiga, tal com el feien a casa nostra en temps dels meus senyors avis, quan la pesta i la mania de les paelles dolentes encara no havia entrat a Mallorca. Aquell arròs de peix era sec i amb les molles per dedins, i un parell de prebes vermells, torrats, estesos per damunt. Una cosa mallorquina, senzilla i senyora, la cosa més bona que hagis menjat mai.


En Mateu Guiscafré, desprès del Castillo, regentà Casa Mateo. A la fotografia el podem veure a la barra amb dos companys de feina, en Biel i en Maties.

– Amb llagosta i cap-roig, qualsevol l’encerta!

– No ho cregui. S’ha de disposar, en primer lloc, de bon peix, i sobre tot que aquest sigui fresc i que la cuinera no sigui poma i vulgui fer filigranes foresteres. Amb cap-roig i llagosta no s’ha de menester més que un poc de sentit comú. Res més.


Peix fresc

– I un parell de gambetes i quatre escamarlans, no t’hi agraden, em diràs?

– No!

– Però..., si son molt  frescs!    

– A la casa on menjàrem aquest arròs, tot el peix era fresquíssim, acabat de pescar. Tu saps que això a Ciutat no és possible. Jo ja fa anys que no en puc menjar de peix, si no és en casos excepcionals. Allà on vàrem menjar una bullabessa molt bona va ser a Can Tòfol, a Cala Rajada. Hi havia, per a la meva dona i jo, dos cap-rojos i dues aranyes de reglament, i quatre punyeteries de menor quantia, però tot ben fresc. Sa bullabessa anava garantida p'en Toni Tòfol, fill d’en Tòfol Llull, que hi té la mà trencada en això d’el peix fresc.


Mateu Giscafré

– Sa mare era molt bona cuinera.

– Allà on menjarem, també, un peix molt bo, i una paella molt discreta i present, fou a Can Mateu, que té s’establiment llogat a un germà de Serafí Guiscafrè, que es diu també Mateu. Un home molt amable que entén el negoci i té una dona que és una cuinera excel·lent i sap amb qui tracta i com l’ha de tractar; aquesta cosa que sembla tan difícil de comprendre per tants i tants d’hostalers improvisats que no saben el seu ofici ni l’aprendran mai. Jo anava molt endarrer de menjar bon peix, i quan vaig arribar a Cala Rajada va ser el primer lloc on anàrem. Perquè, ja us dic, que menjar calamars de Can Codina o anfossos que quan les obres et tiren d’esquena, val més no pensar-hi, i menjar carneta que no fa res si està un poc “faiçandée”, o sigui un poc pudenteta…


Margalida, dona de Toni Tòfol, estenent roba; i Joan Sancho Calafat, mosset de Ca'n Tofol.

– I a Cala Rajada, en general, com l'heu trobada?

– Molt canviada. Vàrem notar que havien proliferat, tal volta excessivament, els xibius de salsitxes a la planxa. En lloc d’aquell perfum mariner d’antany, mesclat amb el que oferia el mollet amb les seves barques, els pins i les mates de camamil·la, el que predomina ara mateix  és l’inconfusible aroma de la salsitxa de Frankfurt, posada al foc…


Dos joves treballadors de Ca'n Tòfol,  Joan Sancho i Manolo Cuadrado.

– El turisme  té les seves necessitats…, i els seus inconvenients, clar.

– Idó, que molts d’anys puguem menjar d’aquesta casta de llangonisses, a Cala Rajada!

– Amén, així sia!


Primer autocar de Joan Sard Cursach Terres,  any 1930

Mentre aquella genteta mantenia aquesta conversa, es fa present l’amo en Miquel Sard “Terres”, un dels tres germanes propietaris de sa camiona. El conviden a asseure's amb ells i participar de la tertúlia.

– I aixó del autobusos, com ho vareu arrencar, mestre Miquel? – li demana un d’ells, mig embadalit.

– L’any 1927, el meu pare, Joan Sard Cursach, tengué la curolla d'iniciar el transport de passatgers mitjançant un turisme gros, marca Citroën, de 14 places. Ell, als fills, sempre ens recordava el viatge inaugural amb el Citroën, duent de viatgers na Magdalena Esteva de Son Moro, en Montserrat Esteva “Xeixa”, en Biel Terres , jo, en Miquel, i el nin Biel Forteza “Poi”, el qual –amb el temps – i ja una volta casat de fresc, va fundar la pensió Marina de Cala Rajada.

Sa Camiona a S'Hostal d'Algaida

(Una de les fotografíes que il·lustren avui el capítol reflecteix aquell viatge inaugural del qual parla en Miquel Terres.)

– En voleu saber d’altres. d’històries  dels nostres camions? – demanava en Miquel als reunits.

Idò, ja haurà de ser un altre dia. 

Continuarà…