Pot ser, inclús, que es conservi molt millor. Idò bé, en aquella carta que a punt he estat de publicar -- però qualcú ha opinat que aquesta epístola és una qüestió molt personal – un d'aquells joves mencionava el "Meditadero" i en Marce respongué contant quelcom sobre el lloc aquell. Aquí teniu el que va escriure, la qual cosa desitj compartir amb vosaltres. La carta fou escrita l'any 1993, un dia de juliol. I vull aclarir que ara seria per a mi molt difícil arribar a aquell lloc, quan abans hi hagués pogut arribar amb els ulls tancats. Això em dol a l'ànima, no saber com anar-hi, ara, però la vida dóna aquests ensurts...
Amb tota cordialitat,
Joan Sancho Calafat
ES MEDITADERO
El lloc especial al qual jo anomenava "meditadero", amb els meves persones properes, és una petita planera molt unida a la mar, on hi ha dos arbres, els tamarells, i des d'on es pot contemplar la mar neta, blava, o borrascosa, segons el temps. Cala Rajada, talment una postal, les muntanyoles que enrevolten la contrada, el far, l'illot del Faralló i la resta de l'entorn, amb boscos. I és en aquest lloc tranquil, on ja des d'un passat llunyà em passava hores contemplant, meditant o escrivint sobre les meves coses..., tant a l'estiu com a l'hivern, i allà anàvem, generalment amb al·lotes o amics, quan desprès d'algn divertiment dels que jo denomín "innocents passatemps de poble", desitjam comentar, parlar, filosofar o exposar temes seriosos, més o manco profunds. És allí on ens avesàrem a anar a meditar, d'on prové la paraula "meditadero": és l'àgora greca, per a mi, i també per a aquells amb qui ho compartesc algunes vegades, i no amb qualsevol. És, aquell, un lloc amb una influença especial sobre l'ésser humà, o al manco el meu...
És en aquest lloc rocós, abrupte, en el seu contacte amb la mar, on en certa ocasió ja de nit tancada i amb la mar calma, amb aspecte de bronze vell i oliós, vaig percebre, molt intensament, la imperiosa atracció de les aigües, cridant-me a submergir-me dintre seu. Fou quelcom inèdit, inesperat i al·lucinant: la cridada de la mar... Vaig baixar amb lentitud, treballant-m'ho, a les roques, i em vaig despullar totalment en la nit i...em vaig submergir, desprès, tot sencer, dins aquella mar obscura, plàcida i melosa... Quan vaig estar tot immers, fins i tot el cap, en aquell misteri líquid, vaig obrir de pinte en ample els ulls en el si de l'aigua i se'm va desvetllar, no sé per què, com un alè de comprensió de l'esperit de les aigües, que em trobava en el si del ventre de la meva mare..., com si encara no hagués nascut però fos plenament conscient. Des de llavors, sent que aquell lloc i jo tenim quelcom d'especial, en comú: existeix un llaç ancestral del qual ignor el vertader sentit, però que accept com una sort d'abraçada de no sé què o no sé qui...
Tal volta aixó pugui, en certa manera, deixar entendre als més propers les meves preferències per aquell lloc i els pugui suggerir raons del que per a mi significa el "meditadero" i la meva contumaç predilecció pel desig de compartir, qualque vegada, aquell lloc solament amb éssers a qui tengui en gran estima i capaços d'una sensibilitat com la seva.
Marce Lopez Sirer
