Història de la Tercera Edat de Cala Rajada, contada per un col·lectiu de Gent Gran




ANIVERSARI AMB HIMNE







Transcripció: BARTOMEU MELIS “Meyme”






turisme burocràtic TURISTES TURISTES TURISTES TURISTES

TURISTES TURISTES TURISTES TURISTES TURISTES TURISTES

TURISTES TURISTES TURISTES TURISTES TURISTES TURISTES

TURISTES TURISTES TURISTES TURISTES TURISTES TURISTES

 LIBERTAD EN AMOR

 



 del llibre "Casialgo" de Marce López
 


 

TURISTES TURISTES TURISTES TURISTES TURISTES TURISTES
 turistes privats costs públics      TURISTES TURISTES TURISTES
TURISTES TURISTES TURISTES TURISTES TURISTES TURISTES
TURISTES 
TURISTES TURISTES TURISTES TURISTES TURISTES 
TURISTES TURISTES TURISTES TURISTES TURISTES TURISTES 

Capítol 30 




SURT MARGALIDA TOUS,  
ENTRA MIQUEL ALZINA




Avui podríem anar de cançons si és que fossin temps agradables per a la música. Però com diu, per seguir amb la solfa, aquella cançó de Golpes Bajos són temps dolents per a la lírica. I això que, com alguns deuen haver intuït, el títol de l’article té un paral·lelisme amb una cançó de Raimon, crec, que deia, si la memòria no em falla, d’un roig encès voldria les cançons. Encara que el panorama s’assembla molt més al que es vivia en aquell temps de la foscor fosca on la salutació braç en alt era aplaudida i la impunitat de l’extrema dreta era afavorida. En aquell temps de censura tan arbitrària com ferotge. Una vegada vaig anar a un acte cultural, no record si era taula rodona o què, que es devia parlar de teatre. I crec que algú va contar aquesta anècdota. S’interpretava l’obra de Pere Capellà El carrer de les tres roses, i en un moment determinat l’actriu havia de recitar un fragment que deia no sé si literalment «amb sang roja de les meves venes». Bé, la qüestió era que havien de tenir molt en compte si entre el públic hi havia la mà peluda d’algun censor perquè precisament aquest fragment havia estat esmotxat per la censura.

Ara, aquesta dama estreta, primmirada i altres adjectius que m’estalvii per ser políticament correcte, no té fesomies de monstre inhòspit, negre, draculianament franquestiana sinó que té el nom pompós i quasi democràtic de Junta Electoral Central.



Acaba de llegir l'article clicant damunt la icona:








           TURISTES TURISTES TURISTES TURISTES TURISTES 

           TURISTES TURISTES TURISTES TURISTES TURISTES 

           TURISTES TURISTES TURISTES TURISTES TURISTES 

           TURISTES la tragèdia dels turistes TURISTES TURISTES 

 Les úniques màquines que dominaran el món haurien d'ésser les d'escriure.



"D'arrels precristianes,

a Capdepera era l'únic

lloc de Mallorca que es feia"







 



 TURISTES TURISTES TURISTES TURISTES TURISTES TURISTES
 TURISTES TURISTES TURISTES TURISTES TURISTES TURISTES
 TURISTES TURISTES TURISTES TURISTES TURISTES TURISTES
 TURISTES TURISTES TURISTES TURISTES  més turistes  TURISTES

Història de la Tercera Edat de Cala Rajada, contada per un col·lectiu de Gent Gran



RESIDÈNCIA D’ANCIANS I LOCAL SOCIAL




Transcripció: BARTOMEU MELIS “Meyme”


 

No sé si deu ser herència genètica del geni espanyol, aquell que en plena magror de posguerra – il·lustrau-vos si voleu amb la història de los forrenta años de Forges, jo en vaig col·leccionar tots els fascicles- ... aquell ingeni, deia, que en plena magror de postguerra inventava cotxes que funcionaven amb aigua o posaven a l'abast de l'univers un fong miraculós la ingesta d'una infusió del qual propiciava, sense intervenció de l'Esperit Sant ni d'altres aliats, nazis o mitrats, de la croada, el guariment de tots els mals. Potser sí, que encara abunda aquesta llavor, molt més que no en feim comptes. Així, aquests dies, els diaris seriosos – que no vol dir que no siguin tendenciosos- s'han fet ressò unànime d'una notícia curiosa. Un youtuber amb més de 90.000 followers -un servidor en una plana que maneja no n'arriba als 300- ha afirmat a tort i a dret que la terra és plana. I ho a fet tot dient que aquestes teories que diuen que és esfèrica no són més que un adoctrinament – la paraula és meva, la substància és seva- dels científics basats en proves falses o falsejades a posta.

La cosa ha agafat tal volada que ha merescut la intervenció del mateix Pedro Duque, l'astronauta espanyol. La resposta del científic es veu que no ha fet recular ni al propi Oliver Ibañez, aquest és el nom del figura, que dirien a Sueca- ni molt menys desistir als seus seguidors que, en cinc dies, han augmentat la xifra en 2000. Perquè en tenguem una idea les cròniques ens diuen que una aportació d'aquesta eminència de la xarxa titulada “la lluna no és el que creus” de fa deu mesos compta amb més d'un milió de visualitzacions. Així tenim el galliner! 90.000 seguidors que caguen i pixen amb regularitat diària i que, més de tant en tant, voten.


Acaba de llegir l'article clicant damunt la icona:



   II. El concepte de nacionalisme

 





100 anys de la finalització del Palau March de Cala Rajada









Antoni Flaquer “Coix”


Any 1903: Bartomeu Maura i Montaner i el seu sa i fresc paratge de Cala Rajada.








Antoni Flaquer “Coix”


No, no hi cerqueu brins de triomfalisme. Ni tampoc una gregalada d'optimisme. A més, aquests estats no són inherents a la cosa. A l'essència, si voleu. Però he fet aquesta advertència tan admonitòria com innecessària no fóra cosa que el títol menàs a l'engany a algú. Coses dels oxímorons!

Sí, assistim, encara que sembli un contrasentit, a la victòria de la derrota. Ho ha demostrat gent molt més experta que no jo, que l'aplicació del famós 155 ha estat possible gràcies a una lectura inconstitucional de la Constitució. Ja ho saben: han implantat la doctrina que Aliança Popular volia introduir-hi i que va ser, en aquell temps d'il·lusions de fragàncies ben democràtiques, àmpliament derrotada pels constitucionalistes d'aquell temps. I ho han aplicat amb tots els beneplàcits del món. Començant per la Corona -ara diuen que va tristona, jo ho val!- i seguint per aquells hereus que l'any 82, encara els tenc frescs en la memòria, havien tintat les fosques parades de metro barceloní d'uns horitzons de blaus lluminosos, com qui espargeix una alenada d'esperança. És cert, que aquell mateix Felipe González ara ens apareix com una figura decrèpita, les mans brutes de calç i un futur alegre gràcies a unes portes giratòries que C'S havia de desengalfonar i, ja el veieu al reietó postís, no només les manté sinó que empeny el govern – gobierno- i els socialistes cap al retrogradisme més ranci i estantís.

També és cert que abans del 82 el ball ja havia començat i, aprofitant la solfa del coronell Tejero, els dos partits majoritaris del moment UCD i PSOE havien aprovat la LOHAPA, una restricció de les expectatives autonòmiques no fos cosa algun tricorni il·luminat hi tornàs.

 
Acaba de llegir l'article clicant damunt la icona:



Capítol 29

 


2006:
UN ANY D’IMATGES I MOLTA ACTIVITAT



CAMINANTE




del llibre "Casialgo" de Marce López
 

Sant Martí


Església de Sant Martí. València


Subcategories