- Fa tres anys que us vàrem entrevistar amb motiu de l’estrena d’«Un invierno en Cala Agulla». En aquells moments éreu estudiants de cinema de segon grau.  Ara ja heu acabat els estudis?
- Marina: Ara feim cinquè. Pràcticament estam acabant els estudis, realment ens falta el muntatge del darrer projecte que hem fet.  A veure, hem fet «Un invierno en Cala Agulla», «Blava Terra» i fa un mes hem acabat el darrer i ens falta muntar-lo i distribuir-lo. Aquest és el projecte final de carrera.
- Toni :  hem fet tres anys de carrera i dos de màster.  Pel projecte final de grau van presentar «Blau mar» i  pel final de màster hem rodat un curt-metratge, amb més pressupost de part de l’escola. El projecte de màster el van començar a gravar en juny (durant uns vint dies) i ara l’estam muntant.

- Se pot saber com se dirà el curtmetratge?
- Marina: Se dirà «Gamberra»

- Vosaltres sempre feis feina plegats?
- Marina: Sí, si sempre. Sempre que podem treballem junts. Hi ha un lligam familiar molt gran, en un rodatge només amb una mirada ens podem comunicar i sense dir res ja sabem el que volem tots dos. És molt important fer feina amb amics, i generar aquesta família de rodatges. Crec que és la manera més intel·ligent perquè les coses surtin bé, fer-ho des d’una honestetat i una transparència amistosa.

- Marina, tu et dediques més a la direció?
- Marina: Jo vaig fer els tres anys generals com en Toni. I jo he fet el màster de direcció i Toni de muntatge. I feim feina amb una persona de cada màster. Per exemple som en Toni i jo, de muntatge i direcció, tenim un amic que fa el màster de fotografia, un altres que fa so, un altre que fa direcció d’art i ens ajuntem per a fer el rodatge una persona de cada màster.
- Toni: Nosaltres som els caps d’equip de la pel·lícula, després cada un té els seus ajudants. Normalment som 7 o 8 caps d’equip i hi ha equips que poden tenir fins a deu persones.
-  Marina: En aquest darrer projecte hem arribat a ser gairebé cinquanta persones d’equip tècnic. Va haver un dia que érem cinquanta persones de rodatge i  cinquanta d’equip tècnic, érem devers cent i això impressiona molt. Això te crea molta pressió, per això et dic que quan estàs amb un amic de tota  la vida que te diu val, vas per bon camí, o no per aquí ens estam equivocant, és molt bàsic.
- Toni: Na Marina té la filosofia de fer coses que no siguin simples, quan més se pot complicar millor. Per què fer una cosa en un piset, una història senzilla, en una localització petita, tancada? Tendeix a fer les coses grans i complicades, així que requereix de grans equips i de grans persones que agafin responsabilitats. La direcció té molta responsabilitat però ella sap enfocar i treballar en actors i aspectes concrets, delegant responsabilitats de logística o d’aspectes que necessiten més infraestructura.

- El guió qui el fa?
- Marina:  El guió  de «Blava Terra» el vaig fer jo amb un amic de Barcelona, que és guionista, en David Junyent: Aquest darrer ho he fet jo també amb dos co-guionistes. M’agrada molt partit d’una idea i anar desenvolupant-la des de l’inici.

- Les dues pel·lícules que heu fet sempre tenen aquells girs inesperats i sorprenents, no són pel·lícules planes que en començar ja saps com acabaran...
- Marina: Ho intentam. Volem que siguin potents a nivell emocional i visual, i que despertin alguna cosa a la persona que ho estigui mirant. Intentem fer un cinema des d’un punt de partida molt social. Realment són temes que ens preocupen de la vida, que volem expressar i contar a la gent.
-Toni:  Sempre que acabin abocant emocions, sensacions... que veure una pel·lícula nostra sigui com una experiència. De «Blava Terra» hi ha gent que ens comenta «he acabat plorant», a la gent li provoca coses, en aquest cas predomina la tristesa, no és comèdia. És guapo que la gent s’emocioni, és la intenció que tenim.
- Marina: És preciós que després de treballar tant de temps i veure que una persona que et diu «m’ha emocionat això» o «he après això» no té preu.  És una autèntica bogeria.

- Ara heu experimentat el que és la post-producció, la distribució de la pel·lícula... Si no entra en els circuits de premis té difícil sortida...
- Marina: És la forma que tenen els curt-metratges  per donar-se a conèixer i que la gent els vegi. I és una passada. Fer cinema és per sí mateix màgic i «Un invierno en Cala Agulla» que no vam distribuir ja va ser  màgic, però ara anar a una sala de cinema de Torrelavega, per exemple,  i veure que allà hi ha gent que veu la teva pel·lícula i s’emociona, que sent la història és molt màgic.  Sents que hi ha una emoció i una feina que viatja entre les persones i és un regal impressionant.

-  Du molta feina la distribució?
- Marina: Crec que vam prendre una decisió prou intel·ligent que va ser confiar en una distribuïdora i ells s’encarreguen de tot. Però  realment és una feina bestial. Tanta sort  que nosaltres només hem hagut de fer qualque «expos» i d’omplir alguns formularis i ells s’ha ocupat de tot.
- Toni: Ara ens criden i ens diuen heu guanyat un premi. I dius « Ah! O ens presentàvem a aquest festival?»  Si, això ens passa. Aquest curt és un treball fi de carrera i se van fer 25-30 curts de la nostra promoció.  L’escola se queda tres i ella paga la distribució, i «Blava Terra» va ser pre-seleccionada i ens anà molt bé perquè havien gastat tot en la producció, així l’assistència a festivals els paga l’escola i no hem de posar dels nostres doblers. Normalment tries els festivals on et vols presentar, pagues les taxes

- Heu triat actors molt potents. Com heu fet el càsting?
- Marina: Va ser una cosa molt xula, perquè van triar com a protagonista a n’Alèxia Àlvarez, que sortia a «Un invierno a Cala Agulla»  (van contactar amb ella mitjançant  i el nostre professor de teatre d’Artà) i ens enamoraren d’aquesta al·lota, així  que decidírem apostar per ella en «Blava Terra» i de fet per «Gamberra» també.  Amb ella ho teníem claríssim i amb la resta va ser en Toni qui va fer una feinada cercant gent. I na Lina, com vas arribar a na Lina ?
- Toni: Tenia dos perfils, hi havia dues dones que ens interessaven. Eren Llum Barrera o Lina Mira i vaig escriure a les dues. Na Llum tenia un altre projecte a Barcelona i digué que no podia, i na Lina va costar. Hem de dir que nosaltres no disposem de prou doblers per comptar així  que vam intentar atrapar-la fent-li sentir el nostre projecte com seu. Li vaig enviar el guió i se va enamorar, vam fer trobades i va aportar el que ella sentia i  el que pensava del guió i dels personatges. També se va animar per fer feina amb gent tant jove i ens comentà que li va agradar l’energia que se vivia en el  nostre rodatge. Nosaltres som joves, però professionals i ens ho passem bé perquè feim el que ens agrada. Crec na Lina va gaudir de fer feina amb nosaltres perquè va fer feina d’altra manera a la que normalment fa.

- Fa tres anys parlàvem de que a nivell d’Estat hi havia un cinema basc, un cinema català... que hi havia una producció audiovisual segons a quins territoris i que aquí, a les Illes Balears, encara estava tot per a fer. A l’Atlàntida Film vas dir unes paraules que van tenir molt de ressò per les xarxes socials «Estam a punt, ara només falta que les institucions i productores creguin amb  nosaltres»
- Marina: Va ser preciós. A l’Atlàntida, la secció era «Curtmetratge balear» i va ser una oportunitat excel·lent de dos dies de  projeccions a tope, veien un munt de talent balear, de companys i companyes que no coneixíem i que tenien una sensibilitat preciosa per  contar històries mallorquines, fetes aquí a l’illa.  Això  ens va animar molt. L’Atlàntida té una infraestructura xulíssima  que acompanya als cineastes balears i que entén la màgia de les illes. Tenim un cinema balear potent i simplement fa falta escolta i més produccions,  i aixecar el contingut perquè les històries estan. Hi ha una illa potent que té coses que contar.

- Què fa falta perquè hi hagi un cinema balear potent?   El gran cineasta mallorquí, Agustí Villaronga va tenir que fer tota la producció fora de Mallorca, en Toni Bestard..., i poca cosa més, no?
- Marina: Hi ha dos temes. D’una banda sempre fan falta recursos per cultura i és general. Seria millor tenir-ne més. Però hi ha un altre tema que és el logístic, que som a una illa i que tot és més mínim. Hi ha manco càmeres, manco accessibilitat al material, tema transport...
- Toni: Per la mateix regla de tres  també hi ha manco gent, si el comparam amb Barcelona per exemple. A l’Atlàntida vam veure el panorama,, especialment de gent jove que fa cine. La secció  de curtmetratges no era per joves, però tots érem joves, no hi havia cap de més de trenta anys. Bé pot ser qualcú hi havia...

- Vosaltres ja teniu els trenta?
- Marina: Nooo! Cap dels dos tenim 22 i 23 anys. Som mil·lenials totals. «Blava Terra» el vam fer amb 20 anys. Ens ha xocat molt, record quan vam anar al Fugaç que no hi havia cap equip tècnic amb menys de 40 anys, tots eren gent gran. Impressionava i pensàvem « Quina sort poder ser aquí sent tan joves».

- Amb la vostra experiència de tres  darrers anys  penseu continuar en el món del cinema , veis futur aquí ?
- Marina: Jo crec que ha estat tant màgic el que hem viscut i són tan inexplicables la quantitat de coses  que hem sentit fent cinema , que jo , a nivell personal, crec que no podria fer feina en un altre lloc. Aquesta feina té moments preciosos i moments horrorosos , però no m’imagino fent altra cosa a dia d’avui. I sent un  passió desmesurada per això, crec que és lo meu i me fa moltes ganes menjar-me el món amb aquest tipus de cinema que estam fent. Per molt de moments dolents que hem passar m’és molt difícil imaginar-nos en un altre escenari que no fos fent cinema.
-  Toni: No sé si tota la vida ... Fer cinema, farem cinema i farem pel·lícules, és la nostra il·lusió de vida. Però després pens que no sé si vull estar ficat dins una roda  en la que sempre estigui fent cinema, perquè crec que podria entrat en una mena de desgast en el que no vull entrar. És un món meravellós, però també molt complicat i se viuen coses que no  són tan guapes ... hi ha parts més obscures que de vegades costa superar-les. Quant tens molta energia és un a màquina que va a tota i ho arrossegues tot, però cada vegada et vas desgastant un poc. Si amb 20 anys ja he viscut situacions que no m’han agradat, amb 30 o 40 anys ... no vull perdre la il·lusió que tinc. No sé que pensarà na Marina però voldria seguir fent feina amb la mateixa il·lusió que tinc ara. Fer feina del que ens agrada però mantenir la il·lusió que tenim. Hem de trobar aquest punt mig de dedicar-nos a fer cinema però conservar la nostra vida, perquè per estar bé per fer cinema, hem d’estar bé en la nostres vides. Hem de poder compaginar bé. El cinema també és més precari del que ens agradaria i per poder subsistir hem de fer feines paral·leles.
- Marina: El cinema és una feina que et dus a casa. Fas feina amb matèria humana, tot són actors, idees, producció... tot és amb contacte humà i tens una passió desmesurada ( i més en l’edat que tenim, que acabem d’estudiar i ens volem menjar el món) així que hem d’intentar cuidar el que ens agrada, perquè ens agrada tant que no volem perdre res i hem d’aprendre a cercar quests límits i és difícil.

- Toni, com a muntador, què és el més difícil del muntatge? Per exemple a «Blava terra»  aconseguí que sembli que estàs en altra època...
- Toni: No, jo no som el responsable que «Blava terra» sembli d’època. «Blava Terra» és d’època perquè se va gravar respectant i tenint molt en compte com se vivia, hi havia una directora d’art que se va encarregar que en totes les coses i tots els vestuaris que surten no hi hagués res del 2000. Tot era d’època. El director de fotografia va intentar gravar amb un colors més terrenals, més foscos, per afavorir l’ambient d’època... El muntatge ha influït més en la narrativa.
- Marina: Si, però se pot muntar amb un ritme  super-frenètic, mil·lenial ... I tu Toni, has fet una gran feina a nivell rítmic, respectant aquell època i aquell univers que és el que et demanava.
- Toni: Si però parlam de la narrativa. Jo el que vaig fer va ser anar a favor del que ja s’havia fet abans. El muntatge, el bo que té és que no crees escenes, sinó que agafes tot el que tens i crees la millor versió. La versió més a prop del que tu vols.  Hi ha un mig entre el que se pot fer i el que tu vols com a directora. El muntatge el que fa és ajuntar-ho tot i que quedi com una peça. No és el guió inicial, perquè el guió inicial se va rodar amb unes seqüències que igual després no se podien muntar perquè no estaven ben rodades o que no se van rodar per manca de temps.

- Es tracta d’unir les escenes bones, amb transicions i música.. No és un simple exercici mecànic?
- Toni: A nivell pràctic és ajuntar escena un, amb la dos, amb la tres...  Realment si és això, però amb una idea darrera. Hi ha un concepte de fer les coses de determinada manera perquè evoqui determinades sensacions i per mantenir a l’espectador atent, és a dir volem que durant 20 minuts la gent no miri el mòbil, o no tanqui els ulls. L’important és que la gent es cregui la història des del principi al final. Si la gent se comença  cansar alguna cosa passa...

- Toni,  pel muntatge, tu necessites tenir present la reacció de la gent al que estàs fent?
- Toni: Si, moltes vegades , a «Blava terra» ho hem fet molt.
- Marina: És molt divertit agafar gent que no té res a veure amb el cinema. De fer recordo que una vegada, en un altre projecte, estàvem en un pis a Barcelona i Toni estava muntant una altra TPG i me diu «He baixat al carrer i l’he dit a dues al·lotes si volien pujar al pis a veure  un curtmetratge».
- Toni: Estava muntant amb el director i quan ho teníem mig acabat, estàvem en una situació que no sabíem si realment s’entenia bé la pel·lícula, o si s’entenia o no de què anava (la pel·lícula estava en basc i sots-titulada molt ràpid).  Marina ja sabia de que anava el projecte i no ens servia,  així vam decidir cercar alguna persona que no sapigués res, que no conegui el director i el  seiem davant la pel·lícula i  veure que passa.  I és quan pots aclarir tots els dubtes que tens quan muntes la pel·lícula, nosaltres quedam molt contaminats. Pots pensar que unes imatges evoquen certs sentiments, però quan els veus repetidament vàries vegades pot ser no t’evoquen el mateix perquè estàs cansat o perquè ja ho tens mecanitzat. Una cosa interesant del muntatge és tornar a recordar que va vas sentir quan vaig veure per primera vegada les imatges i el que me van evocar. Els qui ho veuen per primera vegada els evoca més o manco el mateix que a tu, quan la veus també per primera vegada. Has de confiar un poc en el teu primer visionat.

- Marina, i de la direcció què és el més difícil?
- Marina: Uau! Quina pregunta més difícil. Jo crec que és la confiança que has de tenir en la teva idea. Al manco per jo és el més complicat. És a dir, dirigir és una cosa que implica moltíssima feina i sobretot comptar amb altra gent per transmetre-les aquesta confiança i compartir aquest petit tresor que tens en forma d’idea, emoció  o concepte.  Oferir aquesta idea perquè l’altra gent faci feina amb ell, com per exemple en Toni o Simó, que és el director de fotografia, o un guionista. I has d’estar molt convençuda tu mateixa de que aquest viatge val la pena, perquè implica temps, molta gent i molta feina. Crec que sí, el més difícil és mostrar una mena d’egocentrisme d’estar convençuda que tens alguna cosa important que dir al món. De vegades costa i et trobes tu contra el món.


Imatge d' "Un invierno en Cala Agulla"

- Hi ha pel·lícules que es presenten amb el títol i el nom de l’actor, d’altres el nom de la pel·lícula i el del director, per exemple “una pel·lícula d’Almódovar”. Hi ha qui diuen que el cinema bàsicament és una feina de direcció?
- Marina: Hi ha un tipus de cine fet per directors que tenen la idea de la pel·lícula, fan feina en el guió, fan el rodatge, la munten...  i viu tot el procés des del concepte o idea fins que acaba la pel·lícula, des de l’inici al final.  I d’altres, que pot ser són un guió d’encàrrec d’una productora. En aquest sentit hi ha dos tipus de cinema el d’encàrrec i el d’autor.  A nosaltres ens interessa més un cinema d’autor, ja no tant per dirigir el rodatge sinó tot el concepte de desenvolupar una idea que m’agradi per explicar món una cosa que em preocupa o que tinc ganes d’expressar. Vull viure tot aquest procés.

- Quants de premis duis guanyats?
- .... (silenci)
- Marina. Cinc: Cerdanya, Torrelavega, Fugaç, Barcelona Film Festival i Atlàntida.

- A Fugaç, vàreu guanyar el premi a la millor banda sonora. Quina importància té la banda sonora ?
- Toni: Pot ser 80% en determinades escenes. “Blava terra” sense banda sonora no seria res. Hi ha qui diu en negatiu que algunes pel·lícules només s’aguanten per la banda sonora. De vegades un plànols necessita una música i sense ella no s’aguanta, i se diu negativament, com si la música servís per solucionar problemes o per manipular. Crec que no podem tenir millor eina per poder transmetre sensacions. La gent està molt acostumada a escoltar música, escolta cada dia i l’oïda a més de la part sensorial també evoca una part emocional.

- Evidentment hi ha bandes sonores fantàstiques, però a la vida real no hi ha una banda sonora, ara mateix no en tenim una música que ens acompanyi, en cavi al cinema si que compta amb la música per provocar o acompanyar les emocions amb la banda sonora...
- Toni: I pot ajudar a pujar-les a intensificar les emocions.
- Marina: Jo crec que hi ha una part generacional. Jo crec que nosaltres si que tenim una banda sonora en la nostra vida. Nosaltres estam amb el mòbil tot el dia, sempre anem amb auriculars i quan feim un trajecte en metro, bus o caminant cinc minuts d’una banda a altra sempre anem amb música. Altres generacions com la vostra, quan éreu joves pot ser no escoltàveu  tanta música. Nosaltres som una generació que sí escoltem moltíssima música i crec que és important que el cinema mostri això.

- Com vàreu triar qui us faria la banda sonora?
- Marina: Va ser una cosa molt xula perquè a s’ESCAC, que és la nostra escola, té un conveni amb  BERKLEE que una de les millors escoles de compositors del món, i tenen una seu a València. Ells ens presentaren la seva generació d’estudiants i nosaltres també ens presentaren, i va haver una al·lota  d’Irlanda que me va escriure i que l’interessava molt el que havien fet, un projecte. Encara no havíem rodat “Blava terra” però di va agradar molt i vam connectar molt a nivell artístic i sensorial, del que havia de ser la banda sonora. 
D’altra banda la darrera cançó  que sona és de Sílvia Pérez Cruz, que és una artistasa a nivell internacional. Li vam demanar els drets i  ens va dir que si.

- Esperau altre premi amb aquest curtmetratge?
-Marina: Bé, això mai se sap. No ens esperàvem els premis que hem aconseguit, veritablement ha estat una sorpresa increïble, per tant estam molt contents amb el que tenim, ara si venen més  que venguin. Estam molt contents, a més el festival de la Cerdanya és qualificador pels Goya i com hem guanyat el primer premi de millor curtmetratge de ficció nacional estam qualificats per participar en els Goya. Això és una bogeria que no ens esperàvem ni de conya!

- O sigui que estareu en els Goya?
- Marina: Estam qualificats. Hi ha com a tres fases. A Espanya se fan molts de curtmetratges durant l’any i si guanyes qualque festival qualificador de Goya, com és el de la Cerdanya (que és molt complicat guanyar), passes a la categoria de qualificat.  De tots els qualificats se fa una pre-selecció i d’aquesta surten els nominats. Nosaltres estaríem en la fase 1 d’aquestes tres, però  és més del que esperàvem.
Això a nivell de currículum és molts, a més un dematí  t’aixeques i veus un correu d’una persona que està gestionant els Goya. Això per una persona de 22 anys que conta una petita història local de Capdepera, de la que mai ens imaginàvem aquest recorregut i aquest ressò... és una bogeria! Estam encantats,  i a veure que passa. Si tenim sort beníssim i si no el premi ja el tenim  més que assolit.

- Ara heu fet una feina sense comptar amb la qüestió econòmica, entrar en el circuit econòmic us fa una mica de respecte o esteu tranquils? Què val fer un curtmetratge?
- Marina: Molt, val molt!
-Toni: Si a “Blava terra” haguéssim pagat el material i les persones que van participar podria haver sortit per 40 o 50 mil euros...
- Marina: Jo crec que més, diria 60 mil.
- Toni: A nosaltres ens va sortir per menys de dos mil. Però si ho fas per conveni, i has de pagar els sous estandars, llogar el material... tot puja a una barbaritat. Tots els joves ens hem aprofitat ara de les ganes que tenim i  que encara no feim feines cobrant , per intentar fer els projectes, perquè ens surten relativament econòmics. Ara hem fet un curtmetratge on han participat cinquanta persones que no cobres, però d’aquí un parell d’anys d’aquestes persones poques voldran venir sense cobrar...
Igual que nosaltres vam ajudar quan estaven a principi de carrera a altres que executaven els seus projectes, ara hem tingut ajuda d’estudiants de graus inferiors, que tenen moltes ganes d’aprendre i estan encantats de participar en els projectes.
Ho hem fet nosaltres com ho faran els que venen.

- Enhorabona, esperem que continueu amb nous projectes. Voleu afegir alguna cosa?
- Marina: Recordar que diumenge dia 1 presentem “Blava Terra” al Teatre de Capdepera a els 20 hores.
Esperem a tothom a moltíssimes ganes i volem aprofitar per dir que no tenim paraules per agrair tot el que va fer el poble amb “Blava Terra” i que fora aquesta gent que va venir hagués estat impossible fer-la. En Toni va dur tota la coordinació i es preciós veure que en el poble hi ha interès i aquesta cosa com a tribal, de comunitat, de gent que t’ajuda i que a Barcelona (per exemple) hagués estat impossible.

- Bastarà una sessió?
- Rialles. No ho sabem!
- Toni: ... Perquè ens trobam molta gent que ens demana  quan se projecta. Només de la gent que va participar directa o indirectament tenim mitja sala plena. I hi ha gent de Capdepera que ha participat que ens diu que omplirà tres files amb familiars i amics. A molta gent li fa il·lusió venir perquè ha participat o , com som un poble petit, perquè ens coneix. Al cap i a la fi, aquí hem fet teatre i coneixem molta gent.
- Marina: Jo no les tinc totes, hi ha molta gent que ja l’ha vista a FILMIN. Jo voldria que vingués molta gent, com per a fer dos o tres funcions, o ... les que facin falta!
Amb la mà al cor volem donar els gràcies al poble de Capdepera per tot el que han fet i el gran recolzament que ha tingut “Blava Terra”, ens fa ganes tornar a fer aquesta mena de cose.

 Esperam que els lectors gaudeixin d'aquesta lliçò apasionada de cinema tant com nosaltres amb la conversa. Moltes gràcies i diumenge 1 de setembre ens veurem al teatre de Capdepera.