Ruta pel Parc Natural del Triglav, Eslovènia
( ...i de turisme pel nord d’Itàlia). Part I
26 de juliol al 4 d’agost de 2024
Entre les rutes que ens plantejaren per a fer l’estiu del 2024, ens decidírem per una que voltava pel Parc Natural del Triglav, situat als Alps Julians, a Eslovènia. La ruta que volíem fer és la proposta per Muntania, una empresa amb la que ja havien viatjar altres vegades amb bones experiències.
Als dies de ruta de muntanya s’afegiren altres de turisme per Eslovènia i el nord d’Itàlia, ja que els vols directes des de Mallorca a l’aeroport de Treviso no s’ajustaven exactament als dies de l’activitat.
Dia 26 de juliol de 2024
Palma – Treviso - Bassano di Grappa
La sortida de Palma va ser de bon dematí (vam veure sortir el sor durant el vol a Treviso) i arribats a l’aeroport vam llogar un cotxe. Aquest dia el vam dedicar a fer turisme pel Véneto.
La primera visita prevista va ser Vittorio Veneto, localitat que acollí el nom en homenatge al rei Víctor Manuel II quan se formà el municipi per unió de Serravalle i Ceneda. En aquesta localitat va tenir lloc la Batalla de Vittorio Veneto, una decisiva victòria italiana que va dur al col·lapse de l’Imperi Austro-Hongarès i a la fi de la Primera Guerra Mundial ( va tenir lloc entre el 24 d’octubre i el 3 de novembre de 1918).
La nostra intenció era pujar per la monumental escalinata del Santuari de Santa Augusta situada a dalt de la muntanya Marcantone, però estava tancada per obres. Així que decidírem seguir una altra ruta. La pujada resultà molt agradosa, malgrat la calor, enmig d’un ombrívol bosc. Passàrem uns oratoris, i pujàrem a l’església, on en Joan en va dedicar un petit concert d’orgue.
Ja de baixada, tornàrem al cotxe passejant pels antics carrers del centre urbà, travessat pel riu Meschio, amb la bella Loggia de la Comunità (museu Cenedesse), amb un dels rellotges més antics d’Itàlia i Europa, i l’església de Santa Maria Nova (Duomo de Serravalle), a més dels palaus i cases senyorials.
Des de Vittorio Veneto marxàrem cap a al parc Grotte del Caglieron, situat a la comuna de Fregona. Es tracta d’un espai natural protegit format pel torrent Caglieron, que travessa una zona molt peculiar formada diverses coves naturals i artificials (treien “pedra dolza”). Pagada la simbòlica entrada, seguirem la ruta indicada que baixa per dins d’estret del riu amb gorgs i salts d’aigua, en un ambient molt humit. Tot el tram es fa per passarel·les i caminois molt fàcils. Un lloc molt recomanable. De tornada ens aturàrem a dinar en Fregona, a un restaurant sota l’impressionant campanile de l’església. Un bon menú que vam ser incapaços d’acabar.
De camí a Bassano di Grappa, on dormiríem, visitàrem la vila de Masser. Una vila encara habitada però que es pot visitar. Els exteriors i interiors són espectaculars, dissortadament només es poden visitar les sales properes al rebedor.
Vora la carretera també poguérem gaudir dels exteriors d’altres viles realment impressionants, pobles amb alts “campanile” i camps de vinyes exquisidament cultivades.
Arribats a Bassano di Grappa vam anar directament a l’Ostelo di Bassano (un alberg construït a 1868), relativament proper al centre. Després d’una bona dutxa i descansar una estona, vam anar a fer un volt per conèixer la bella ciutat medieval. Primer arribàrem al pont de la Victoria amb bones vistes del riu i la ciutat vella, baixàrem per recórrer un carrer paral·lel al riu Brenta, fins el pont Vell o pont dels Alpini, reconstruït varies vegades, la darrera seguint els plànols originals d’Andrea Palladio. 
El pont cobert és de fusta i es tracta d’un element turístic de la ciutat, com les places del centre històric envoltades de palaus i esglésies. Al punt més alt se troba el Castello degli Ezzelini (o castell superior) i al seu interior el Duomo de la ciutat. Després d’una passejada tornàrem pel centre del casc urbà ( Loggia, església de San Giovanni Battista , església de San Francisco, plaça de la Llibertat...) per sopar i anar a jeure. Ens havíem aixecat molt prest i qui més qui manco tenia ganes de tocar llit.
Dia 27 de juliol de 2024
Bassano di Grappa – Citadella - Castellfranco – Treviso – Mestre - Bohinjska Bustica
Dedicat a fer un poc de turisme fins el migdia, quan havien quedat amb el guia i els companys de ruta. Com ens aixecàrem prest, després del berenar partírem cap a Citadella, una ciutat emmurallada molt interesant. Aparcàrem davant d’una de les entrades al recinte i a l’oficina de turisme ens indicaren com fer la volta pel camí de ronda de les murades del segle XIII, des d’on se pot gaudir de molt bones vistes de la part interior i exterior de la ciutat. En una de les torres vam visitar el museu històric de la ciutat.
De tornada a Treviso, per deixar el cotxe, també ens aturàrem a una altra ciutat envoltada de murades, Castellfranco, visitant el Duomo (catedral), les murades (a una de les portes hi havia una espectacular torre amb rellotge) i els carrers del centre urbà.
A Treviso agafàrem un autobús cap a Mestre. Prop de l’estació de Mestre dinàrem i descansàrem en un parc proper, fins que arribà l’hora de la trobada amb la resta del grup. Allà contactàrem amb el guia i dos companyes i partírem cap a l’aeroport Marco Polo on ens havíem de trobar amb el darrer membre del grup.
Tots plegats iniciàrem el camí d’Eslovènia per autopista, mentre l’horabaixa avançava. Passàrem pel famós llac Bled, sense aturar. Per una carretera ben bonica envoltada de muntanyes arribàrem a Bohinjska Bustica on tenien reservades habitacions. En poc temps repartírem el material, per preparar les motxilles, i ocupàrem les habitacions. Quedàrem per anar a sopar a un restaurant proper. Mentre sopàvem i ens presentàrem uns a altres, escoltaven la música d’un concert de rock proper.
Ben sopat ens anàrem a dormir prest. L’endemà començàvem la ruta.
Dia 28 de juliol de 2024
Bohinjska Bustica – Refugi Bogatinom
El primer dia d’activitat muntanyenca partírem de l’alberg de Bohinjska Bustica, després de fer un bon berenar, inclús ens duguérem un poc menjar per dinar. Deixàrem la roba de viatge a la furgoneta i agafàrem les motxilles de travessia, que ens acompanyarien els cinc dies de ruta muntanyenca.
Vorejant el llac Bohinj arribàrem a la estació de Vogel, on agafàrem el cable que puja a l’estació superior, als 1525 metres. Allà dalt la vista del llac i les muntanyes que l’envolten és espectacular. Aprofitàrem per a fer unes fotografies a un fotocall en forma de cor. Unes fotografies de grup i individuals que marquen l’inici de la ruta. Aquí a dalt hi havia tot tipus de serveis pels visitants i el refugi de Koca Merjasec.
Després de fer una petita baixada per una ampla pista ens desviàrem per un caminoi que travessa el bosc anant gairebé paral·lel a una pista. El recorregut és agradós i pràcticament planer. Poc després el camí tornà a la pista, que baixava un tram, fins arribar a les restes d’uns habitatges situats en una planera (hi ha uns panells informatius de zona arqueològica), que travessàrem per a iniciar una pujada fins arribar a la cota 1615, a sota del Voger. Ens aturaren una estona a beure i llevar-nos roba. A partir d’aquí seguírem vorejant sota la carena muntanyosa, mantenint l’alçada fins envestir una pujadeta fins un collet on ens tornàrem a aturar per a fer un mos.
Continuàrem la caminada sota la carena fins un altre coll i poc després un promontori on se veu el llac Bohinj, on aprofitàrem per a fer unes fotografies de grup.
Des d’aquest coll iniciàrem una baixada que ens dugué al bosc, el que s’anomena la “selva eslovena”. El tram de bosc és un sender un tant incòmode, bàsicament de baixada, però també amb breus pujades amb forta pendent. Malgrat anar per l’ombra feia una mica de calor, i caminar pel bosc és una mica lent. Aturàrem a dinar enmig del sender.
Ens amenaçava tempesta així que decidírem no perdre massa temps.
Poc després arribàrem a un refugi (Dom na Komni, 1520 m.). On arriba un cable des del llac, per a dur material. Un còmode camí uneix aquest refugi al nostre destí el refugi Bogatinom (1.513 m.). El refugi té unes instal·lacions acceptables i ens disposaren a rentar-nos una mica (no hi havia dutxes) i esperar el sopar. Per sopar podíem triar un únic plat, salsitxes o una mena d’aguiats de avena i carn. Els encarregats del refugi no eren la simpatia personificada, i vaig tenir problemes d’enteniment amb ells, tanta sort de dos joves que ajudaven. Una anècdota: una guineu va comparèixer cercant menjar, estava ben acostumada a la presència humana. Ja en el refugi va començar a ploure (circumstància que alguns joves aprofitaren per a fer una “dutxa” a l’aire lliure!).
Allà van coincidir amb un grup d’alemanys que feien una ruta semblant a nostra.
Després de jugar unes partides de cartes vam anar a dormir.
Dia 29 d’agost de 2024
Refugi de Bogatinom – Refugi de Jezeru
Així com el sopar va ser magre, el berenar va ser ben complert incloent dos ous aferrats. A les 8 estaven preparats per sortir. Després de la tempesta nocturna, esperàvem que de matí hagués escampat del tot, però el dia resultà boirós i el camí estava humit i relliscós. Ideal per a fer qualque relliscada i acabar en terra. Xino-xino vam pujar un petit ressalt i ens tornàrem a endinsar en el bosc, per un sender amb pujades i baixades constants. 
El sotabosc era un vertader jardí, amb moltes flors i molt variades, les gotes d’humitat en les fulles donàvem un punt de bellesa extra. Els bosc de coníferes ( avets i alerces) amb la boira creava un entorn màgic.
Arribàrem a uns llacs gairebé secs, realment pareixien bassiots... semblava que hi havia un veritable dèficit d’aigua en la zona.
El camí serpenteja baixant fins arribar a un preciós llac, Dvojno jezeo (1676 m.). Férem una aturada per a fer un mos i gaudir del lloc. Vora hi ha un refugi, al que no accedírem (però pel que passàrem el darrer dia de ruta).
De nou en marxa vorejàrem el llac i enfilaren una pujada ben costeruda, travessarem un petita rosseguera i enfilaren alguns passos molt aeris protegits amb ferros i cables, fins la cota 1481 m.
Després el camí se suavitza i arribàrem a un tram més ample, passant per la senzilla capella Boltava (una senzilla creu encastada en un arbre) i arribant a les cases de Dedno Polje (1.560 m.). Allà ens aturaren a dinar.
Seguírem el camí còmodament fins el refugi de Koça na Pl pri Jezeru ( 1453 m) . Alguns quedaren al refugi i altres decidírem pujar a un pic que hi ha prop. 
Després d’una forta pujada per un tirany enmig de la frondosa vegetació (ens creuàrem amb unes joves eslovenes que xerraven castellà – i entenien el català- perquè havien viscut una temporada a Barcelona) arribàrem a unes cases que funcionen com a refugi (Brgarjevo zavetisce, 1620 m). Ens creuàrem amb els alemanys que anaven al nostre refugi però havien triat altra ruta.
Seguírem pujant de forma constant fins arribar al puig de Prsivec ( 1761 m). Des d’aquí se veu el llac de Bohinj i aprofitàrem per a telefonar a la família ja que la cobertura era prou bona.
Com és lògic baixàrem a més ritme que durant la pujada. Poc abans d’arribar al refugi trobàrem uns vaques pasturant tranquil·lament pels camps verd (sembla increïble que hi hagi problemes d’aigua veien aquests prats).
Com no havia dutxes un parell baixàrem al llac Jezero (1435 m) a rentar-nos una mica. El llac és preciós i convida al bany!
Després d’acomodar-nos a la nostra habitació (comunitària), sopàrem (repetició del menú, però amb un poc de dolç), jugàrem a les cartes i a jeure.
Dia 30 de juliol de 2024
Refugi de Jezeru – Refugi de Vodnikov dom
Després d’un bon berenar iniciàrem la caminada. Ens vam fer una fotografia conjunta amb els excursionistes alemanys i sortírem per un camí ample però pedregós, pel mig del bosc, envoltats de grans arbres.
El recorregut sense cap problema, ens dugué a una mena de llogaret ramader enmig d’un ample prat. Una llama, anomenada “Pablito” volia fer amics i decidí seguir-nos. Fins que el camí començà a enfilar-se i tornar a entrar en el bosc, “Pablito” no va donar mitja volta.
El camí pujava constantment, fent algunes ziga-zaga ascendit per una vall fins un coll. Trobem les primeres flors edelweiss (flor de les neus). A dalt ens aturàrem a descansar i beure un poc. Davant tenien una impressionant muntanya, dubtàrem si pujar o no, però al final decidírem que faríem un altre cim.
Passàrem per un gran forat, al fons del qual encara hi havia blocs de gel ( després vam veure uns quants més).
Passat el coll iniciàrem una baixada suau per un sender molt agradós, envoltats de cingles i muntanyes. Manteníem l’alçada per la vessant de la muntanya fins arribar a un altre coll.
Allà ens aturàrem i mentre uns quedaven a descansar, uns altres pujàrem el cim del Prevalski Stog (2078 m). Una pujada intensa per un tirany molt esquerp i de forta pendent. A dalt trobàrem un grup d’eslovens i amb l’excusa de fer-nos fotografies mútuament acabàrem parlant i fent una fotografia conjunta.
La baixada resultà molt ràpida i aviat érem amb els nostres companys. Aprofitàrem per provar-nos els budriers, i fermar-li una drissa amb un mosquetó (l’endemà ens faria falta per pujar el Triglav). Trobàrem uns recolectors de flors i herbes, que intentaren explicar-nos algunes propietats de les plantes.
Seguirem amb una forta baixada fins una ampla i plana vall. En aturàrem a dinar cercant una ombra vora el camí. Feia calor. Enmig d’aquesta plana hi serpentejava un corrent d’aigua, de les poques que hem vist per l’alta muntanya.
Una breu pujada ens dugué al refugi Vodnikov (1817 m). Durant la pujada vam veure el magnífic massís del Triglav.
Uns helicòpters volejaven al voltant del refugi com a mosques reunoueres, suposàrem que duien queviures i materials.
El refugi té molt bones vistes i... dutxes!. Així que férem coa per dutxar-nos amb aigua calenta i a la fi poguérem rentar-nos com cal. A més, davant del refugi n’hi ha una font que raja un aigua ben fresca, aprofitàrem per omplir les botelles d’aigua ben plenes.
Després de les dutxes i deixar les motxilles a l’habitació, alguns rentàrem roba i baixàrem al menjador. Per sopar repetírem el menú.
Ja hem comentat que el refugi gaudeix d’unes vistes espectaculars de les muntanyes que l’envolten, i amb la posta de sol els colors són molt especials. Anàrem a dormir prest, l’endemà havíem d’aixecar-nos prest, demà teníem per endavant l'etapa més dura de la ruta.
Paco Galian,
estiu 2024
