Aquest tema de la política s’hauria de prendre des d’una altra perspectiva, si el volem canviar, i no cal ser massa llarg per veure-ho clar. Un exemple simplista seria prendre el municipi de Capdepera com una família nombrosa, amb persones que produeixen i consumeixen, i d’altres que només consumeixen. Per anar bé, els recursos produïts han de superar els consumits. Per començar a fer un balanç de quant se consumeix i quant s’ha de tenir per abastar el consum, s’ha de saber quants fills té aquesta família, i quants recursos es produeixen. Un pare i una mare deixarien de menjar per donar-ne als seus fills, però no poden arribar a l’extenuació de manera que perdin la seva força de treball que els permet seguir produint; cosa que portaria a un dèficit absolut.

Fins aquí les coses són molt simples, però la política és política precisament, per fer les coses més complicades de manera que els fills no entenguin la gestió familiar i no es puguin queixar massa.

Seguim amb la comparació i compliquem-la: hi ha fills majors d’edat que encara viuen a l’entorn familiar, aporten guanys a l’economia comuna, però comencen a reclamar drets. (Els ciutadans ens queixem de coses que no ens agraden.) Els gestors, que no tenen temps de controlar tota la família i produir al mateix temps, han de delegar en tercers. Alguns “tercers” són de la pròpia família, d’altres no. A més, aquests mateixos gestors depenen dels ajuts econòmics que els han donat per mantenir aquesta gran família. Alguns provenen de familiars directes, que llavors es consideren amb dret per decidir (els partits polítics) i donar pautes d’actuació per gestionar la família. Els gestors comencen a perdre de vista el control dels recursos i de les despeses i la pilota es va fent gran com un floc de neu.

Per acabar-ho d’adobar, alguns fills que no estan d’acord amb la gestió que porten els seus pares d’aquesta gran família, acaben muntant les seves famílies i criticant les altres, de vegades amb raó, d’altres amb males intencions.

Si ho volem complicar més, sense arribar a les complicacions reals de la política, podem definir uns familiars molt llunyans que prenen decisions per damunt de totes les petites famílies municipals, comarcals, regionals, autonòmiques o del tipus que sigui. Aquells, que viuen bastant bé en el seu hàbitat, a més de prendre decisions que no agraden mai a tothom (és impossible que agradin sempre i a tots), augmenten la partida de despeses de les petites famílies, encara que, de tant en quant, també reparteixen. Però a qui, i quina quantitat, em sembla que va més en funció dels lligams de “proximitat familiar” que de raonaments “lògics”.

Tot plegat està envoltat d’altres famílies (altres estats, CE, món), i es generen situacions que poden afectar els ingressos de les famílies, als entorns més reduïts. Alguns, fins i tot, juguen a dir que tal o qual cosa tindrà un preu determinat, fent que molta gent vulgui participar del seu guany (la Borsa), quan la realitat serà molt diferent (fallides). Així, qui tenia dos duros i n’inverteix un seguint els consells funestos que el feien pensar que en quatre dies aquell duro es multiplicaria per tres, passa a tenir tan sols un duro; perd força de treball per no poder pagar les eines, i fa que els familiars no tinguin per menjar, a curt i a llarg termini.

Així, doncs, per canviar la política, hauríem TOTS de: considerar la situació global i apuntar a treballar el nostre petit entorn (paradís de paradisos, terrenals i celestials). Trobar la manera de produir per satisfer les necessitats bàsiques d’aquesta gran família. Per això caldria primer establir l’ordre de necessitats bàsiques (ja comencem a tenir problemes si no ens posem d’acord en l’ordre).

Fins aquí ja he començat a definir línies d’actuació en base al que entenem com tendències polítiques i partidistes, la qual cosa ens duu a parlar més que a treballar. I així estem, discutint com ho hem de fer, petant la xerrada i deixant que d’altres vagin ocupant el que no hem volgut fer. Encara no fa un any, i aquest debat ja es publicava en aquesta mateixa pàgina, presentat d’una altra manera: buscar solucions a la crisi que veiem venir.

Biel Mir