Documentació Gabellina Destarotada (14)

Joan Huertas Ladària, “Juanito” (1918-2011)

Ha mort en Joan Huertas, més conegut com Juanito, un dels darrers, sinó el darrer, representant d’aquella joventut roja i republicana que va sofrir en la seva pròpia carn els embats de la història que van marcar profundament la vida d’unes quantes generacions.

Però, abans que jo conegués tot això, en Juanito era l’homu de la meva tia Maria de na Maians, personatges mítics de la meva infància perquè, entre altres coses, vivien a Ciutat, en el carrer dels Hostals, just damunt de la Casa Roca, on, entre molts altres productes, venien articles per fer bromes (algunes d’elles pesades) i jo moltes vegades tornava a Capdepera carregat de bombetes d’olor o de tinta miraculosa que primer tacava els vestits (sobretot els de les nines) i després, com per art de màgia, desapareixia, la taca. He de confessar que aquesta tinta em va donar alguns disgusts amb les mares de les nines que passaven prop del Recreo i patiren les meves ganes de demostrar que havia estat per Ciutat.

Quan era nin i anava a Ciutat amb els meus pares sempre paràvem a ca seva a dinar. La tia Maria ens solia fer brou, de carn o de peix, i un segon plat fet de productes de mercat barats però molt ben cuinats, perquè la tia Maria tenia una gran mà per a la cuina i per a l’estalvi.

El millor, però, eren les tertúlies de després, perquè la tia xerrava molt i contava moltes històries tant de Capdepera com de Ciutat i, a més, era una gran aficionada al futbol i una gran defensora del Barça i de l’Atlètic Balears enfront del Real Madrid i del Real Mallorca; el primer, deia, era l’equip d’en Franco i el segon dels botifarres i demés (males)herbes, i he de confessar que la meva dèria per l’Atlètic ve d’aquella època i d’aquells dinars en què la tia xerrava de futbol amb tanta passió mentre es fumava un cigarret. Crec que va ser la primera dona que vaig veure fumar i això, en aquella època, no es veia gaire per Capdepera, on les úniques dones que fumaven eren les estrangeres, i no totes!

En Juanito, en canvi, no xerrava tant; més que res escoltava.

No cal dir que els dos matrimonis eren molt amics i sortien moltes nits a sopar plegats al llarg d’aquells anys seixanta que canviaren la fesomia de la Mallorca agrària que fins aleshores havíem conegut. Jo vaig tenir la sort de acompanyar-los alguns d’aquells vespres i puc dir que encara ressonen les rialles dins les meves orelles d’infant, de l’infant que encara duc dedins i que no voldria que jamai m’abandonàs.

També feren alguns viatges plegats, dels quals en guard algunes fotograries, xereques de paper però grans en contingut, com la que podeu veure a continuació.

No va ser fins molt més tard, quan jo ja era gran, que vaig començar a sebre tot això de la seva vessant política. Perquè sí, havia sentit campanes que el relacionaven amb els rojos, amb els republicans, però jo, aquesta és la veritat, no en sabia res de rojos ni tampoc de republicans. I també desconeixia –com ja he contat en altres articles d’aquesta secció– que els meus padrins, tots ells, ho eren, de rojos, i em semblava que tot allò no anava amb mi, que eren unes històries que venien d’en temps primer i que eren una mena de rondalles per fer por als infants com jo.

El començament de la guerra civil va agafar en Juanito amb 18 anys i amb 18 anys va ser detingut després d’estar una temporada vigilat i controlat i, amb aquell famòs camió carregat de rojos, va partir presoner cap a Ciutat, passant per Artà, tot just acabada de bombardejar pels italians, amb el meu padrí Miquel Llull. Aquest trajecte, que ja vaig esmentar en el meu article sobre el meu padrí, va acabar al castell de Bellver, compartint la cel·la 3 amb Montserrat Parets, entre molts altres, on un dia, precisament el dia 12 d’octubre, que va ploure, la bandera feixista que hi havia penjada a la torre va perdre el tenyit i va aparèixer un altre cop la bandera republicana, amb la natural alegria de tots els presos. Això sí, després vengué un gran càstig! Afusellaren tres presoners: Joan Vidal de Son Servera, un altre d’Esporles i un de Palma.

Moltes vegades m’ha dit que anaren a l’escorxador com a xotets de cordeta, perquè eren vint-i-nou homus en aquell camió i que només hi havia dos guardians i el conductor, que haguessin pogut presentar batalla, que haguessin pogut tirar els homus armats a baix del camió, però cap d’ells va fer el mínim gest de rebel·lia. I sempre m’ha semblat que això li havia sabut molt de greu, perquè era conscient que les tropes republicanes eren encara a sa Punta de n’Amer i haurien pogut arribar-hi, talment com ho feren altres gabellins com en Serafí Nebot.

Després va passar per diverses presons i també camps de concentració, on va fer carretera com altres milers de presos. Finalment va acabar fent el servei militar per Àfrica i tractat com un element perillós i irreductible.

Algunes vegades m’ha contat que ell en realitat no hi estava gaire, de ficat en política, ja que just just havia deixat de ser un nin i que realment el cuquet de la política li havia ficat dedins la guerra i la detenció. El fet d’acusar-lo de comunista va ser el que de veres el va convertir en un comunista tota la vida.

Bé, en tot cas no va ser l’únic de la seva família que va patir persecució per qüestions polítiques. El seu pare, Vitaliano Huertas Pascual, va ser un dels carrabiners de Capdepera, juntament amb Santiago Espiritusanto, que foren condemnats a 12 anys de presó per mantenir-se fidels al govern republicà, segons consta a la sentència de la Causa 372/37:

Per altra banda, la seva germana Margalida va ser l’abanderada en algunes de les manifestacións roges del primer de maig i per això, tan sols per això, va patir la tortura de l’oli de ricí que subministraven els feixistes locals a tots aquells i aquelles que s’havien significat per les seves idees i per les seves accions. Era un acte d’humiliació amb el qual pretenien demostrar la seva superioritat, però en realitat era un acte de barbàrie que rebaixava als botxins i no a les víctimes.

Entre presons, camps de concentració i servei militar, va tornar a Capdepera cap a l’ any 42, sis anys després de la seva detenció. Però la vida del poble l’ofegava, no tenia feina i se sentia a disgust. Perquè Capdepera té això: a vegades pot arribar a ser molt dura! “Capdepera terrible”, com va escriure Josep Carner!

Així que se’n va anar a Ciutat per a poder exercir el seu ofici de fuster. En acabar la segona guerra mundial, va tornar a ser detingut i, acusat de repartir propaganda ilegal, va passar tres mesos a la presó provincial. Després, durant alguns anys, rebia periòdicament la visita de la policia i havia de contestar a les seves preguntes. Però no, mai no va cobrar un duro de Moscú!

* * *

I aquí s’acaba aquesta petita historieta, que forma part de la gran història dels homus i de les dones que varen intentar fer qualque cosa més en la vida que veure-la passar ràpidament pel davant.

Amb Joan Huertas se’n va un dels darrers representants d’aquella generació que va viure la guerra civil en directe i que ens ho han contat des de la pròpia experiència. Ens han mostrat el seu punt de vista. Ens han ajudat a entendre un passat que també ens ha condicionat als qui hem vengut després. Perquè, no sé si vos n’heu adonat, la guerra civil encara continua, encara és present en moltes de les actituds i de les consignes que s’escolten des dels altaveus mediàtics i la separació entre uns i altres segueix increïblement vigent, talment com ho fa la no separació de poders, la qual cosa invalida la democràcia i ens connecta directament als valors de la dictadura que protagonitzaren els guanyadors de la guerra: després de 30 anys de democràcia neo-orgànica, molts dels morts republicans segueixen sense poder ser enterrats dignament i ni tan sols identificats per tal que el seu anonimat i la seva indefensió, fins i tot postmortem, ens recordi la tragèdia que varen haver de patir els vençuts i la impunitat en què varen poden actuar, i actuen encara, els vencedors.

Però no cal seguir amb aquestes tristes meditacions. Avui ens cal acomiadar una persona que ens ha deixat el seu testimoni d’uns fets i d’unes actituds que ens haurien d’avergonyir, però que per sort o per desgràcia formen part del nostru passat i no podem defugir-lo.

Vull acabar amb una foto de quan algunes d’aquestes persones, d’aquells joves de Capdepera!, encara es veien amb el coratge d’intentar canviar el món i ens ofererixen una imatge d’esperança gabellina, que és la que voldríem retenir. Després tots ells serien, d’una manera o altra, represaliats, i fins i tot un moriria a la presó, concretament Gori Moll Jaume, Talaia.

Però ara, a la fotografia, veim uns joves que encara ho esperen tot de la vida. Bon viatge!!!

[D’esquerra a dreta] Pere Pascual Patró, Joan Huertas Ladària Juanito, Gori Moll Jaume Talaia. [assegut] Marcelino López Sirer Marce.

Miquel Llull

Bibliotecari del Golea