ÉS COVENIENT ENGANYAR AL POBLE ?
L’any 1778, la Reial Acadèmia de Ciències de Berlín, sota l’auspici de Frederic II, organitzà un concurs per a respondre a la pregunta: És convenient enganyar el poble? Es presentaren 42 treballs i s’atorgà el premi “ex aequo” a Rudolf Zacharias Becker, que argumentà el no, i a Fréderic de Castillon, que defensà el sí; però la dissertació que finalment es féu famosa i encara ara es llegeix és la de Condorcet, que ni tan sols presentà a concurs.
Més enllà de la solució fàcil, l’assumpte es va enredant i no és de resposta fàcil. Defensors de la “noble mentida” són Plató, Maquiavel, Dostoievski, Max Weber, Carl Schmitt, Unamuno i, darrerament, el controvertit Leo Strauss. A l’altra banda hi trobam Kant, Stuart Mill o Dewey. S’apunti el lector al bàndol que més li convengui.
Entre els polítcs que exerceixen en règims democràtics, no se’n coneix cap que en públic accepti que enganya els electors, encara que de tant en tant algunes mentides són més que evidents, com és el cas de les falses justificacions de la guerra d’Iraq, ideades, per cert, per seguidors i deixebles de Leo Strauss.
Si capgiram la pregunta, l’argumentari tampoc te tara: Vol esser enganyat el poble? Segons el cardenal Caraffa, la resposta no deixa lloc al dubte: “El poble vol esser enganyat, per tant, que sigui enganyat”. Més murri, Goethe contestà en forma de poema: “S’ha d’enganyar al poble/ Per descomptat que no/ Però si li aboques mentides/ mentre més grosses siguin/ resultaran millor”. Decideixi l’elector si vol esser menor d’edat.
Wikileaks, publicant el doble discurs dels polítics (més enllà que penseu que el mentider és el missatger) a tret a rotllo la clàssica pregunta i els qui descobreixen el Mediterrani cada temporada s’han apressat a profetitzar, mesquinets, que la “noble mentida” té els dies comptats. Més tost, les dues conseqüències progressades de Wikileaks són que a partir d’ara s’encriptaran amb més cura els informes diplomàtics i que la tècnica legislativa aprovarà lleis que facin que li caigui el pèl a qui publiqui material reservat.
Mentre en l’esfera de la política s’hi dirimeixin els conflictes interpersonals, s’hi escenifiquin les lluites de classe, hi tenguin lloc les disputes d’interessos antagònics, hi col•lideixin les idees de distints grups i es decideixi sobre la pau i la guerra, l’art de l’engany hi serà present. Només la utopia totalitària –la Gran Mentida– pot crear l’aparença d’una política de la “noble veritat”, quan tothom visqui en la mentida i la veritat hagi abandonat el cor dels homes.
És convenient enganyar el poble? Vol, aquest, esser enganyat? Res és el que sembla en el gran vodevil de la política. //llucià rinyon//
