Una dona gabellina

He assistit a la presentació del primer disc de Joana Colom en el Teatre Principal de Capdepera i ha estat un dels actes on la gabellinitat ens entrava a tots per les orelles i ens sortia per la pell i per la imaginació i els somnis.

Na Joana Colom, com ha dit els nostru Batle, és una dona gabellina, festera i generosa, i, sens dubte, aquesta és una gran definició del que és i representa aquesta dona, i potser jo no hi puc afegir gaire cosa més.

Però ho intentaré!

Na Joana Colom és d’aquestes persones que deixen i deixaran petjada en la vida dels nostru poble per una raó molt senzilla: perquè l’ha mamat des de petita, l’ha viscut al llarg de la seva vida, se l’ha fet seu, i jamai no l’abandonarà a la seva sort, perquè allò que s’estima mai no s’abandona i sempre ens acompanya, tant si som aquí com si som allà o allà d’açà.

I una cosa més important encara: na Joana representa les ganes de viure –i també de sobreviure– del nostru poble que, en mig de les adversitats, troba els seus moments de plaer, de riure i d’estimar, per tal que la baula de l’existència no deixi de reproduir-se eternament i es projecti cap a l’infinit.

Aquest disc que avui ens ha presentat és, sens dubte, la prova que tot és possible, però perquè tot sigui possible, cal desitjar-lo, cal encalçar-lo, i no asseure’s a veure com passa la vida i se’ns escapa el plaer de compartir tot allò que ens fa estar vius.

Capdepera existeix gràcies a persones com na Joana Colom que mai no s’han rendit a les suposades evidències que predeien el nostru final; gràcies a persones com na Joana Colom la paraula Esperança no està buida de contingut i agafa formes i colors de tonalitats verdes que dibuixen un paisatge amb un castell i un far, amb platges i tamarells i un Cap Vermell al fons que ens assenyala un horitzó blau marí, on les barques en general i El Golea en particular, naveguen per cercar la nostra pròpia personalitat, la nostra manera de ser, la nostra cultura, la nostra pròpia independència personal i col·lectiva, en què els naufragis no són mai un final, sinó un tornar a començar.

I finalment, estic orgullós de compartir amb na Joana Colom aquesta dèria pel Carregador, perquè tots dos sabem que allà s’hi troba un dels centres geodèsics de l’Univers, si més no del nostru petit i gran univers que és Capdepera.

Miquel Llull

Bibliotecari del Golea