Gener, 7 del matí / Cap de la Pera

Nota de l'autor: Aquest és el primer lliurament, de dotze, que amb el vostre permís aniran apareixent al llarg de l'any, dins la primera desena de cada mes. Es tracta d'apunts breus, en el que pretén ser un recorregut -més sentimental que altra cosa- per aquestes contrades, i que és també un recorregut temporal, d'hora en hora, de mes en mes. Aquests textos, lleugerament reduïts, foren llegits per Biel Bisquerra, perfectament emmarcats per l'acompanyament musical de Maria Antònia Gomis, amb motiu de l'entrega de guardons en la passada edició del Premi Ploma de Ferro. Ara els pos a l'abast dels lectors de "Cap Vermell", on per fortuna compt amb la condescendència i la comprensió de molts de vosaltres. Gràcies per endavant.
------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

La pedra s’alça, desafiant, immune al nord atuïdor.
El pi, adobat de salnitre, s’ajeu i es deixa acaronar per la ventada amiga.
Canta el vent per entre els penyals i la mar romp contra un faralló incommovible.
L’atmosfera, transparent i lluminosa, ens obre un horitzó profund com la mirada.
El sol es vessa sobre el mar, en la distància, i dibuixa volums en els penyals.
Menorca, al fons, es projecta com una invitació. Com una temptació, gairebé.
Fa fred. A Mallorca també hi fa fred.
I un dia de gener, a les 7 del matí, aquest fred ens sorprèn en un cap de pedra més antic que la història, i miram cap a la llunyania embadalits, cap al mar embravit, com si no haguessin passat més de 700 anys, com si ara mateix un rei medieval estigués a punt d’arribar per a negociar amb els moros que tenen Menorques, l’illa que es destria entre el gregal i el llevant.



Avui, però, el nostre reialme no té reis privatius ni negocia amb els reialmes veïnats, que això són coses de l’antigor. Els negocis són uns altres, ara mateix.
A la nostra espatlla hi pressentim la civilització: homes i dones  reconstruint la pell de la terra, canviant de lloc les pedres, dibuixant nous horitzons, quadriculant el mapa dels Cresques, posant portes al camp.
Cap de la Pera com a consol, com a bàlsam per a les ferides que set segles han obert en la nostra ànima col·lectiva. Cap de la Pera com a refugi. Cap de la Pera com a esperança.