Un altre 31 de Desembre

per Jaume Fuster

El 31 de desembre, cada any, Mallorca commemora l’entrada de les tropes del rei Jaume I a Madina Mayürqa (Ciutat de Mallorca, a partir d’aleshores), que havia estat sotmesa a setge des del mes de setembre. Això succeïa l’any 1229, quan Espanya era molt lluny de constituir un estat. El Rei en Jaume conquerí Mallorca, com després conqueriria València, i ho va fer en qualitat de sobirà de la corona d’Aragó. Castella, de la seva banda, feia la guerra contra els moros pel seu compte. De manera que aquesta illa va passar a constituir un nou territori de la confederació catalano-aragonesa, va ser repoblada per catalans i va ser incorporada a la cultura i la llengua catalana. Independentment de consideracions ètiques o morals, aplicables a qualsevol conquesta per les armes –com la de la resta de la península o la d’Amèrica, dutes a terme pels castellans, per exemple–, les coses foren així. La majoria de musulmans que no moriren o que no foren fets presoners i venuts en subhasta, fugiren a Menorca, mentre que un grup difícil de determinar va resistir encara fins a 1231 a les muntanyes (Alaró, Pollença, Santueri).

Fa una mica de vessa, encara avui, haver de recordar uns fets que tots els historiadors –començant pel mateix Jaume I–, ens han explicat una i una altra vegada, per més que durant el franquisme només ens arribassin noves dels fets ocorreguts a Covadonga o a Las Navas de Tolosa, i com a gran heroi mític només existís el Cid Campeador.

La commemoració del 31 de Desembre s’ha convertit en al festa cívica més antiga d’Europa. Els mallorquins, conscients del que va significar, no hem deixat mai de celebrar-la, perquè en ella hi veim les nostres arrels i perquè en els colonitzadors catalans del segle XIII hi reconeixem els nostres avantpassats. Amb ells compartim els llinatges, i molts d’aquests delaten clarament la procedència geogràfica de la nostra nissaga: Alcover, Vic, Servera, Llofriu, Terrassa, Valls, Vallespir, Bisbal, Montserrat, Alenyà, Ripoll, Català, Terrades, Barceló, Amer, Balaguer, Cardona, Llinàs, Martorell, Rubí... Podem censurar la conquesta, però no podem defugir la realitat que nosaltres en som els descendents.

Aleshores, entre d’altres actes, amb motiu de tal efemèride, la dita Festa de l’Estendard, se celebra una missa, i el predicador, en aquest cas el meu amic Nadal Bernat, diu coses com aquesta: Alhora, la nostra mirada es fa expansiva, i el nostre sentiment vola cap a tots els països i territoris amb els quals compartim aquestes quatre barres vermelles del rei En Jaume. L’Estendard reial, bellament cisellat a cops d’escarpra sobre les claus de volta d’aquesta catedral, és sobre els nostres caps com un crit de germanor i de coratge. Aquest símbol petri crida, com el profeta Isaïes, a no perdre la memòria dels orígens: “Mirau de quina roca us han tallat, de quina pedrera heu estat trets” (...) La majoria dels trets que ens caracteritzen col·lectivament dins el món com a poble, arranquen d’aquell moment fontal: els costums i les festes, el dret que ens inserí a Europa, la religió cristiana, i la llengua catalana que, malgrat unes certes disputes jurídiques, continua essent després de segles l’única pròpia d’aquesta terra.”

Cap exabrupte, cap mentida, cap invectiva, cap maldiença, cap blasme, cap anatema... El predicador i amic Nadal Bernat, mesurat com és ell, es limita a recordar (en el sentit de tornar al cor, com diu ell mateix), el motiu central de la celebració. Perquè la celebració es feia per aquest motiu i no per cap altre. I si hi ha un sol historiador capaç de trobar en el seu sermó ni que sigui una coma equivocada, o si en les invocacions que s’hi expressen algú hi detecta res que es pugui posar en entredit, em desdiré de tot el que estic escrivint.

El concepte de “llengua pròpia” el recull clarament l’Estatut d’Autonomia, que aplica al català. D’alguna manera, l’Estatut es recolza en la Constitució i a més en la Declaració Universal dels Drets Lingüístics.  En el seu article1.2, s’hi diu que “Aquesta Declaració parteix del principi que els drets lingüístics són alhora individuals i col·lectius, i adopta com a referent de la plenitud dels drets lingüístics el cas d'una comunitat lingüística històrica en el seu espai territorial, entès aquest no solament com a àrea geogràfica on viu aquesta comunitat, sinó també com un espai social i funcional imprescindible per al ple desenvolupament de la llengua. I a l’article 4.1, afirma que “Aquesta Declaració considera que les persones que es traslladen i s'estableixen al territori d'una comunitat lingüística diferent de la pròpia tenen el dret i el deure de mantenir-hi una relació d'integració. La integració s'entén com una socialització addicional d'aquestes persones de manera que puguin conservar les seves característiques culturals d'origen, però comparteixin amb la societat que les acull prou referències, valors i comportaments per permetre un funcionament social global sense més dificultats que les dels membres de la comunitat receptora.”

Això que dic ho sap prou bé el senyor Antonio Alemany Dezcallar, perquè és a l’abast de qualsevol persona a qui pugui preocupar aquest tema, i a més el senyor Alemany fa anys i panys que dóna branca a tothom que gosi dir que parlam català i, per tant, de tals qüestions n’està més assabentat que jo mateix. I clar, havia d’aprofitar l’avinentesa per escometre el meu amic Nadal Bernat ja que, aquest, amb la seva prèdica, “provocó malestar entre los fieles”. Potser que fos així. Jo no tenc manera de provar que no hi va haver cap que expressàs aquest malestar al senyor Alemany, però el senyor Alemany tampoc no aporta dades, que diguem, més bé ho va deixar caure com qui no vol la cosa, d’una manera gairebé impersonal, distanciada... “Provocó malestar...”. O no! No he llegit cartes pels periòdics, ni per Internet hi he pogut trobar cap moviment relacionat amb el tal malestar, i sí en canvi moltes mostres de suport i moltes felicitacions al sermoner, aquestes sí quantificables.

Però, com que, a parer del senyor Alemany, la conducta de Nadal Bernat és gairebé delictiva, creu que “Bernat debería abandonar el púlpito y la càtedra de la Seo y convertirse en estrella del PSM”. Ho veis, si és bo d’arreglar, el món? Troba, l’insigne periodista, que el sermoner, en comptes de postular el català com a llengua pròpia de Mallorca, s’hauria d’haver referit a “la reincorporación de nuestra Isla a la fe y la cultura cristianas”, però, segons hem pogut llegir més amunt, també hi va fer esment. “Vade retro –continua Alemany–: lo único que cree importante y significativo del hecho que se conmemora es el catalán”. O no ens referim al mateix sermó, o al periodista li passaren per alt aspectes tan poc ambigus com que “La majoria dels trets que ens caracteritzen col·lectivament dins el món com a poble, arranquen d’aquell moment fontal: els costums i les festes, el dret que ens inserí a Europa, la religió cristiana...” Sí, i la llengua catalana, també, clar.

El senyor Alemany censura que Nadal Bernat sigui un ignorant de “la tradición de la Iglesia mallorquina”, i fa una tirabuixó argumental al voltant de l’adjectiu que ha acompanyat tradicionalment el catecisme en la nostra llengua. Mallorquí i no català, diu l’erudit informador. Aquí, francament, l’argument es debilita espectacularment. Ja no es tracta de la cosa, sinó del nom de la cosa, o veure si per aquest costat –que té un públic– podem fer pessigolles. No parlam espanyol, parlam castellà, que són dues coses distintes, no?

Però allò que li fa més agrura, al senyor Alemany, ja ho he dit, és el concepte de “lengua propia”, i hi torna més endavant, per mirar de reblar el clau, i el qualifica de “peligroso concepto”, perquè esdevé “una transposición a lo lingüístico de derechos y libertades que solo son adjudicables a las personas”. Au, ja tenim la Seu –i mai millor dit– plena d’ous. “Els drets lingüístics són alhora individuals i col·lectius”, diu la Delcaració Universal que hem vist més amunt. Les llengües sempre són un fet social i la seva implantació es manifesta en la societat, en el col·lectiu dels seus parlants. De què em serveixen els drets individuals, si no els puc exercir?

“De repente del cielo llovieron lengüecitas catalanas de fuego, tal y como nos relata la icnonografía cristiana, sobre las cabecitas de los mallorquines, gracias al espiritusanto catalanesco, nos pusimos a cotorrear milagrosamente en catalán”.  Aquí, el periodista vol fer befa de la festa de Pentecosta. Per als creients, aquesta és una celebració cabdal en la constitució de l’Eslgésia. En els Fets dels Apòstols (Ac 2, 1-11) s’hi diu: “Durant la celebració de la diada de la Pentecosta, es trobaven tots junts en un mateix lloc, quan, de sobte, se sentí venir del cel un so com si es girés una ventada violenta, i omplí tota la casa on es trobaven asseguts. Llavors se’ls aparegueren com unes llengües de foc, que es distribuïren i es posaren sobre cadascun d’ells. Tots quedaren plens de l’Esperit Sant i començaren a expressarse en diversos llenguatges, tal com l’Esperit els concedia de parlar. Residien a Jerusalem jueus piadosos provinents de totes les nacionalitats que hi ha sota el cel. Quan se sentí aquell so, la gent hi anà i quedaren desconcertats, perquè cadascú els sentia parlar en la seva pròpia llengua. Estranyats i fora de si deien: «No són galileus tots aquests que parlen? Doncs, ¿com és que cadascú de nosaltres els sentim en la nostra llengua materna? Entre nosaltres hi ha parts, medes i elamites, hi ha residents a Mesopotàmia, al país dels jueus i a Capadòcia, al Pont i a l’Àsia, a Frígia i a Pamfília, a Egipte i a les regions de Líbia, tocant a Cirena, hi ha forasters de Roma, hi ha jueus i prosèlits, hi ha cretencs i àrabs, però tots nosaltres els sentim proclamar les grandeses de Déu en les nostres pròpies llengües.» En la tradició cristiana, l’Esperit Sant va infondre als apòstols el do de llengües, per tal de poder parlar la llengua natural, vernacla o pròpia de cada lloc, i l’Església cristiana ho celebra el dia de Pentecosta, i es representa, iconogràficament, per les llengües de foc sobre el cap dels apòstols. Aquest, creences a banda, és un símbol clar de la voluntat de la mateixa Església de fer arribar el seu missatge a tots els pobles, a totes les comunitats de parlants, encara que no es manifestin en la “lengua del imperio”.

Puc entendre la ignorància. Jo mateix em declar ignorant de gairebé tot el que passa pel món. Com va dir no sé qui, amb el que sé potser es podria escriure un llibre, però amb el que no sé es podria escriure una enciclopèdia. Els que no puc sofrir, en canvi, són els que, tot i saber la veritat, insisteixen a dir que dos i dos fan cinc, segurament perquè pretenen comprar duros a quatre pessetes. Aquests són perillosos. Sí, són molts els que ho saben bé, tot això de la llengua catalana i la seva història, però en públic han de mantenir bajanades, han d’escampar metzina cultural per tal que acabem, si és que ja no estam, absolutament alienats. Estic segur que en el fons, el que volen és provocar, fer-nos sortir del  botador, treure'ns del solc. I de fet ho aconsegueixen.

Per tant, ara podria mirar de tancar aquestes reflexions amb una explosió controlada de mala bava, apujar el to i donar una repassada al senyor Antonio Alemany. De ganes no me’n falten, però me n’afluix. Crec que, a hores d’ara, aquest periodista veterà ja comença a demostrar poca traça en l’argumentació i un estil més aviat modest, per dir-ho educadament. Per això, el vessant ideològic que exhibeix, tan flacament defensat, s’esbaldrega per tots els costats, fa figa. Ell també sap la veritat i, en canvi, defensa cabòries... i no se’n surt. En tot cas, sempre tendrà un públic: aquell que no vol escoltar la veritat, sinó històries que reforcin els seus apriorismes i alimentin la seva visceralitat.

És evident que en Nadal Bernat no necessita per res dels meus oficis d’advocat defensor, però, llegint aquesta mena d’excreció verbal del senyor Antonio Alemany, no he pogut estar de dir-hi la meva.

Segurament, en Nadal em renyarà.