Hi va haver un investigador que va voler entendre millor què és el temps i per això se’n va anar a cultures indígenes, exclusivament orals, de tot el món i allà va observar que algunes d’aquestes cultures no tenen temps verbals (tan sols parlen en present), altres sí. D’aquesta manera va arribar al lloc on el temps – com a noció –  va néixer. Convivint amb aquesta gent fins al punt que experimentava la seva manera de pensar i sentir les coses, va arribar a sentir que el temps sí que existia, a més, es podia percebre, gairebé tocar, ensumar... veure amb els ulls.

Com que això no ho podia explicar fàcilment, va estar-se molt de temps meditant com traduïa, per a nosaltres, de cultura occidental, deslligats de la natura, aquesta experiència, demanant-se on percebia el passat, el futur, el present...

Primer de tot, va poder explicar on és el futur. Potser si vengués a Mallorca, ens diria que miréssim la mar, com feim sovint, cap a l’horitzó. Jo he pogut compartir la seva experiència, potser tu que estàs llegint, també ho podràs sentir... En el fons, tots sabem que el futur «s’amaga darrere l’horitzó», de fet, aquesta és una expressió que es dóna a entendre per si mateixa. Potser per això ens agrada tant mirar l’horitzó, hipnotitzats per allò que ens depara d’esperançador, o pel seu misteri...

Agnès Torres

16 d’agost de 2019