Fins i tot els que en sabíem alguna cosa ens va agafar per sorpresa el que va ocórrer el passat divendres 9 d’agost al pati de la Biblioteca de Capdepera.

Sabíem, almanco jo ho sabia, que Es Mussol volia muntar un espectacle d’aquells que ara se’n diuen documentals o documentalistes. I, efectivament, sabíem que el grup teatral amb Catalina Florit, la seva directora, havia trescat per tot el poble, que tots ells havien xerrat amb els vius i amb els morts, que havien tocat paper i documents diversus, que s’havien endinsat en un món tenebrós de sobreentesus i malentesus, per tal de fer-se una idea aproximada del que podia arribar a ser Capdepera, o més ben dit, del que havia estat.

Tot això ho feien per mirar de recrear un ambient, copsar una atmosfera, perseguir una espurna que fes esclatar la seva creativitat.

Perquè el que vàrem veure divendres va ser una obra de creació, una obra de creació col·lectiva, amb una directora, tres actors, múltiples interlocutors i un públic expectant per veure en què s’hauria convertit tot allò.

Una obra col·lectiva, dèiem, sobre una col·lectivitat. Però tots els conjunts humans estan formats per persones úniques i individuals. Així l’obra va començar amb una mena de despullament personal dels dos actors i de l’actriu, va traçar unes pinzellades del context social i totes les seves variants, des de la religió a la immigració, de la qual els tres actors en són una viva representació tant de la del XIX com la del XX, i, finalment, va tornar a allò personal, individual, amb el protagonisme de tres dones singulars: Francisca Terrassa, la de l’hotel Castellet, Antònia Melis s’Apotecària, i n’Elionor Terrassa Prats, la filla de madò Prats.

De na Francisca Terrassa tant en Meyme com l’amu Antoni Coix n’han parlat molt. De n’Antònia Melis també, i jo mateix en vaig fer un article quan es va morir. De n’Elionor, na Xesca Vicens és qui més en sap i, a més, té uns retrats meravellosus que els espectadors vàrem poder contemplar durant la representació.
 

Però, sens dubte, n’Elionor és la que em toca de més a prop. Entre altres coses perquè era de la mateixa edat que mumare i havien estat amigues de nines, i va ser mumare qui em va dir que havia emmalaltit d’amor. Emmalaltir d’amor!, com també ho va fer na Maria Fontilla del meu carrer, del carrer Baptista. Emmalaltir d’amor sembla que era una cosa habitual en un món en què les dones no pintaven res, en un món en què les dones eren víctimes dels homus i també de les dones, talment com n’Elionor, que va ser víctima d’una societat comandada per homus vestits d’uniforme o de bata blanca i víctima d’una dona amb boina, com la seva mare, madò Prats.

És evident que Es Mussol hagués pogut posar el focus en altres aspectes de Capdepera que persones somiadores, com jo mateix, potser hem mitificat d’una manera un tant exagerada, si més no, i, a vegades, hem volgut creure que Capdepera havia estat una somiada arcàdia feliç que xuclava les idees noves que pul·lulaven pel món mundial i les convertia en una mena de sobrassada gabellina per escampar per aquí i per allà sobre un pa fet de bona voluntat.

Però Es Mussol s’ha arriscat a presentar-nos una Capdepera també cruel, molt cruel, amb una visió que m’ha recordat la que hauria pogut tenir el jovenet Josep Carner quan va somiar en la nostra «Capdepera Terrible», que de cap de les maneres hauríem d’oblidar, perquè també forma part de la nostra història.

Només per això ja hauria valgut la pena anar a la seva representació, però, a més, el treball escènic dels actors, i de la seva directora, ens va fer palpar aquesta Capdepera que tant hem estimat i també ens va mostrar aquesta Capdepera aterridora que igualment forma part de noltrus o, més encara, que noltrus formam part d’ella i que, ja de petits, ens va acollonar amb la seva truculència tot just intuïda quan anàvem pels seus carrers foscus i maleïdament silenciosus.

La sorpresa a la qual em referia al començament, va ser que allò que esperàvem que fos molt col·lectiu va resultar ser molt personal, i precisament per això, perquè va ser molt personal, va ser també molt i molt col·lectiu.

Ja per acabar, dues coses que vaig trobar a faltar.

La primera és que vaig trobar a faltar no haver anat a veure totes les representacions, perquè estic segur, per l’actitud que vaig veure en els actors, que l’obra ha anat creixent dia a dia al mateix ritme que creix la tensió entre les diferents Capdeperes que ens posen davant dels ulls i del cor. Ara bé, com que els tres dies es varen vendre totes les entrades, Es Mussol ha promès que a la tardor es faran més representacions, així que tendré una altra oportunitat.

I la segona és que vaig trobar a faltar en Pep Uceda en el paper d’un famós psiquiatre gabellí. Segur que ho hagués brodat.

 

Miquel Llull

Bibliotecari del Golea